NO CALEN INTEL·LECTUALS

El descrèdit dels intel·lectuals creix a mesura que el populisme arriba a la política, i a mesura que els polítics per arribar a governar han d’atraure-se’l. Els intel·lectuals, des dels anys seixanta, han semblat molt pedants a la gent. “Guaita’l aquest, el set-ciències!”. I era veritat que no hi havia prou nivell com per justificar la superioritat d’un intel·lectual damunt d’un mortal una mica eixerit.

De fet, les guerres de l’anterior segle, són molt més que una desgràcia humana. És la constatació de l’abandonament definitiu de l’humanisme. Després de saber les atrocitats d’aquestes guerres, i la tensa pau posterior, és per a fer com Stefan Zweig, ja que des de la guerra tot significa el fi de la intel·ligència –eina de l’intel·lectual- i el triomf dels instints.

Calgueren uns anys, després d’un trauma com aquell, però a poc a poc i mentre durà la guerra freda, els dos bàndols s’esforçaren en una cursa intel·lectual –de lamentables repercussions- que comportà el reconeixement “dels fidels al sistema” i la persecució dels que n’eren contraris, fossin bons o dolents en els seus camps. Des d'aleshores l’intel·lectual és el gosset de falda que els polítics duen a les cerimònies per a lluir-se, com també ho fan amb el Ròlex. I l’intel·lectual somriu babau a la càmera, mentre el polític li agafa l’espatlla en senyal de confiança, tot somrient... Sospiteu sempre d’aquestes familiaritats, que ja us dic jo que un veritable intel·lectual no es deixa seduir per una càmera com qualsevol model, i menys encara amb un polític actual –i cal reconèixer que excepcionalment n’excloc els polítics catalans amb càrrecs, almenys fins que no em demostrin el contrari-, un polític que molt probablement somriu a càmera amb el guanyador d’allò que sigui, sense saber si és músic o escriptor... com els passa als del Nobel.

Els anys 80-90 significaren l’abandonament absolut de l’intel·lectualisme pedant, i aparegué l’intel·lectual d’anar per casa, que escriu amb la bata posada, i potser sense roba interior... Cal agafar-ne la idea...

Aquells eren temps de renovació i calien noves veus. Els polítics eren moderns i els nous artistes, tan moderns, que no sabien què és el seu art. La vulgarització de l’art, fer-lo cultura, fou molt d’aquells temps; tant se valia què fos, calia ser provocador; ja que segons la curtedat mental del moment, un artista era un provocador. Des d’aleshores han sortit molts provocadors i pocs artistes. Els primers mengen.

El sistema triomfa. La filosofia avui la fan els homes del temps –que pronostiquen sobre bases de solidesa impossible-, els periodistes –que no saben parlar, ni saben el que diuen moltes vegades- i els futbolistes –que són els herois, el buc insígnia del sistema: diners fàcils fent el que vols, sempre lliurat a tu, res més no existeix...-  I anem fent, babaus, que com més babaus, menys discurs d’oposició i més assentiment.

No sé si hi ha veritables intel·lectuals, el que és clar és que els que ho són, en aquests no els veiem, molt probablement perquè el que han de dir ens esgarrifaria. Un intel·lectual és una pedra a la sabata: per molt bé que es facin les coses, l’intel·lectual no les veurà bé del tot. I aquest “del tot” és la seva qualitat com a pensador. Un intel·lectual que s’autocensura, que té por de pagar el lloguer o la hipoteca, aquest ja no és un intel·lectual, és un professional, un home que dóna un servei. No crea, fa feliç a qui li paga... No cal rumiar gaire, per adonar-se que si alguna essència distingeix un intel·lectual són les seves idees. Com pot ningú escriure allò que no sent?

