Quan
Europa acceptà la incorporació d’Espanya a la comunitat, va
cometre l’errada que la conduirà a la seva destrucció. No cal
explicar que Europa es fonamenta en l’errònia creença que la unió
econòmica entre els dos grans enemics europeus (França i Alemanya)
portaria Europa a una llarga època de pau, una mica com el mil·lenni
de Hitler, però amb llibertats. Malauradament, les coses no són
així.
En
el començ, tot va anar prou bé perquè els dos grans països
controlaven l’economia dels països satèl·lits i engrandien la
seva economia. No per altra raó el Regne Unit va haver de fer posta
per integrar-se a la comunitat, tanmateix, com hem vist fa poc, se
n’han hagut de sortir, perquè Europa és el repartiment del
continent d’acord amb els interessos dels dos països que per no
matar-se entre ells, optaren per unir les seves economies.
Però
la gran comunitat europea, malauradament fundada en l’economia i no
en la política i els seus ciutadans, freturava de mercats lliures on
imposar el domini tecnològic alemany i el monopoli alimentari
francès. I així hem anat fent fins ara. La comunitat augmentava el
nombre de socis i es convertia, en el seu moment àlgid, en una
potència econòmica. L’entrada de nous països no hauria estat un
error si la integració comportava la destrucció, sí, la destrucció
de les antigues fronteres nacionals. No hi pot haver una Europa
unida, si un català o un normand són francesos, i un bavarès o un
saxó són alemanys, i un milanès o un napolità són italians.
Només amb la descomposició de les fronteres nacionals, podia néixer
una veritable Europa dels pobles, on cada ‘nacionalitat ètnica’
ja no compartiria espai amb les nacionalitats estatals sinó amb les
altres ètnies; però es mantingueren els estats nacionals que tant
de mal han fet a Europa.
Però
Europa cercava mercat. La intenció de l’invent era garantir
l’eficàcia econòmica del continent i les grans fortunes, sense
importar-los el més mínim les necessitats de la gent que hi viu.
Aquesta qüestió restava reservada a les institucions nacionals.
D’aquesta manera, s’ha aconseguit que la voluntat de la gent
romangui eclipsada. El poder s’ha traslladat molt lluny d’on
hauria de raure el veritable poder, en la voluntat de cada poble. I
així hi ha una màfia que funciona a cops de comissions i suborns,
d’aquí el seu nom: Comissió europea, que és l’organisme que
tiranitza la voluntat i les llibertats dels pobles europeus; per
dessota seu, hi ha l’ineficaç Parlament Europeu, un totum
revolutum que de
ben poc serveix, si no és per tenir amb la panxa plena un miler de
ciutadans afortunats, que poc malden per resoldre els veritables
problemes essencials d’allò que representen i només
s’encarreguen de combinar
les forces en joc, tot per no prendre mal entre ells. I després
d’aquestes organitzacions supranacionals, hi ha els governs i
parlaments de cada país, que caldria preguntar-se quin sentit tenen,
si han de sotmetre’s a la voluntat i imposició dels del suborn i
les comissions. Tot plegat és una disfunció política, que l’única
cosa que permet és la corrupció, la ineficàcia i l’abandonament
dels ciutadans a mans de la corrupció política, sistèmica a tota
Europa. Quin sentit té per a un ciutadà votar una opció política
al seu país, si després la comunitat (la Comissió Europea)
imposarà les ordres als representants d’aquests ciutadans? És
la màxima de: Tria el que vulguis, que després nosaltres ja farem
la nostra.
I
a tot això, Europa, acceptà l’entrada de la dictadura més llarga
del segle XX al continent, un país on NO
tots els ciutadans són iguals, perquè el tirà (primer, Juan Carlos
I, i després, l’infame d’ara) són ciutadans espanyols que estan
per damunt de la llei. Potser els europeus no ho saben, però aquests
tirans estan per damunt de tota justícia i més enllà de la llei.
Són absolutament impunes. Però l’Europa democràtica acceptà la
inclusió de la ‘tirania europea per excel·lència’.
