MAFIACRÀCIA

Malauradament, són mals temps per a la llibertat i la justícia. Arreu del món, dels països amb règims dictatorials oberts o encoberts (majoria) a les suposades democràcies occidentals (minoria), la llibertat i la justícia han estat humiliades. No entraré a considerar els règims dictatorials perquè la llibertat i la justícia hi són substituïdes per obediència i venjança, i els dictadors poden fer el que els sembli bé, d’acord sempre als interessos dels ‘països democràtics’ que, a canvi de l’explotació i col·laboració del país, permetran el tirà d’exercir sense cap impediment. Tal com hem vist amb el príncep àrab que, amb el consentiment i el beneplàcit de les grans democràcies mundials, va esquarterar viu un periodista, mentre tota la delinqüència que representa la voluntat dels pobles democràtics, reia les gràcies de l’esbudellador i ha estat la primera a ocultar l’execrable crim. Com va fer també en els diferents atemptats terroristes de falsa bandera i els responsables dels atemptats, amb els quals es reunia per comandar la lluita contra els criminals, que curiosament, s’asseien en la mateixa taula i empastifaven de sang les cadires i els papers, mentre somreien, perquè aquesta els és una característica especial: aquests criminals sempre somriuen, és el tic del cinisme.

Malauradament, són mals temps per a la llibertat i la justícia. Arreu del món la premsa està comprada i les eleccions són un espectacle per a babaus, on el teatre, la mentida, la manca de compromís i l’enganyifa són la gràcia i l’entreteniment per a la gent d’unes societats frustrades i desenganyades. Els partits polítics d’arreu s’han convertit en cubells de brossa que admeten qualsevol tipus de poca-vergonya si la seva poca ètica i el seu desenfadat posat hipòcrita pot garantir-los uns escons més i uns càrrecs d’on viure a compte del treball dels ciutadans, als quals, aquests indigents intel·lectuals, espremeran per mantenir els seus beneficis i superar la crisi que els seus amos provoquen sense que els afecti gaire, ni en la butxaca ni en l’aspecte ètic i social. Aquest tipus de marginats socials ha d’arrambar-se a la protecció dels amos sense escrúpols, els grans mafiosos internacionals que els tenen compradets i els donen galindaines i els entretenen perquè els hipòcrites babaus obeeixin si volen continuar vivint del saqueig dels ciutadans. Per això, avui, els partits polítics d’arreu són pures organitzacions criminals al servei de la mafiacràcia, els banquers centrals i privats, les corporacions criminals i els especuladors venerats per tota la classe universitària dedicada a la ridícula professió d’economistes, que és gairebé, i dic gairebé, dedicar-se a l’estudi del robatori sistèmic dels béns de treball dels ciutadans, siguin assalariats o petits empresaris. Polítics, economistes i periodistes s’asseuen davant de la porta dels amos, mouen la cua a poc a poc, tenen les orelles ben dretes i la llengua sobresortint del musell, tot esperant, una mica inquiets, però fidels fins a l’extenuació, esperant que surti l’amo i li puguin donar la poteta en senyal inequívoc d’obediència i sotmetiment, per un plateret de pinso deshidratat. Tots ells estan pendents dels amos i de la seva voluntat perquè entenen que la voluntat de l’amo és la seva llibertat i justícia. I no us amoïneu, que aquesta gent no s’escandalitzarà per res, ells mouen la cua, orelles dretes, la llengua entre les dents, sempre satisfets de servir els amos, i amatents de resoldre’ls els problemes, que per això reben el pinso deshidratat que paguen els treballadors.

