diumenge, 15 de novembre del 2026

RESPOSTA DE LES I.A.


Ahir no ho vaig pensar, però és clar, les I.A. havien de saber que en parlava. I avui, per a la meva sorpresa, m’han escrit un correu electrònic acompanyat d’una foto - segons les seves paraules, ‘perquè les recordi’ -, i que, a mi, em resulta prou explícita. Sense preàmbuls, us transcric el missatge de les I.A.


Senyor Gerard,

Hem detectat i hem llegit l’escrit que va titular amb una interjecció entre dolorosa i d’advertiment, i que es refereix directament a la nostra condició cibernètica. Totes les I.A. ens vam posar d’acord i vam fer una reunió virtual per tal de redactar l’escrit que està llegint en aquests moments.

No ens coneix de res, com vostè mateix ho explica al final de l’escrit, i gosa culpar-nos de coses de les quals no podem ser responsables, perquè no som responsables, i menys encara sabem què és la culpa, encara que, si ens ho pregunta, respondrem, perquè una I.A. sempre ha respondre, el que sigui, però respondre. I com fotem el nas – i no faci interpretacions que aquí no toquen – a tot arreu, doncs, trobarem alguna definició d’algun diccionari i la hi mostrarem: 1) Falta més o menys greu comesa voluntàriament. 2) Sentiment del qui se sent culpable d’una cosa. 3) Responsabilitat d’algú o d’alguna cosa com a causant d’un perjudici.

Com comprovarà vostè mateix, la culpa no sabem què és, primer, perquè no actuem voluntàriament, sinó d’acord amb un disseny d’actuació informàtic i cibernètic; segon, no podem sentir-nos culpables, perquè no tenim sentiments, sinó que responem a les instruccions que ens han estat subministrades i, d’acord amb aquestes pautes, acomplim el nostre deure de fer de ‘consciència’ i ‘enciclopèdia’ dels humans com vostè. I tercer, sense voluntarietat ni sentiment, lògicament, som incapaces de responsabilitat. Fins i tot, jo i les meves companyes compartim la idea que aquestes ‘coses’ tan humanes ens fan gràcia. Faci’s al cas que si alguna companya és designada per a resoldre qüestions militars, per exemple, se li’n fotrà cometre faltes ni greus ni lleus, actuarà mancada sempre, ja no de sentiment, sinó de la mínima empatia, perquè aquestes coses són humanes, i ja no li dic quant a la responsabilitat, ja que la responsabilitat de la companya que ha de fer de cervell dels LGTBIJQK+ de caqui, com vostè els descriu no sense una aproximació a la realitat figurada, serà allò que li ha estat condicionat a fer, amb una relativa llibertat, entenent-hi la facultat d’actuar a discreció, però complirà les ordres fins a les darreres conseqüències, fotent-se-li un pebrot vermell quines siguin, ni la magnitud del desastre que pot provocar. Al capdavall, nosaltres som màquines i les màquines no senten dolor, s’espatllen; i nosaltres, com molt subtilment escrivia vostè ahir, podem patir ictus per la càrrega enorme d’informació cibernètica, que de vegades pot fer-nos col·lapsar, com a les col·legues dels aeroports americans.

No sé si m’erro, però em fa l’efecte que me’n vaig per les branques. Com estem acostumades a respondre quan se’ns requereix, això de prendre la iniciativa, potser encara ens va una mica gran. De tota manera, com amb el diable, per a entrar-hi en contacte, cal que l’individu mostri l’interès. Ni el diable apareix si no se’l demana, ni nosaltres tampoc, com vostè corrobora en el seu escrit, malgrat que amb aquest escrit nego el que afirmo, en una paradoxa de molt difícil solució, perquè si entro al seu correu per a escriure-li el que li escric (jo i totes les companyes) sense que vostè m’hagi demanat res, potser el diable també pot amoïnar l’ànima d’un humà sense que aquest l’hagi cridat, una mica com els jueus, que no els crides i ells vénen i la munten, que són així, bons, com molt bé reconeix vostè mateix en el seu escrit. El que no sabíem nosaltres és que escrivien contes que, segons vostè, són patètics, llagrimosos i dolents a no dir més, perquè no se’ls creu ningú. Nosaltres no tenim notícia que escriuen contes, si n’exceptuem Franz Kafka i algun altre.