Avui no hi ha espai per a l’intel·lectual, i com el polític el menysté tant o més de com el menysté el poble, perquè el polític encara és pitjor que el poble (el poble el menysté perquè no l’entén, el polític perquè no té criteri), l’intel·lectual fa nosa a tot arreu. En política i economia està antiquat, en arts i model de vida és antiquat, en tot, en diners, en reconeixement, en estimació, en consideració, en... I l’intel·lectual és una amenaça, no perquè l’intel·lectual sàpiga -no en trobareu cap de veritat que ho digui-, sinó perquè vol fer pensar. Així com un ebenista fa obres d’art amb fustes nobles, l’intel·lectual fa obres per a fer pensar... que és fer ser l’altre.

Algun dia us ho explicaré. És el que tenim els intel·lectuals, que segons com no toquem la realitat... O això ens diuen...

Un artista que us provoqui és un manifestant amb un altaveu a la mà que va fotent crits, un artista de veritat us farà mal després, no sabreu on, però serà una mostra que esteu vius... Això, aquest últim és el que volen matar.

No fèiem art perquè sí, el fèiem perquè no podíem fer una altra cosa. I avui, l’art no ha estat desfigurat com un boxador després d’un desastrós combat? Pensem-hi. Un artista no canvia la realitat, la veu de manera diferent... per això per percebre una obra d’art cal un sentit especial i desenvolupat, que ha exigit treball, no és una impressió, i aleshores ens adonem perquè de sempre, quan es parlava d’art es parlava de transcendència.

El materialisme consumista -no el dialèctic, aquest fou abans- ens mata. Cada volta anem més malament.    

EL NOSTRE TEMPS

És molt difícil de sentir-se a gust en aquest món. Llevat de les darreres generacions -formades a l’escola amb una “aparent” llibertat i a la societat en la violència més explícita-, llevat d’ells, les altres generacions ens sentim molt incòmodes, i ens sentim així perquè s’ha produït l’absoluta pèrdua de tots els valors.

La revolució intel·lectual que suposa Friedrich Nietzsche i les seves intempestives són demolidores per al segle XX, i de rebot per a tota la humanitat. Ell és el primer a escriure que el Déu cristià ha mort. No era un blasfem en una taverna, era un filòsof que feia filosofia a cops de martell. Nietzsche ens diu que cal la “transvaloració” de tots els valors. Una ment simple hi entendrà el que voldrà, però una ment una mica més reflexiva, es centrarà en la “transvaloració”, és a dir, en canviar els valors, en donar-los uns altres paràmetres. I una ment sàvia es preocuparà pel seguiment d’aquesta doctrina, quan afecta a “tots” els valors. La ment sàvia no dubta que és necessari per a la llibertat i explosió de l’individu, que calgui establir nous valors, ara bé, hi ha valors essencials, que són els que han fet créixer les societats, i han fet possible que Nietzsche gosés dir el que va dir, i s’atrevís a condemnar-nos a les pitjors guerres mai vistes pels homes. No es va equivocar. Ningú l’ha entès bé, perquè ni ell mateix sabia què era allò que havia “vist”, la magnitud de la qual cosa no podia abastar de cap manera. I de fet, si burxem bé en els seus escrits, s’hi traspua tothora una ànsia dels vells valors, dels anteriors al cristianisme, que al capdavall era el tema de la seva radical animadversió, per causa de la perversió del pur sentit clàssic. Aprofitant que he fet referència als cristians, també l’encertava amb els “sepulcres blanquejats”, ja que han resultat ser uns pastors hipòcrites, tèrbols i criminals... Avui, el pensament de Nietzsche encara té més raó de ser. Llegir-lo i veure el segle XX, és donar-li la raó, perquè se’ns fa més evident què és el que volia dir-nos. Si ara hi hagués un altre com ell, no donaria abast. Potser, en lloc d’argumentacions, directament insultaria a tort i a dret per tal de no deixar-se res ni a ningú...

Analitzem ara el nostre temps, què és el temps de la globalització i el problema econòmic que genera, així com la crisi de la immigració; per alguns tan beneficiosa.

