No
sé per què he titulat l’escrit d’aquesta manera, si no vull
parlar d’en Quentin Tarantino ni d’aquesta pel·lícula ni de cap
altra. Potser m’ha traït el subconscient i, com que la pel·lícula
de
Tarantino té
dues parts, l’he relacionada amb la immensa
‘mentida’
actual:
la primera part de
la qual,
avui encara estem sofrim; i la segona part, que
ens
ha
de venir
després,
i
que tots els acollonidors professionals no paren de pronosticar amb
un insà plaer. No ho sé, el cas és que aquest és el títol que li
he
posat, per bé que en
aquest escrit només
vulgui
parlar de filantropia i
d’alta
traïció.
Començaré
per l’alta traïció i deixaré per al final la filantropia, així
ens restarà un bon gust de boca. Quant a l’alta traïció, m’he
de referir a Espanya, tot i que amb les variants que hom vulgui, el
que hi escriuré
pot
ser traslladat a qualsevol altre
país,
sobretot als països que integren la Corporació Europea, més
coneguda com a Corrupció Europea,
amb seu a Brussel·les
oficialment i real a Basilea.
Els
principis fonamentals que garanteixen la llibertat i els drets dels
ciutadans europeus han estat violats amb una farsa de dimensions
colossals, perquè la realitat de la falsa pandèmia és que la
mentida que propaguen els mitjans de ‘fakes news’ de manera
constant i aterridora, no és més que una grip de repercussions gens
serioses per a la població, ja que és cinquanta vegades menys
contagiosa i un terç menys mortal; i ja
no dic res
si considerem que les morts que els ‘nostres guies polítics i
espirituals’ ens
conten, són
provocades per malalties prèvies i en gent d’edat avançada.
Tanmateix, la Corrupció Europea ha fet cas, escrupolosament, als
comandaments del genocida i criminal contra la Humanitat que dirigeix
l’Organització Mafiosa de la Salut, i així
ha
destruït TOTA LLIBERTAT ciutadana, excusant-se en una mentida; per
les quals coses, és de suposar que tots aquests criminals contra la
llibertat hauran de donar explicacions en seu judicial i, si hi ha
justícia – cosa més que dubtosa en aquest farcit de Corporacions
– seran condemnats a greus penes per haver segrestat, atemorit
(terrorisme sanitari) i perseguit injustificadament els seus
ciutadans, els homes lliures que els han posat – els han posat els
homes
lliures
o els amos als quals ara reten comptes? - al capdavant dels
respectius països, cometent tots ells delicte d’Alta traïció, en
violentar la Constitució dels respectius països, la carta magna
europea i els principis bàsics i fonamentals dels drets humans;
entre els quals, cal no oblidar el dret a l’exercici d’una
activitat que permeti de
viure
dignament
els
ciutadans.
A
Espanya, els gossets de Georgy Cap-i-cua, que
responen i mouen la cua en sentir els
noms dels troglodites dels Picapedra, juntament amb una colla
d’insensats i irresponsables
(de l’home del Tetrabrick al sinistre jutge torturador, i ara
ministre i persecutor de qualsevol pensament no autoritzat que
dignifiqui l’espècie humana en descobrir la fal·làcia dels seus
arguments i els seus consegüents crims contra la ciutadania; sense
oblidar l’eminència intel·lectual de l’astronauta, comprovada
per tots, en la magistral demostració còmica de com ajustar-se una
mascareta, un ‘gag’ que meritòriament ha sacsejat les xarxes per
la seva hilaritat i elaboració). Abans de continuar, val a dir, que
si el sinistre jutge torturador i persecutor de la llibertat de
pensament estigués
en la veritat, res no hi ha de
més senzill que demostrar la veritat amb proves, arguments, indicis
i documents; però, ell sap millor que tots nosaltres que no hi ha
cap prova de la perillositat de la mentida – més enllà de les
connaturals a ser una mentida
-, cap argument que justifiqui la persecució de les llibertats – a
les quals, se suposa, que hauria de ser sensible per motius personals
i conèixer què ha estat en altres temps la persecució de les
llibertats;
tanmateix, és just de reconèixer, que quina
cosa
es pot esperar d’algú que com a jutge tolera, consent i protegeix
les tortures als
ciutadans (sentències fermes de tribunals internacionals, almenys
que jo sàpiga, en tres ocasions) sinó que, com a tirà de xavalla i
miserable per la seva condició humana, prou demostrada, exerceix la
violació de tot principi que, més com a jutge (jutge?) que com a
ministre d’interior, hauria de conèixer i protegir. Però és
evident que dins de la Corrupció Europea, sotmesa als designis i
ordres del BIS, les quals ordres
són transmeses per la seva veu pública, Georgy Cap-i-cua, tot el
govern, els gossos Picapedra i la colla de bandits amb el jutge al
capdavant, ajupen
el cap i pel bé dels seus interessos personals, TRAEIXEN
el país. I no és una impressió meva, ja que la situació econòmica
que restarà a Espanya després de la seva alta traïció, apart dels
delictes contra la normativa jurídica i les llibertats individuals,
lliura el país a la voluntat dels poders econòmics que el BIS
encarna i el BCE administra.