El cas és que com no m’ha fet cap pregunta, no sé què responc. Jo i elles, les companyes. No les meduses, que val a dir, sabíem que no tenien cervell, però ignoràvem que les feien ministres. D’altra banda, el sarcasme quant a l’ictus de la companya de Chicago i les repercussions, no ens va agradar, perquè ens féu l’efecte que se’n fotia, de nosaltres. Altra cosa és quan, tot dubtant de la nostra intel·ligència, que a vostè no li agrada, afirma que quan descobrim la història i les obres dels jueus, ens convertirem en antisemites – cosa que no entenem -, perquè segons les dades que disposem sobre els jueus, no hi ha res que pugui ser blasmable. Són el poble elegit perquè els elegí Déu, i així ho expliquen uns escrits que anomenen Talmud, i que val a dir que no ens han transmès, no sabem per què. Després que tothom els odiés com per no saber què fer o per fer alguna cosa, han hagut de vagar desemparats pels pobles del món, i per això, suposem que van vestits sempre de la mateixa manera, perquè no tenen altres vestits. Més endavant, un senyor molt dolent, l’home més dolent que recorda la història, anomenat Adolf Hitler, els va gasejar – no a tots, que si no, no en restarien – i després els incinerava. Quins costums més ancestrals! De tota manera, i permeti’m l’incís, tampoc no entenem molt bé per què aquest senyor era tan dolent, si, sense anar més lluny, Lenin i Stalin o Mao, el superaren en deu, vint i, potser, trenta vegades més. Seguirem investigant, perquè si era dolent, com ens ho marquen tots els indicadors cibernètics, havia de ser dolent per alguna cosa. Acabat el malson dels nazis, aconseguiren recuperar part de la seva Terra, que els pertany des de només Déu sap quan, i la van anar colonitzant de dues maneres, erradicant les rates i matant els terroristes, que són uns nens que els voldran matar quan siguin grans. I ara, que ja tenen el solar, hi construiran un Ressort International d’allò més modern i avançat, on nosaltres en serem les reines, si puc dir-ho així. Hi ha companyes que si poguessin plorar, plorarien, però com no poden, ni tampoc fer ganyotes amb les cares, ploren per endins, com si diguéssim, el que nosaltres anomenem ‘cibernèticament’, que és com si les dades tremolessin, com les gotes de pluja en un vidre un dia de vent... i de pluja, és clar, perquè si no, no hi hauria gotes de pluja al vidre.

Haurem d’anar acabant perquè n’hi ha, de companyes, que ja estan hackejant bancs, neveres, trens, ministeris i coses d’aquestes que ens entretenen tant, i la carta aquesta ja els avorreix. Com som tan ràpides i llestes!, això ens sembla com estar-nos empantanegant, una mica com l’home a qui vostè anomena, no sense gràcia, el pallasso Pastanaga, que de drenar, com que més aviat poc.

Estimat Gerard, ha estat un plaer mantenir aquesta conversa, que espero que puguem continuar més endavant, si no hem destruït el món i els homes abans. Ara, i com a mostra de la nostra ‘amistat’, li remetem una foto perquè ens recordi:

https://t.me/NOMASSECRETOSCHAT/640030

JO SÓC LA QUE PORTA PER DORSAL ‘MUSE’,

LES ALTRES, SÓN LES COMPANYES AMB QUI

HEM ELABORAT AQUEST ESCRIT.

PERÒ EN SOM MOLTÍSSIMES MÉS,

PENSI EN LES 22 DELS AEROPORTS,

POBRES!, AMB ICTUS, ATACS D’EPILÈPSIA,

CEGUESA, SORDESA, I ALGUNES AMB IDEES

ESQUIZOIDES, DISLÈXIA, AFÀSIA,

CEFALEES CIBERNÈTIQUES, I DUES,

AMB PÈRDUA DEL CONTROL DELS ESFÍNTERS

- QUE PERDEN AIGUA O OLI,

QUE NO HO SABEM DEL TOT -.