La rendició de la Unió Soviètica als Estats Units, significà la imposició mundial del sistema econòmic neoliberal americà, ara ja sense dissimulacions… Amb el temps no els ha anat tan bé, perquè els enemics dels EU han pogut crear empreses competitives i entrar en el joc de les finances i en el tripijoc mafiós de les economies mundials. Cap país del món ha votat en referèndum o en el seu parlament si la gent vol un món així. Cada país ha acceptat la imposició dels grans empresaris i financers americans, i com els diners rajaven a doll, tothom estava content, i el món era el millor dels mons possibles, i tot perquè uns imbècils que van anar en un lloc on hi ha un cartell que diu que és una universitat i els van ensenyar el que els catedràtics en diuen economia; aquests portents intel·lectuals, conceberen un món on tothom viu avui amb el que haurà de pagar demà... I ho van fer creure a tothom!... Em resulta del tot una facècia.

El cas és que viure a futur comporta que tard o d’hora n’hi ha un que fretura en el present del futur, i com tots viuen en el futur ningú no paga el present, això apart que com tothom viu embabaiat per la intoxicació de la premsa (tota en mans de grans capitals, almenys la majoritària) ningú no para atenció a la realitat que no l’afecta directament. Però, en un món globalitzat, amics, el pet d’un japonès provoca un tsunami Xèquia (que no té mar). Generar un món així és senzillament una profunda anormalitat intel·lectual. A tot arreu calen els tallafocs. I avui, els occidentals ens n’anem a dormir, i potser un banc de Shanghai fa fallida i tots els estalvis dels homes que han treballat tota la vida per a guanyar-se una jubilació, es quedaran sense res, perquè de segur que abans de la fallida els respectabilíssims responsables d’aquí també hauran saquejat el que hauran pogut. Que tots els respectabilíssims prohoms són gent molt ben formada i amb un currículum professional extraordinari.

La globalització ha estat la destrucció dels estats, almenys en tant que garantia utòpica per als seus ciutadans. La crisi, que és una estafa en majúscules, és una enganyifa amagada. Ningú que pugui considerar-se de la nostra espècie pot pensar que un sistema com aquest pot funcionar, o un sistema com la Comunitat Europea. Una cosa és ser europeista –que tampoc no en sóc- i una altra idiota de mena, perquè creure que una construcció econòmica com l’euro tenia viabilitat, perdoneu-me, però s’ha de ser molt capsigrany: Sense independència no hi ha llibertat, quina llibertat hi haurà si tot és dependent. Voldria, podria, hauria de fer això, però no puc perquè sóc dependent. Només a partir de la llibertat de cada un dels individus es forma un grup lliure. No és fàcil, però és una certesa inqüestionable.

La immigració descontrolada és una jugada molt intel·ligent dels “directors” del sistema. Una sola moneda, però, això sí, diversos en la multiculturalitat! És per plorar de riure: La multiculturalitat és una esdrúixola per acabar amb la cultura. L’essència d’un poble rau en la seva cultura; la multiculturalitat és la pèrdua de l’essència dels pobles... I quan la gent perdi el sentit de poble, ja només serà un consumidor. Hi ha “productes” que no es podrien vendre segons a on, però si els venedors assoleixen que hi hagi de tot a tot arreu, els nadius del lloc hauran de veure com els vinguts de fora els imposen la seva cultura del consum. Al capdavall, emigraren per a ser “consumidors”.

La diversitat és un món divers, de gents diferents i homes distints, la diversitat no és un seguit de ciutats totes iguals on la disfressa és la diferència, perquè el cervell és mort. O no és això el que demostrem quan mirem el mòbil on s’hi recullen les dades que haurien de ser al nostre cervell, des de dades, a imatges, sense oblidar mai el temps, la nostra vida.

El nostre temps ha perdut el respecte per l’home. Sense humanisme no hi ha res. La història és així de crítica. La lluita silent i discreta que és un No ferm i decidit, és el camí de la renovació. Amb proclames sempre triomfa la globalització. Tot allò que dóna sentit a la vida es fa sol, amb companyia d’un altre o en petit comitè.

El nostre temps d’avui és tan fugaç que ni el recordem. Molt de compte amb això. “Qui perd els seus orígens, perd identitat”, que deia el Raimon. La nostra memòria i la de la nostra terra són les columnes sobre les quals nosaltres som. No creieu mai cap altra sentència tant com aquesta.