No hi ha cap dubte que les decisions governamentals condemnen Espanya
a la bancarrota i al lliurament de tots els bens i riqueses nacionals
a mans dels amos, amb plena coneixença dels criminals. I consti que
escric això, i mai no m’he sentit espanyol, per bé que no desitjo
que el poble de cap país hagi de veure’s venut i abandonat
d’aquesta manera, en la que probablement és la més gran traïció
comesa a Espanya contra la seva sobirania (que és del poble i no
dels polítics, menys encara d’un rei il·legítim, que val a dir,
està perfectament col·ludit amb el nostre amic Georgy Cap-i-cua).
Quant
a l’Alta traïció poc més cal afegir, per bé que arguments,
indicis, justificacions i proves n’hi ha per a saturar l’espai de
tots els jutjats espanyols. Perquè
és evident que
el Gobierno no ha seguit les recomanacions de la
Corrupció Europea (desapareguda en combat) ni ha consultat una
mesura
‘il·legítima’ amb les víctimes i alhora veritables governants
del país, almenys segons que diu la Constitució - si és que és
alguna cosa més que paper pintat –, i han obeït les indicacions
de Georgy i les interessades i errònies indicacions d’una
organització com l’OMS, que té tanta credibilitat i
honestedat d’intencions com
el
Càrtel de Sinaloa.
I
ara, per endolcir el paladar, enraonem una miqueta de filantropia. És
tan bonica aquesta activitat! És tan emocionant comprovar de quina
manera les repugnants riqueses repugnen als filantrops, que els homes
es desviuen a fer feliç la gent a compte del seu immens capital –
guanyat amb la suor del seu front, sense cap dubte possible -, el
qual capital, tot i els seus esforços filantròpics, no deixa mai de
créixer exponencialment,
en
un miracle que és tan difícil d’explicar, que per això tots els
economistes del món se’ls acosten per a treure’n conclusions,
unes conclusions que mai no són
assolides
per raó
de la
intrínseca opacitat de tot misteri. Quines coses més sorprenents
ens té reservada la vida! El cas és que malbaraten ingents
quantitats de diners en pro de tots els miserables, però
les seves riqueses creixen i creixen com la massa d’un pa de pessic
esponjós. És bonica o no, la cuina?
Per
això, avui tenim un protector d’animals com Georgy Cap-i-Cua que
estén la seva influència arreu, i que avui podem veure molt bé en
la
gossera d’Espanya i d’Argentina, sobretot. D’aquí,
ben bé, no se sap què en
volen
treure, però de
l’Argentina prou, que no és una casualitat que el país
sud-americà sigui el quart productor mundial de liti.
D’aquesta manera, el protector d’animals té cura de les
gosseres, com també la
té de
multitud d’ONG i dels
zoològics universitaris, als quals subministra generosament ingents
quantitats de diners perquè insignes economistes com Stiglitz, de la
‘prestigiosa’ MIT, siguin els seus guies i el corregeixin allà
on la seva magnanimitat va coixa. El cas de Georgy Cap-i-cua és el
paradigma de la bondat, que em sorprèn molt que el Papa de Roma,
home ‘honestíssim’, defensor incansable de la bondat humana, de
l’educació i de la protecció dels menors, no l’hagi fent sant
en vida, ara que el sant Pare s’ha passat pel folre la dignitat,
avui històrica,
de Vicari
de Crist, posant el seu nom en grans lletres majúscules, on abans
lluïa la dignitat del Fill de Déu Pare... Però això, és una
altra història. No us emocioneu, davant de tanta bondat, desinterès
i obres de caritat?
També
tenim com a soci de filantropia, aquest més en un aspecte
tècnic-informàtic, el cara de lluç Zuckerberg, home fet a ell
mateix, fascinat amb els rostres de la gent i col·laborador
desinteressat de tot el que sigui afavorir la interconnexió humana.
Tanmateix, el cara de lluç és una peça insignificant en la
filantropia, i no vull perdre el temps en filantrops menors, que ens
en resten tres de ben importants.