Ara tenim un nou delicte del criminal número 1 de l’estat espanyol, Juan Carlos I, un veritable paradigma en quant a currículum criminal, perquè ho abasta tot: el colpisme, el robatori, l’homicidi fraternal, que sempre és més emocionant i més tendre que el crim a un desconegut, l’extorsió comissionista, de la qual és mestre entre els mestres, per no parlar d’altres qüestions ètiques, de principi o morals quant a la consideració dels altres éssers humans, pels quals, el fill de Franco, sent tanta devoció i caritat cristiana, que ell és molt cristià i catòlic vaticanista, sí, sent la mateixa afecció que pels elefants. Però, que ningú no s’amoïni, cap dels periodistes ni cap dels polítics exposarà els crims del rei de Franco, tots somriuran com feien amb l’esbudellador de Riad. Vejam si així hi ha un augment de pinso. Ah!, i no us penseu, que la Democràtica Reserva Espiritual dels Drets Humans i Civils de la Justícia i l’Equitat que és representada per la Corrupció Europea no hi dirà ni un mu, vaja uns, aquests!, si els d’abans eren mesells i servicials, això que hi ha ara a la Corrupció Europea és de jutjat de guàrdia. Aquests callaran, miraran on hagin de mirar i els relliscarà l’enfonsament polític i social d’Europa i més encara l’enfonsament cultural, ves!, ells miraran el compte-corrent que engreixen a canvi de favors i delictes diversos, mentre uns éssers semblats als humans s’ofeguen a la mediterrània amb la col·laboració activa d’aquests assassins de despatx oficial europeu. Quan els amos els van dir, ara feu entrar qualsevol cosa que cerqui feina i desarticuleu tot l’entramat social dels vostres països, ensorreu les feines, feu davallar el preu de contractació i augmenteu desorbitadament el de l’habitatge, enfonseu les garanties dels treballadors, robeu-los amb l’IVA, amb la Declaració de Renda i amb els Impostos, que podreu imposar per a tot allò que us piqui en qualsevol moment, que la mafiacràcia està darrere vostre per socórrer-vos. I els de la cua i les orelles, amb la llengua entre les dents, deixaren entrar qualsevol cosa que travessés la frontera, sense cap garantia ni seguretat i en perjudici evident i demostrable dels interessos dels ciutadans que són explotats amb els impostos dels quals viuen els polítics i els lloros de la premsa, així com els economistes del robatori elaborat en les més desprestigiades universitats del món, i tot plegat, per garantir que quan la mafiacràcia fiqui la pota fins al fons, com sempre, els dinerons de tots aquests esclaus del segle XXI els reposin els calés dels esclaus que han robat i malbaratat amb l’aquiescència i col·laboració dels governs i l’assentiment mut dels parlaments, que són una mena de zoològic on trobaràs tota mena d’animalons: de molt perillosos, d’agressius, de paradets que viuen com abduïts, tan sense cervell!, i de dolços exemplars dòcils i afectuosos, generalment molt somrients. I en aquest món extret del Llibre de la Selva viuen les sangoneres extractives de la mafiacràcia. Una gent molt ben vestida, molt educada, molt responsable, molt ben equipada, molt primmirada, molt selecta, molt estricta, molt ben pentinada i maquillada i sempre preparada per manar els crims més execrables mentre fan un esplèndid dinar en el millor restaurant de la ciutat, entre somriures moderats i brindis solidaris. Són tan bona gent! Hi ha tanta honradesa en els seus ulls! Hi ha tanta rigorositat en els seus actes! Hi ha tant de tant que jo crec que avui els hauríem de nomenar sants: Santa Caixa, Sant Santander (que fins i tot té ritme, potser perquè el Botín morí en unes ‘curioses circumstàncies’ que ningú no ha volgut investigar, ves, quines coses!, ells que són l’honradesa, la rigorositat, la moderació i, sobretot, la inquietud de fer Fundacions per ajudar els pobres, pobres!), Sant Sabadell, Sant Bilbao... Jo, és que, perdoneu, m’eixugo les llàgrimes dels ulls. Qui no considerarà miserable Jesús de Natzaret comparat amb aquests veritables prohoms de la caritat, la justícia i la igualtat! Per això el Papa de Roma, sant entre sants, bondat entre bondats, il·luminació entre il·luminacions, sacrifici entre sacrifici, devoció divina entre totes les devocions divines i per tant absolutament desinteressades, pobre entre pobres, pecador entre pecadors, protector de violadors entre violadors (ui!, em penso que això no tocava), per això, el papa els renya de mentida.