Espanya
va veure – sobretot el principal lladre del país – que Europa
era la garantia del robatori perpetu i que Europa (els imbècils dels
europeus, segons pensa sa majestat) mantindrien el
que per a la monarquia és l’escòria
espanyola: els ciutadans inútils a
qui
el monarca no pot robar. I així Espanya es convertí en un casino,
en un règim franquista amb rostre humà, i els mateixos de sempre
han continuat amb el saqueig del treball del poble espanyol, un
poble, que val a dir-ho, si li
poses la bandera davant, és
incapaç de reaccionar, ja que aquesta fal·làcia és l’únic
suport a la dignitat com a persones, una dignitat que l’escòria
borbònica no té ni amb les persones, ni amb els animals, ni amb les
coses. La rojigualda és
la veritable pàtria, no necessiten terra (tota és del tirà), i es
conformen amb el trosset de drap que simbolitza tots els grans ideals
hispànics: servei al rei, a Déu i a l’orgull nacional (que és
l’interès del tirà, monàrquic o militar; les dues grans opcions
‘democràtiques’ del poble espanyol).
El
cas és que Europa va permetre l’entrada d’un país d’arrels
feixistes en tots els seus àmbits: política (PSOE-PP-C’s-Vox i
alguns altres de més petits, com
UPyD), exèrcit (sense renovació), economia (manteniment de la
piràmide franquista amb el rei al capdamunt i la màfia de l’Íbex-35
tot seguit (empresaris lacais del capo. Val a dir que a Espanya o
estàs amb el capo mafiós que porta la corona, o el teu futur és la
ruïna o la presó. Aquest és el sentit de justícia dels analfabets
reials) i sobretot, la justícia (que no ha sofert cap reforma i hi
exerceixen els mateixos criminals que dictaven penes de mort i presó
injusta amb Franco,
però és clar que l’hereu no els havia
de pagar amb moneda falsa, i
els mantingué perquè el mantinguessin; com ho hem vist durant tota
la ‘democràcia’ i ara amb el problema català).
La
justícia ha estat el sentit suprem de l’ambició europea de
construir una societat millor, una justícia que s’oposa
frontalment amb la justícia borbònica, que és qualsevol cosa menys
justícia. Pensem en Jordi Pujol, l’amo del Cortijo
de Catalunya, un delinqüent comú al servei del Rei d’Espanya, a
més de molt amic seu, bé,
tan amic, que el Rei fou qui li permeté robar a mans plenes,
convertir-se en el capo mafiós de Catalunya, ser espanyol de l’any
a l’ABC (diari
ultra) i quan es destapà l’onada independentista i a
Jordi Pujol se li acudí
d’expressar la solidaritat amb Catalunya (ell, el gran traïdor del
poble català), començaren a caure-li judicis i delictes, que mentre
fou obedient i servicial amb el tirà Juan Carlos I, mai no li havia
passat res,
i val a dir, que era aleshores quan
exercia amb plena coneixença
del monarca, el capo dels capos, i
robava a mans plenes i construïa la seva xarxa mafiosa. Tots
contents, el Jordi i el Borbó. Tots robant, tots impunes i a viure
que són quatre dies, i el poble espanyol com
és inculte, analfabet i per
això, mig idiota, els ha
deixat fer. Qualsevol altre
poble s’hauria revoltat contra la imposició d’un monarca
franquista, però els mesellets, sortien a exalçar
el nou rei, de la re-encarnació de l’home que Déu els va enviar,
dit el Caudillo, que això
deien les monedes.
I
això a què ve? Europa ara es trobarà amb la realitat, amb
l’evidència que a Espanya no hi ha justícia ni res que se li
assembli. A Espanya
la justícia és el Rei, el qui dicta les sentències, les ordres de
detenció, les polítiques socials i econòmiques i fa un discurs per
fotre-se’n de l’imbècil del seu poble, que des de fa tres-cents
anys manté
la família dels paràsits, i
això, encara que el tirà de
torn, sotmeti el seu poble a les màximes baixeses. Recordeu-ho,
aleshores treuen el drap, i tots ploren d’emoció, de sentir-se
alguna cosa. Lligats a una tela, com si fossin botons. No els
demaneu, als espanyols, anar més enllà, la tela és el seu sentit i
la seva pàtria, que potser per això el criminal contra la humanitat
José María Aznar López, féu hissar una enorme bandera espanyola,
com per dir-los: veieu que grossa és, gairebé com els meus c... i
els de sa majestat.