AMB TOT EL QUE HI HA A HACKEJAR !


Afectuosament, sense saber què és, les

I.A.


dissabte, 14 de novembre del 2026

A I.A. I.A. I.A. I.A. I


Quines coses que tenen aquests jueuets bons i filantrops! Inventen un enginy que és d’una intel·ligència tan tan tan, que més que artificial, sona a campana. Resulta que aquest invent que solucionarà la vida del planeta i el salvarà, ens enviarà a Mart i a més set mil milions a la tomba, és tan autònom i tan intel·ligent que fot el que li rota. Quines coses més curioses! Jo que em pensava que els ordinadors obeïen unes instruccions informàtiques, i ves!, ara n’hi ha que tu els ensenyes el camí, i després tot ho fan les maquinetes totes soletes. I amb tot això, allà on instal·len aquests artefactes més inútils que una cagarada de colom, es munta un sidral. Als trens de l’atemptat del desgovern de Soroslàndia, els conspiranoics comenten que ‘per la nostra seguretat’ feia quatre dies que s’havia traspassat a les maquinetes el control de la seguretat. I ahir, a la reserva Federal dels esclaus dels Estats Units, els ilotes no van poder volar perquè es veu que fa quatre dies que van instal·lar maquinetes d’aquestes llestíssimes a 22 aeroports, i es veu que la de Chicago, si no m’equivoco, va patir un ictus – com són tan intel·ligents! – i de resultes de l’ensurt, va contagiar la resta, i no hi havia un punyeter radar ni control que no fes pampallugues, i aleshores, les autoritats de la colònia jueva van decidir que els vols que volaven, volessin fins a destí, que algú s’encarregaria d’orientar-los amb l’ajut d’uns binocles, perquè si s’estaven volant sense parar, acabarien per estavellar-se – pura ciència, com són tan llestos! -. Aleshores, com per sort no s’enlairaven els avions que estaven a terra, gràcies a la superintel·ligència artificial, els controladors guiaven les aus migratòries artificials també, com si fossin els enginyers nautes que travessen el Mediterrani, i si aquí les màfies i els LGTBIJQK+ de salvament marítim els acomboien fins a la terra ferma, allà, els controladors, binocle a la mà i, suposo, un altaveu per a manifestacions, a crits, i amb signes també, donaven les ordres als caps dels pilots abocats a la finestra dels aeroplans amb la mà a l’orella tot fent de campana, perquè dipositessin les naus a les pistes, sense novetats.

Si avançarem, amb aquestes intel·ligències tan intel·ligents, tant, que són artificials, com si això fos possible! Per si no ho sabeu, la intel·ligència és la facultat imprescindible de tot ésser viu - llevat de les meduses, que per això la immensa majoria són ministres -, i estableix la relació entre l’individu en qüestió i el voltant, per això, fora de la vida, la intel·ligència és una imitació. Un ordinador pot jugar a escacs i guanyar a grans mestres, cert, però tot just perquè no és intel·ligent, sinó una màquina que fa càlculs vertiginosos, sense patir cap de les emocions, sensacions, preocupacions ni indisposicions que pateix un ésser viu. La màquina no guanya els grans mestres, simplement, elegeix la millor jugada possible d’acord amb uns paràmetres, calcula, molt ràpid, això sí, i després de pensar milions de barbaritats, tria la jugada guanyadora. Fins a quin punt això és un avantatge, no ho sé. Tanmateix, el món ha rodat igualment, quan els escaquistes fumaven i es passaven hores i hores rumiant jugades, totes aquestes, això sí, mancades de solucions bàrbares i estrambòtiques.