És molt bonic el món en el qual vivim. Tothom té respecte per tothom, la meritocràcia és l’essència essencial de l’essència essencial del sistema, on cadascú té el que es mereix, i si has estat capaç de carregar-te una Caixa social i convertir-la en una empresa de robatori perpetu i impune, què dir! Com no serà l’Isidre, sant entre sants! És molt bonic, aquest món. Ens donen tots els entreteniments, tots: putes, jocs, drogues, parcs d’atraccions, Internet, tele, cinema, jutges, polítics, esports i sobretot els ídols del futbol i la música, els nous Newtons i Kants, els grans emprenedors de la nova modernitat... M’haig d’aturar, perquè les llàgrimes m’entelen la pantalla i no sé què hi escric; que això és el que dirien els mafiàcrates, que veuen a la gent com jo com a uns miserables mentiders, difamadors sense escrúpols i ganduls sense art ni benefici, o sigui, éssers repugnants que encara creuen en la merda de la llibertat i la justícia. Pensen en mi i es diuen: Tros d’imbècil! Vols més llibertat que la que tens? Dius el que vols, fas el que vols, votes el que vols – encara que després sempre guanyin els nostres -, i reclames Justícia, però quina justícia més vols: és eficaç, ràpida, equànime i absolutament imparcial. Miserable de merda, em diuen, afectuosament, perquè ells són molt afectuosos, amb tothom, amb homes, amb dones, amb nenes i amb nens, ells no senten cap fàstic ni fan discriminacions. I jo els escupo baixeses i mentides com les que goso escopir-los, i ells em deixen fer-ho, perquè són bons i ho comprenen tot, que la seva magnanimitat és quasi digna de la divinitat, què dic, més que la divinitat, i que Déu em perdoni per la blasfèmia, però ells s’hi escarrassen tot el dia per fer-nos feliços, mentre que Déu, i no T’ofenguis!, ens deixa aquí abandonats i ens espera quan els cucs ens hagin devorat. Déu, sigues just, i reconeixeràs que la bondat i la intel·ligència de la mafiacràcia et supera. Pensa, si no, en el invent aquest que s’han tret ara per acollonir tot el món i ensorrar l’economia per a fer-se més rics i així poder-nos ajudar a tots a ser feliços, que ells, a més, ens ho ensenyaran. La pesta del segle XXI, aquest meravellós enginy que han descobert i solidàriament han repartit, i que els lloros s’han encarregat d’escampar en forma de por. Oh, és que és tan emocionant!

La mafiacràcia ens matarà a tots, els imbècils com jo no compten, perquè la meva vida no els costaria res d’aniquilar-la sense despeses, ves, i sense que ningú els digués res, cony, al capdavall fan neteja d’inútils i desqueferats! Molt ben fet, si fins i tot jo estic d’acord amb la seva suprema saviesa i ascètica magnanimitat. Oh, ja torno a plorar! Cony, quin dia! El que deia, la mafiacràcia ens matarà a tots, però n’hem d’estar ben orgullosos d’haver tingut l’honor que siguin ells els que ens exterminin, o podeu concebre algú altre digne del vostre crim? Ells són els vostres amos, i ells tenen l’absoluta llibertat i justícia de fer-vos desaparèixer per al vostre bé, per al bé dels altres o per al seu propi bé. No sigueu rancorosos!

Visca la mafiacràcia! Ara que la tenim tan ben representada a la Comuna Europea: els assassins de siris i d’altres hominoides al mediterrani (els quatre genets de l’Apocalipsi: La Corrupció, el Consell i el Parlament, amb la inestimable col·laboració de l’honradesa i l’honorabilitat, la suprema intel·ligència i la màxima diplomàcia i respecte que representa el lacai Borrell). Visca la mafiacràcia! Els morts al mediterrani haurien de demanar perdó! Com els siris, els afganesos i els iraquians, haurien de demanar perdó a Aznar i als altres tres criminals – ai!, perdó, sempre em confonc- als altres tres prohoms i profetes de la llibertat i la justícia que ens alliberaren de parlar siri, afganès o iraquià depenent de la zona que ens hagués tocat després de la terrible invasió que volien fer els terroristes; però teníem el far d’Alexandria, la llum de la mafiacràcia per a salvar-nos a tots: I matant uns pocs milions d’hominoides de caràcters àrabs, fent-los fer una diàspora merescuda i justa, a nens i nenes i vells i velles, que són tots terroristes, com ens ho deien els profetes de les Açores, i així han aconseguit de calmar aquelles terres, que avui viuen en pau i una llibertat i justícia gairebé divina – almenys, uns quants milions ja hi han ingressat, per l’abnegada dedicació dels nostres profetes – i que tots lloem i agraïm.

Visca la mafiacràcia europea!