Que
Europa no esperi res dels
indocumentats jutges espanyols, són botxins. I
si no surten amb la destral a la mà en lloc de vestidets de negre,
com pallassos tristos, és
perquè faria mal efecte. No tingueu cap dubte que el pitjor que li
pot passar a un ciutadà espanyol és haver-se-les amb aquests
criminals que regeixen els jutjats; i ja no dic res,
si
més puges, que així més puges, més baixa és la qualitat ètica i
personal de l’animal que rep totes les atribucions del protocol per
netejar tota la podridura intel·lectual que el vesteix. Si cerqueu
miserables a Espanya, heu d’anar directament a les més altes
instàncies del poder judicial, podeu estar ben segurs que no us
decebran, allí hi trobareu la demostració de com el vassallatge i
la submissió al dictador, a Espanya, és l’única manera de fer
carrera i prosperar.
Europa
ara se les veurà amb una colla de PREVARICADORS, o sigui, amb tot
l’estament judicial espanyol, només expert en com interpretar de
manera torta i amb mala intenció la llei per sotmetre qui el tirà
mana de sotmetre. Què farà Europa, no ho sé, però tingueu per ben
segur que si Europa no afronta amb determinació la manca absoluta de
justícia a Espanya, el seu futur té els dies comptats.
Només
penseu que:
-
El Partit Popular ha estat declarat per diversos jutges (com hauria
de ser l’escàndol!) com a ORGANITZACIÓ CRIMINAL. Tanmateix, TOTS
els capos de l’organització criminal, són al carrer.
-
El Partit Socialista, apart d’infinits casos de corrupció política
i robatoris sistemàtics, ha estat una ORGANITZACIÓ TERRORISTA, amb
segrestos, atemptats i assassinats. Tanmateix, els capos mengen de
les grans empreses del robatori energètic;
com Felipe González Márquez, el cap de la banda terrorista.
-
Ciudadanos, que ha tocat poc poder, però allí on han pogut posar
les mans, ja s’ha untat els
dits. I val recordar que
apart del catalanòfob de Rivera (que per català s’ha vist apartat
de la carrera política espanyola; s’ha de ser idiota profund
per no saber-ho!), i
la coneguda com a
‘la
montapollos’, la
segona de bord, que
és una noia de Jérez de la
Frontera, Cadis,
filla de policia polític de
Franco i amb un oncle
que pertanyia
al règim de la salutació
romana.
-
VOX, el partit monarcofeixista espanyol per excel·lència. Anti-tot
el que no sigui Espanya, Espanya i Espanya. Aquests exigeixen que els
prevaricadors dels ministeris de Justícia espanyols humiliïn els
jutges europeus i es passin per dessota la sotana les interlocutòries
europees.
Què
us penseu els europeus? Que a un jutge espanyol hi ha algú que li
hagi d’ensenyar alguna cosa de justícia? Han estat tots
escolaritzats, i saben llegir i escriure, i així que arriben a la
facultat de dret, se’ls ensenya tot el manual per a exercir la
justícia: La foto del Rei. No han de saber res més. Els
únics
canvis
substancials
en la facultat de dret
en aquests quaranta anys de continuació de la dictadura franquista,
n’han
estat
tres, no per notables, si no per circumstancials: Canviar la foto de
Franco, per defunció, per la de l’hereu Juan Carlos I, i canviar
la d’aquest criminal poca-solta, per raons d’estat i de vergonya
aliena, per posar-hi la nova llum d’Occident: Felipe VI, el tirà
de la repressió, de la injustícia i de la vexació.
Europa
s’enfronta a una tirania. Lògicament, l’única sortida digna
d’Europa és l’expulsió d’Espanya de la comunitat,
senzillament perquè a Espanya hi regeixen els mateixos principis
polítics que a la França de Lluís XIV. A Espanya l’Estat és el
Rei: dictador de polítiques i economies per al seu propi benefici,
mantingut de la ciutadania amb el treball miserable que permeten les
seves lleis, i, sobretot,
jutge suprem.
Potser
Europa no ho sap, però a Espanya qualsevol
alt jutge i qualsevol
alt fiscal és un terrible delinqüent, un PREVARICADOR necessari, ja
que d’altra manera, sense servei mesell a les ordres del tirà, no
hauria passat d’un jutjat civil.
Això
és Espanya, l’orgull de l’estabilitat, ja
que
no ha canviat en res
des de
les disputes entre Juana La Beltraneja
i la terrible Isabel La Católica.
Espanya és la Castilla
imperial. El país de la
contrarreforma, la
del ‘que inventen
ellos’, del soy
español, a qué quieres que te gane,
i ‘Viva la muerte, muera la inteligencia’.
Europa
té la paraula.