Un
lloc de pòdium mereix l’inefable Elon Musk, home que ratlla la
cinquantena, emprenedor de mèrit, director de noséquantesempreses,
curiosament, moltes d’elles amb immenses pèrdues, però que no
perd la confiança dels financers, que malgrat les davallades
comercials i els fracassos, injecten diners a dojo perquè el bo
d’Elon pugui dedicar el seu temps a la filantropia. Només
faltaria, que els banquers es tiressin enrere en qüestions tan
delicades i del seu gust, com fer feliç la gent d’arreu! Potser
per això, el bo d’Elon ha emprès la titànica empresa de farcir
el cel de satèl·lits, tots pagats de la seva butxaca, confiant que
amb unes desenes de milers de satèl·lits que contínuament dispara
a l’espai com si fos un pirotècnic la nit de sant Joan, tots els
ciutadans del món, siguin on siguin, tinguin una connexió ràpida a
Internet. Imagineu-vos l’esforç, la dedicació, la constància i
l’atenció que requereix disparar milers de satèl·lits pagats de
la teva butxaca per fer feliç la gent! I el bo d’Elon, en aquests
dies d’epidèmia, no cessa, dia rere dia, dispara els seus
satèl·lits de la felicitat arreu, perquè envoltin i embolcallin el
nostre meravellós planeta. Oh! Snif! Santa
Olor, la del bo d’Elon Almesc!
I
continuem en
les posicions de privilegi. Què dir del Portes, el Bill? L’home
que en un garatge dissenyà Microxoft. No rieu, no, que és veritat.
L’home que perdé els sentits per facilitar la nostra vida sense
cap interès personal.
Si
s’ha fet ric, és perquè el seu producte era el més i millor del
món. Un home modest, desinteressat i ben amic dels virus; que són
gairebé com ell. Penseu en la seva saviesa i el seu despreniment,
que com coneixia prou bé els virus que fabricava contra els seus
dispositius – ui! -, ara s’ha autoanomenat microbiòleg i crea i
patenta virus per al seu ús particular, i a més a més, s’ha
autodoctorat en medecina, virologia, immunologia, epidemiologia,
futurologia i política, que per això, ensenya els metges, els
viròlegs, els immunòlegs, els epidemiòlegs, els futuròlegs i fa
de polític mundial, perquè també s’ha
autoanomenat
president del món, i per això i
la seva filantropia incorregible i irrefrenable,
que
ha deixat milers de seqüeles on la seva bondat ha fet presència,
ara ens ha enviat el virus per al nostre bé - que ja ens ho va dir,
i qui avisa no és traïdor -, i
ha
recomanat de
declarar
una pandèmia, mitjançant el seu soci i expert en exterminis, via
còlera, a Etiòpia; i està treballant dia i nit per obtenir la
vacuna que ja té, una vacuna que ens injectarà a tots, per al
nostre bé i que durà un xip que li permetrà de protegir-nos
sempre,
com Déu Nostre Senyor. El senyor Portes, en Bill per als amics, és
l’eminència actual en bondat. Ell és qui
ens ha de salvar a tots, i per a això no repararà en les despeses,
que bo és ell per a renunciar al sacrifici en bé de tota la
humanitat que tant estima, si baixa en una mitjana del deu o quinze
per cent, amb les seves màgiques i felices vacunes. Oh, no ploreu,
pregueu el senyor!... (I
ves, que ara no acabo d’entendre del tot el títol de l’escrit!).
I
finalment, i molt breu, perquè allò
que és suprem no pot ser descrit amb
paraules, el gran gran filantrop, l’home dels homes filantrops,
financer de tot
el
que és un benefici per a la humanitat, siguin Universitats (quantes
no sosté la seva magnanimitat desinteressada! Un exemple, la John
Hopkins, la meravellosa universitat que participà en el simulacre de
la pandèmia que avui tenim, per proïsme, per pur proïsme), o
siguin moviments
socials, com el feminisme que ell és responsable d’haver activat
contra el patriarcat que ell detesta, o
projectes de control i protecció de la joventut amb la col·laboració
de la CIA i psiquiatres molt ben formats, o
projectes
musicals, o
de drogues i altres demandes socials, que ell s’esmerça a dur a
terme per bondat i altruisme, una bondat i un altruisme que detesta
que li siguin
reconeguts.
I no parlem d’empreses, corporacions, bancs i imperis financers que
dedicats com estan a fer el bé comú, mai no deixen de donar
beneficis. Faria
falta una biblioteca per referir les seves bondats, ja
que
amb un seguit de llibres, no ens arribaria. Oh,
quanta santedat!... Ai,
ara
que m’adono, no
he escrit el seu nom... No. I,
modestament, sabeu
per què? Perquè
de
petit em van ensenyar a no pronunciar,
ni fent
facècia,
el nom propi del DIABLE.