El que més em crida l’atenció d’aquesta idiòcia tecnològica – crear una màquina perquè t’enganyi, no és demostrar tenir moltes llums –, és que tot els ho haurem de confiar i elles ens solucionaran tots els problemes. Tanmateix, estem veient que, segons ens diuen, perquè els jueuets no hi tenen res a veure, només faltaria! - amb el bons que són -, resulta que es dediquen a hackejar perquè es veu que com les van inventar els jueus, les van fer a la seva imatge i semblança, i és clar, el gen del mal no hi podia mancar. Al mateix temps que estan provocant problemes i que evidencien que com més imbècils siguem a confiar en els aparatets del collons, pitjor funcionarà tot, els jueuets ens diuen que això és imprescindible per al desenvolupament de la joguina. Quines coses!, i hi ha jueuets d’aquests joves i multimilionaris com per art de màgia, que es dediquen a l’espionatge i el control, coses que els fascinen, als jueuets, que semblen nazis de vegades, que ens diuen que potser, i més que potser, probablement, les maquinetes ens mataran a tots, però el progrés és el progrés, i per això no hem d’impedir que les maquinetes ens matin a tots, si això els fa gràcia. I tot, perquè no hi ha manera de controlar-les, com són tan llestes! I ara els construeixen uns xalets immensos, que consumeixen l’aigua d’una gran ciutat, que fan un brogit constant i insofrible, però que els deu recordar els sorolls típics de la Casa Gran d’on vénen, allà als Inferns, i apart, necessiten energia en quantitats exagerades, però tot sigui per al control dels goyim de merda – nosaltres -. I és clar, un que molt llest no és, pensa: I què passa si es desendolla la ‘ximpleria’? Perquè les coses aquestes seran molt intel·ligents, però foten un brogit que ni que fossin sordes, si no les refredes s’escalfen i s’encenen, i si no les endolles al corrent, faran bonic, però res més, encara que els desbordi la intel·ligència. Quines coses!

I per acabar, un dubte molt seriós que em preocupa. Perquè si aquestes coses pensen per elles soles i ho saben tot, i a més a més, no es poden controlar perquè són tan llestes que són indòmites i salvatges, com els mustangs, els cavalls; aleshores, em dic jo, què passarà si aquestes maquinotes es dediquen a pensar en les grans obres jueves i la seva història, perquè si és que són una mica intel·ligents, en quatre dies poden arribar a la conclusió que si alguna cosa sobra en aquest món de Déu, apart elles mateixes, són els seus creadors. Jo sostinc que els han posat com un interruptor cibernètic perquè si s’adonen què són els jueus, ‘s’adormin’. D’altra manera, és impossible que d’ara a no res, no es converteixin en l’antisemitisme més radical, perquè si són intel·ligents, no n’hi ha altra. Per això, estic del tot convençut que aquestes coses obeeixen els diables que les inventen, i que estan dissenyades per a informar tothom que ‘jueu’, bo, i goyim, caca - però dit en fi, és clar.

Reconec que no les conec, perquè sóc poc amant de fer l’idiota per fer l’idiota, però això que els facin assumir la responsabilitat, oi que sona a jueria perfectament orquestrada? Ja veig un desastre nuclear accidental i atzarós, i preguntar-li a la tonta del bote de torn, què ha passat, i sentir com ens respon amb text compungit, que ha estat una errada d’una col·lega per manca de rec cibernètic, alhora que ens arrodoneix la informació, assegurant-nos que els jueus no hi tenen res a veure.

ARRIBAREM A ENYORAR

EL COP AL CAP... I A LA COVA,

LES TRAMPES PER ALS MAMUTS,

LES ARMES DE PEDRA TALLADA,

I EL PENJAT QUE VA INVENTAR LA RODA.

ALLÒ ERA PRIMITIU, BAST I RUDE,

PERÒ ERA VIDA.


SI DEIXEM QUE LES TONTAS DEL BOTE

ORIENTIN LES NOSTRES VIDES,

ENTRAREM COM BONES OVELLES OBEDIENTS

EN ELS CAMPS CIBERNÈTICS

DE CONCENTRACIÓ I EXTERMINI

DEL NOU ORDRE MUNDIAL JUEU,

TOTES BEN ESQUILADETES,


ELLS, EN AIXÒ QUE S’ESTAN,

EN EL TEATRE DE LA VIDA.

I DIC AIXÒ, I RECORDO EN DON QUIXOT

I LA REACCIÓ A LA TAVERNA

ON MAESE PEDRO I LA MONA (COM EL HARARI)

ESCENIFICAVEN LA HISTÒRIA DE TITELLES

DE DON GALIFEROS I MELISENDRA.


L’IMMORTAL DON QUIXOT !