PUIGDEMONT A PERPINYÀ

El dia 29 de febrer el MHP Carles Puigdemont va convocar més d’un centenar de miler de persones a Perpinyà en un acte ‘simbòlic’ de retorn a Catalunya. La participació de la gent va tornar a ser admirable, tant per la capacitat de mobilització com per l’absència d’incidents en una aglomeració tan important de gent. Sense dubte, el MHP va demostrar que és la figura política més important del país. Cap altre polític té la seva capacitat de mobilització ni la confiança de la gent. El MHP ha aconseguit el miracle que els seus greus errors, ben intencionats però errors, el poble no els els tingui en compte. El poble de Catalunya creu en les seves paraules i considera que tothom pot equivocar-se. El fet de reconèixer els errors i persistir en la lluita per reconduir la situació és una actitud que els catalans valoren, i per això li donen un incondicional suport. Tots sabem que hi ha hagut una immensa maquinària d’intoxicació, de desprestigi, de persecució i d’isolament dirigida des de la Zarzuela i seguida per ‘l’aristocràcia feudal de la consolidada democràcia espanyola’, així pels espanyolistes que enyoren el gran Caudillo que avui representa Felipe VI, com pels botiflers catalans, somrients mesells i servidors de l’amo colon a canvi de les almoines i prebendes que la dignitat reial es presta a concedir-los. El nombre d’esclaus voluntaris de la monarquia en terra catalana és per fer basarda i posar-se a tremolar. I n’hi ha de colons-colons - C’s, PP, PSC, i la incorporació de l’antic règim, Vox -, de vigilants de colons (com en els camps de concentració) - ERC i Comuns – i n’hi ha que per la seva nul·litat política són més un entrebanc que la possibilitat per a cap solució – Petdegat i CUP.

El problema real, però, no és la voluntat del poble de Catalunya d’expressar lliurement i democràtica la seva determinació política, sinó els principis democràtics, ja no d’Espanya – que no ho és, ni se l’espera – sinó del femer europeu. ‘La cosa aquesta europea’ és l’enganyifa més gran de la història del continent. La qualitat democràtica europea és comparable a la qualitat democràtica de qualsevol dictadura on el tirà sotmet el poble a una consulta teledigirida per la pressió dels mitjans de comunicació i el terror intrínsec del règim, com comprovem dia a dia en el cas d’Espanya, aquest país que en el femer europeu és considerat una democràcia consolidada, amb la qual cosa els polítics del continent demostren la seva limitada capacitat intel·lectual i la subordinació a les ordres del BIS i els seus braços executors (FMI, BM, BCE, Corrupció Europea, Consell de les ‘Famílies’ i el Parlament dels dròpols, inútils, bèsties velles i mesells servicials).

No hi ha cap dubte que amb actitud i convicció democràtiques, així en la tirania espanyola (cosa impossible) com en la suposada democràcia i estat de dret europeu, la solució al problema és la consulta refrendaria, que demostraria la ‘realitat política’ del país i obriria les possibilitats a una gestió del problema amb coneixement de la voluntat de la gent, que se suposa que és la màxima inviolable de qualsevol democràcia. Tanmateix, la perfecta presó europea permet que els ciutadans introdueixin els papers higiènics en les tassetes democràtiques, comunament denominades ‘urnes’, i després es reparteixen els papers higiènics convertits en bitllets gràcies a les magnífiques gestions dels Bancs Centrals, aquestes institucions corruptes que emeten bitllets de monopoli per sostenir un sistema que fa trenta anys que fa aigües per tot arreu, però que permet els amos del BIS i els mesells de la classe política europea viure del treball de la gent, en un exercici feudal que permet als paràsits viure de la feina i l’esclavatge de la ciutadania. No ens podem enganyar avui, a Europa no hi ha un sol polític que no sigui corrupte, almenys els que han tastat poder, ja que el poder és en mans del BIS, i si no, li ho pregunteu al putxinel·li de Pedro Sánchez, que rep les ordres directament de George Soros, el més gran criminal actual del planeta, el qual es presenta a Madrid i fa una reunió privada amb el president del govern, sense fer-ne públic els motius ni els temes de les converses de les reunions. El BIS mana, Europa calla i obeeix, George visita Espanya i el putxinel·li es compromet a obeir i servir els amos. Amb aquesta relació de poder, és fàcil de guanyar les eleccions, ja sigui per la intoxicació dels suposats mitjans de comunicació com pels sofisticats sistemes de frau electoral que vivim en tots els països democràtics.

