Continuem...
Si volem parlar de filosofia americana hem de
parlar del pragmatisme, i posteriorment, de branques tan interessants com la
filosofia del llenguatge, i la filosofia analítica d’acord a la nova visió del
món que oferia la ciència. Mentre que aquí, a Europa, l’existencialisme, la fenomenologia
i l’espiritualisme vitalista de Bergson seguien mantenint la filosofia en
l’ésser, ells, com sempre, n’hi veien l’ús. I d’aquí que els “filòsofs” actuals
siguin economistes, periodistes, cuiners o esportistes. L’admiració –admirable-
envers les universitats americanes, esfereeix. Pensar que Rockefeller i J.P.
Morgan ja fossin considerats una seriosa amenaça per Theodor Roosevelt... Avui quantes universitats no se sostenen del seu capital! Quants centres
d’investigació! Quantes organitzacions socials! El món feliç, que l’actual
filosofia vol preservar. La teoria americana que nega la metafísica s’ha
imposat. I, per bé que és un tema que tocaré en un altre escrit, això ha
convertit els filòsofs en assagistes parcials, en defensors de l’individu en
quant que social, psicològic, emocional i moltes més particularitats... I això
vendrà llibres i es recompensarà, però deixa l’individu “real” sense filosofia.
Fixeu-vos: es vol suprimir la filosofia a batxillerat i es produeixen i editen assaigs
com llonganisses. Els “nens”, que juguen amb conceptes sense substància, i que mai
no entendran que la substància sempre està més enllà del concepte.
La ciència, totes les ciències, fins les
culinàries, han avançat que és una barbaritat. És paradoxal pensar que les
ciències freturen d’importants inversions i comprovar com s’avança i com de
generoses poden arribar a ser les aportacions econòmiques. Tota la ciència
actual està en mans del negoci. No negaré que els científics fan el que poden,
però estan enxarxats a la teranyina dels grans filàntrops de la humanitat. I
així anem... però jo encara em pregunto, com és que si tant avança la ciència
gràcies a la cultura nord-americana del pragmatisme, com és que el món sembla
que se n'hagi d’anar a fer punyetes en qualsevol moment. Tot avança que és una
barbaritat, però la misèria creix i els recursos minven. Ai, el negoci...
Perdó, ai, la ciència.
I com a reconegudíssima i darrera aportació, els
nord-americans ens han llegat l’exemple paradigmàtic de la democràcia avançada.
I és ben cert que aquell país nasqué amb aquesta empremta, però l’ambició del
seu pragmatisme religiós, els féu caure en la política-ficció. M’explico. Quan
Europa entra en les dues guerres, Amèrica de primeres assorteix els aliats, i
quan el seu socors és necessari sobretot “pels seus interessos comercials”,
aleshores –frescos- es comprometen en la victòria. La progressiva influència en
el “Risk” real, féu que els prohoms americans decidissin crear la
política-ficció. I han creat un sistema on pots triar un de blanc o un altre de
blanc, tots elegits pels prohoms, en un país on han assolit que la gent
–malgrat tota la propaganda de la política-ficció que surt a les televisions,
com qualsevol altre espectacle- la gent, han assolit que no s’interessi per la
política del país més enllà del sentit patriòtic. Que a un americà li posis qui
li posis al capdavant, seguirà la bandera, com els japonesos a la Sagrada
Família, com a símbol de no se sabria dir ben bé què... Republicans o
demòcrates? Més llibertat, impossible! I si els candidats són Carters, Nixons,
Clintons, successius Bushos, i fins artistes de cinema, tot resulta tan
autènticament polític que Aristòtil ploraria de l’emoció.
En fi, Florència té més “cultura” que tot els
Estats Units junts, plegats i en un “totum revolutum”, però nosaltres, els
europeus, no deixem de seguir els ensenyaments d’aquests nens mal educats.
Sempre serà més popular i rialler sentir una flatulència que entendre bé un joc
de paraules. I és que els americans ni jugar no saben, han acabat
prostituint-lo en un negoci!
Tanmateix, no em feu cas i seguiu l’estela que
marca l’estàtua de la llibertat. Un regal dels francesos, que mai no acabaré
d’entendre. Pensaven de debò, ells, de debò, en la llibertat a l’hora de
decidir aquest homenatge, o anaven ben farcits de Borgonyes, Bordeus i
Xampanys? És que són tan “nonchalantes” aquests francesos! Oferien la llibertat
a qui els furtava l’eix cultural del món; amb educació francesa, tot pel bé de
la civilització. Tot ho fan així els francesos, si no, penseu en el sarau que
muntaren amb la revolució. Van amb bones intencions i bones paraules -que el
francès és dolç-, i després tot acaba a garrotades o malament.
Però parlava dels americans. I ja no en
parlaré més, després de dir que no són gens forts, només són nens amb bombes
atòmiques.
P.S. Ahir va morir Zygmunt Bauman, el sociòleg
de la teoria del món líquid i de la crisi del compromís. L’home que parlava de
la necessitat d’una revolució cultural i ens assegurava que la tecnologia no és
neutral. E.P.D. Era un home savi –visqué a Leeds i no a Amèrica- i fins abans
de morir conservava una lucidesa admirable a la seva edat. I no crec que s’ofengui
si incloc aquí el meu homenatge -després dels americans-, perquè de ben segur que em
pica l’ull allà on sigui.
