Fa
dies, un pobre professor de filosofia de Lleida va plantejar el tema
de l’amor als seus alumnes de quart d’ESO. El professor potser es
va equivocar en descriure com ‘antinatural’ la relació
homosexual, i els alumnes li muntaren un acte protesta que tot seguit
ha estat escampat arreu pels mitjans de comunicació, i finalment els
polítics hi han hagut de posar cullerada. Tot, molt lamentable.
En
primer lloc, en una classe de filosofia els temes es tracten des d’un
punt de partida intel·lectual. Amb això vull dir que la feina d’un
filòsof mai no serà d’acceptar l’statu quo i les tradicions per
què sí, sinó que haurà de donar-ne una justificació mitjançant
tesis o raonaments teòrics. Si doncs no hagués estat així, no
tindríem ni separació dels poders de l’Estat, no hauríem separat
església i estat, no hauríem fet cap revolució social i, mal que
pesi als homosexuals, ells no haurien rebut l’acceptació de les
seves relacions afectives i sexuals per part de la societat. Si, tot
just, la defensa de la llibertat de pensament i dels principis de
l’ètica no fossin el cor del sentit filosòfic, en el seu vessant
pràctic, els homosexuals encara seguirien estigmatitzats i les seves
relacions perseguides.
Ni
jo ni ningú té dret a impedir les relacions lliures entre les
persones, siguin laborals, personals, sexuals, afectives... ara bé,
jo i tothom té dret a reflexionar sobre les relacions laborals,
personals, sexuals, afectives i altres entre les persones. La
intolerància política (ja està bé de l’eufemisme efeminat de
‘tolerància zero’) avorta qualsevol pensament lliure, creatiu i
reflexiu sobre els problemes de l’homosexualitat, les dones o la
immigració, per citar-ne tres dels més de moda.
Pensem
en el següent: avui s’ha institucionalitzat «el dret dels
homosexuals», per això els joves estudiants s’ofenen i defensen
aquesta institucionalització, tot acusant i menystenint el professor
de filosofia. Pensem en el següent: el 1935 el NSDAP
institucionalitzà per les Lleis de Nüremberg la pèrdua de
ciutadania alemanya dels jueus i la prohibició dels matrimonis
mixtes, els joves estudiants sortiren al carrer i perseguiren
impunement els jueus, i aquells intel·lectuals que s’oposaven a
aquest crim hagueren de fer les maletes i fugir del país.
Les
comparacions són odioses, sí, però molt de compte amb
l’estigmatització dels que pensen diferent. No seré jo qui
m’oposi a la llibertat de les persones, ja ho he escrit abans; ara
bé, sí que m’oposaré a la negligència intel·lectual i a la
desídia combativa contra l’estupidesa humana, que recordem que
Einstein ja va deixar dit que: «Dues coses són infinites:
l’estupidesa humana i l’Univers, per bé que de la infinitud de
l’Univers no estic segur».
Que
avui la gent confongui sexe amb amor és molt propi de la primera de
les afirmacions d’Einstein. Al capdavall, l’amor només és
sexual en la relació amb la parella. No hi ha sexe en l’amor als
pares, als germans i familiars, ni en l’amor a Déu, ni en les
passions artístiques ni en els estudis... Allò que el bon professor
de filosofia, que els alumnes haurien cremat a la foguera, allò que
deia, era que si entenem l’afecció amorosa com a porta a la
relació sexual, estem aniquilant un dels sentiments més profunds,
desinteressats i rics amb què pot comptar un ésser humà:
l’amistat. Prou sabem que ja els savis antics ens deien que ‘qui
té un amic, té un tresor’. Prou sabem que avui, gràcies als
extraordinaris avenços tècnics en comunicació, tothom té desenes,
centenars i algun, fins i tot, milers d’amics, tanmateix, podeu
estar-ne ben segurs, mai trobareu ningú que pugui comptar els seus
amics amb els dits d’una mà; que de ben segur li’n sobraran... i
més d’un i de dos.
Vivim
en el segle de la confusió a tots els nivells. La confusió afectiva
ve determinada per la constatable pèrdua de valor del ‘compromís’.
El compromís és l’essència de l’amor, la clau de la fidelitat.
Però avui, això ja no importa, que hi ha molts de negocis que
depenen que el compromís sigui paper mullat. Això no obstant, un
professor de filosofia té l’obligació de transmetre aquells
coneixements que ens fan éssers humans. I si no em creieu, ja us ben
asseguro que no trobareu un sol animal ‘compromès’. D’això
tractava el que deia o volia dir el bon professor. Els joves,
víctimes de l’exocervell en el qual tenen centenars d’amics, no
poden entendre allò que no els dicti l’exocervell... Potser ens ho
hauríem de fer mirar tots plegats.
Negar
la lliure discussió sobre l’ètica (no parlo de moral) en les
relacions humanes és negar de soca-arrel la llibertat i alhora crear
el dogma de la nova fe, aquest nou dogma que, partint exclusivament
d’interessos econòmics, imposen els nous amos, la veu dels quals
s’expressa en els exocervells i en tots els mitjans de comunicació
audiovisuals. Cal, sense dubte, fer pensar els nostres joves. I
pensar és una activitat que fretura d’informació correcta, de
reflexió profunda i d’expressió enraonada. Per això, quan algú
expressa el lema, no reflexiona en allò que diu i accepta qualsevol
informació sense passar-la pel sedàs, demostra de forma irrevocable
el seu profund grau d’estupidesa.
Qui
no entén que estimar un home o una dona, un nen o un vell no són el
mateix tipus d’amor, pot reclamar allò que vulgui, però no entén
l’amor més enllà del sexe. I a tots els moderns de l’exocervell
cal
fer-los veure que
el sexe és una cosa i l’amor n’és una altra. Que al ritme
d’estupidesa galopant que patim, ja triguen a
demostrar-nos que l’amor pur ens el donen les prostitutes. I per a
qui
no sigui capaç d’entendre-ho, tot just la prostitució és la
demostració irrevocable -sigui en el camp de l’esperit que sigui,
sigui en camp de les relacions físiques que sigui- de la mancança
d’amor envers un mateix. I si algú no s’estima a si mateix, de
veres creieu que pot estimar algú altre? L’amor només es dóna,
no espera compensació. Sé que no s’entendrà això, però la
indigència
intel·lectual no s’arranja amb paraules boniques, amb eufemismes
argumentals ni amb diners.
Tant
de bo tot fos tan fàcil! Ara bé, vosaltres, confieu en
l’exocervell, en la transmissió de la voluntat dels vostres amos,
i aleshores podreu cridar ben fort i sense vergonya que avui tot és
possible, que des d’una crema facial fins al cotxe més modern,
tot, són mostres de felicitat. Només us caldran els diners per a
tenir-ho. Vosaltres mateixos! Però, recordeu que l’estupidesa
humana és infinita.