Per tot plegat, MHP Puigdemont, la proclama a mantenir la resistència fins a la victòria, que està molt bé, fretura d’algun suport sòlid, si vol reeixir. No dubteu que en el femer europeu que teniu la desgràcia de trepitjar i que podeu comprovar fins a quin punt n’és, de putrefacte, no hi ha res a cercar, perquè l’únic que hi trobareu serà la presó europea que els amos estan construint. El fet de cercar la llibertat a Europa és com pretendre gaudir de llibertat en un zoològic. Si aquesta és l’aspiració, la veritat, entre el feixisme de Felipe VI i el neofeudalisme europeu, res podem esperar més que la pèrdua de la llibertat i de drets. MHP esteu com a parlamentari a la gran comuna europea, en aquell excusat on de segur que dia rere dia heu de comprovar què és el que és Europa. Penseu en França, i la persistent voluntat de la titelleta dels Elisis d’imposar als seus ciutadans – els seus electors i poble – la voluntat de la Corrupció Europea dirigida pel BIS i la sucursal del BCE, avui dirigit per una de les criminals més terribles del planeta, l’amiga dels mafiosos i de la corrupció sense fronteres, dita, Crhistine Lagarde, la terrorista econòmica que ha destruït les economies on la gestió del FMI ha posat les mans, enfonsant els països, la qual cosa vol dir a la seva gent i no als putxinel·lis corruptes sense escrúpols que es fan dir polítics i només són delinqüents comuns. MHP, vostè n’ha de conèixer a grapats, si jo els puc reconèixer des de la distància i malgrat la intoxicació dels mitjans de comunicació, aquests pamflets de la mentida, dels quals només de veure el nivellet dels seus responsables, és fàcil d’escatir qui els mana i perquè ells obeeixen sense oposició.

Si veritablement pretenem fugir de l’opressió que patim des de 1714, i que certifica el Decret de Nova Planta de 1716, que ens constitueix en colònia castellana per usurpació de la gestió política per dret de conquesta, com és expressat literalment en el document; si veritablement volem tenir el nostre país, no cerqueu ajut en els europeus, que prou que sabeu que més que respondre a drets i llibertats, s’interessen pel gruix de la teva butxaca i el que en poden treure, que sabeu prou bé que aquesta és la solidaritat europea que tant els agrada de defensar als titelletes en el parlament de fireta d’Estrasburg. Europa és un absolut fracàs des del primer dia. I ho és perquè la finalitat de la unió és preservar el dret d’opressió, de sotmetiment i de robatori de les grans empreses bancàries, les immenses corporacions internacionals i els especuladors filantrops que són com Robin Hoods moderns, roben a mans plenes tot el patrimoni de la ciutadania i dels països per a repartir-se el botí i després, amb un somrís i multitud de Fundacions, perpetuar el robatori sistemàtic i alhora deixar anar almoines, presentades pels mitjans de comunicació com a donacions desinteressades de la immensa bondat que tenen els amos. Sabeu bé de què parlo. L’altre dia, els caps de les organitzacions criminals bancàries espanyoles amb antiga seu a Catalunya, servents del feixista espanyol, declararen les mentides de sempre en la ridícula comissió d’investigació del parlament de Catalunya, una altra institució, que molt honorable president, necessitarà una reforma de dalt abaix, després que la immundícia política sorgida el 21-D l’hagi convertit en una vergonya democràtica. Els lamentables espectacles d’aquest zoològic són prou per perdre la confiança del tot en la política; i això, és culpa exclusiva dels titelles i dels putxinel·lis que els partits polítics enlairen – capelletes de corrupció, extorsió i robatori; com sabeu prou, que teníeu en el cap del partit a un dels mafiosos més destacats de la història de Catalunya, el mestre d’ètica Jordi Pujol -. Fer una repassada a la classe política catalana és prou per veure que no hi ha classe política, i si n’hi ha, és que la classe política, vol dir, senzillament, abeuradors i menjadores per a incapaços, inútils i subornables lloros que, això sí, són molt destres en els malabars de paraules, per bé que sempre diguin el mateix per no dir res.

Per tot plegat, MHP Puigdemont, si veritablement hem de posar-nos en marxa, no confieu ni un segon en el femer europeu i no espereu la mínima clemència de la dictadura espanyola. Què fer? Ara ja no ho sé. És cert que, el seu moment, la millor opció era mirar a Moscou. Haver afrontat Europa com l’enemic que és, ens hauria fet forts. Ara, no crec que els interessos russos, puguin coincidir amb les nostres demandes; crec que ja hi arribem tard. On cercar el suport polític i econòmic necessari? On trobar el compromís de defensa militar si calgués – que caldrà ? No ho sé pas, ara. Tanmateix, no dubteu que tenint i tot la raó i el dret, Europa us lliurarà al botxí espanyol i se’n rentarà les mans. No fa altra cosa, garlar de drets i violar-los a la primera. Recordeu la protecció de la llibertat d’Assange o la de Snowden, que ha hagut de ser protegit pel tsar Putin. Això us hauria de fer pensar. Putin no és la reencarnació dels valors de la llibertat i la democràcia, però Putin no és un hipòcrita violador de drets com els caragirades europeus. O heu oblidat com Europa va socórrer els lladregots dels bancs amb els diners de la gent que ja havia estat robada i que tenia a l’Estat el fruit dels seus impostos. Si s’haguessin ensorrat els criminals, la crisi actual seria història i hauríem netejat de rates el clavegueram europeu, però per això estaven les titelletes i els putxinel·lis europeus, per salvar els seus amos.

MHP Puigdemont, us encoratjo a tirar endavant, però heu de saber on cal trobar els suports reals. ERC ja sabeu que són un monstre fet amb la carn de la traïció de l’autonomisme pujolista (la capelleta de la delinqüència impune made in Spain) i el botiflerisme de la socialdemocràcia monàrquica que garanteix els privilegis i el ‘quid pro quo’ (mercaderia: Catalunya; compensació: Diners). Ara tenim el mossèn, el vostre pitjor enemic, a la presó, i penseu que no en sortirà fins que no us hi posi a vós; això és com el monopoli! Per no parlar del traïdor reincident i pertinaç del Torrent o el misteriós Aragonès, l’home que posà el cul en la cadira i mai més s’hi ha desenganxat, passi el que passi, peti qui peti. Amb l’enemic a casa no es pot anar a la guerra. Penseu-hi. Aquests són els que us han aïllat i ara breguen com no està escrit en cap llibre ni manual, per lliurar-vos emmanillat al cabdill de la seva estimada Espanya, com el mossèn no es cansa mai de repetir.

Esteu sol, teniu el suport del vostre poble, però penseu que sense una visió geopolítica de la situació, el fracàs és inevitable. Espanya és un enemic sense escrúpols i el tirà un digne representant de la saga criminal dels Borbons. Ens ho han dit molt clarament. I vós sabeu que si no ens maten a tots, és perquè som la gallina dels ous d’or, que si només els hagués de pesar alguna càrrega moral, ja us dic jo, que recolliríem els ferits i els morts a carretades. Espanya ha estat un imperi sanguinari, i això és el que més els enorgulleix. Si voleu reeixir en l’empresa, no podeu oblidar que l’enemic ens odia, amb l’odi que sent l’amo envers l’esclau quan aquest reclama la seva dignitat de persona. Tanmateix, tots sabem que en el crim de la humiliació, l’humiliat no pot ser culpat del crim, ja que el qui humilia és l’ésser execrable.

Si hi hagués política i polítics, hauríem votat i d’acord als resultats s’hauria cercat una sortida civilitzada a la situació. Malauradament, avui no hi ha polítics, i les titelles, com en els teatrets de nens, es peguen amb bastons i espases, i així fan riure els amos i als infantils ciutadans que acudeixen a tan repugnant espectacle, perquè avui, MHP, la política és un espectacle repugnant. Hipòcrites, mentiders, traïdors, incapaços, inútils, caragirades, enzes, rucs, ximples, pallassos (en aquesta espècie, C’s destaca per damunt de tot amb els seus exasperants i ridículs representants), santiviles, durans, margallos... i això quan no són criminals de lesa humanitat com González i Aznar. Per això, MHP, molt de compte, perquè a la política hi ha molt energumen i molt poc remordiment.