PROJECTE DE PAÍS

Quan parlem d’independència potser no ens adonem que la gran dificultat vindrà quan l’assolim: Volem ser un país més –sotmès a totes les tiranies internacionals- o volem compartir la nostra peculiaritat? Vull dir, cal canviar el sistema espanyol i fer les relacions exteriors, i per això cal plantejar-se com s’ha de començar a construir l’edifici, o d’acord a quins fonaments.

Sense dubte el primer esforç ha de ser de canviar l’estructura estatal, i assolir la veritable independència dels tres poders de l’estat i el control de la veracitat –interessos- del quart poder. La idiosincràsia catalana fa fàcil el trànsit. Al català no li agraden els jocs bruts, la qual cosa no descarta els jocs foscos. Tanmateix, és fonamental si volem tenir un país digne, separar els poders, i no dubto que això ho farem, perquè tots hi haurem de dir la nostra –d’una manera o altra- en la construcció del país.

Resolt aquest primer embat, no gaire complicat, segons penso: aquí, no ens agraden els que no saben desenvolupar bé el seu paper. Sigui un expresident o un exjutge acusat de bocamoll.

L’escull següent, gens fàcil, és el control de l’energia. L’estat català ha de controlar tota la contractació i producció d’energia; si volem ser lliures, és indispensable. Amb el control de l’energia, penseu-ho: una crisi com l’actual si l’estat té el control energètic, pot carregar-se la pobresa energètica en els beneficis, si és que n’hi ha... I recordeu... els més vells segur: tot s’havia de liberalitzar pel bé dels consumidors. Quina enganyifa, Déu meu, quina enganyifa! Allò que és bàsic en una societat ha de restar a mans de l’estat, o sota el seu control. I consti que parlo d’un nou estat, d’aquells que recapta però ofereix i assegura els seus ciutadans, com Dinamarca o Holanda, països més o menys com nosaltres.

L’altre poder estratègic i fàctic és la Banca; oi, Oliu? –Ara ha canviat d’opinió, el pervers. Però, no ens desviem-. Apart d’un Banc Central com Déu mana, és imprescindible una Banca pública catalana. I sé que algú dirà: això és un atemptat contra la globalització! I d’això es tracta. Una banca pública imposarà, a més de la llei, un control fàctic sobre la immunitat de les banques privades, de les quals no crec que m’hagi d’estendre gaire; crec que només amb dir que són una colla de lladres, ras i curt, tothom m’entén. Doncs, en aquests, els hem de fer fora. Volem banquers que siguin banquers, o com a mínim que aquí actuïn com a tals. I no tingueu por, si aquí es fan quartos, vindran com les mosques a la merda. És el seu ecosistema.

Si aquestes qüestions es resolen, la sanitat i l’educació podran ser afrontades de manera mixta i eficaç, mitjançant una excel·lent sanitat pública –res de nou amb diners- i una millor escola. Si allò públic té nivell, és possible obrir l’espai a la iniciativa privada.

Moltes més, és clar, són les qüestions a tocar i prou que ho han de saber els que avui treballen perquè això sigui possible, però hi ha sectors fonamentals del teixit econòmic amb els que cal tenir especial cura: la pagesia, que no podem oblidar encarna la nostra peculiaritat “ancestral”, així com la indústria, sense deixar la banda els afers culturals...

Som el que som i el que hem estat.

El món canvia i les exigències són diferents. Però quan un és com és, és com és. Cadascú té el seu ritme. Catalunya, si vol ser allò que és ha de seguir el seu ritme. La unitat mai no pot significar la uniformitat, i tanmateix és difícil trobar algun exemple on això s’hagi complert.

Si Catalunya no demostra que s’ha de ser el que s’és i compartir allò possible, ni reformarà Espanya ni Europa. I penseu que a Europa, alhora que pensen que Catalunya és liquiditat i aire fresc, hi veuen l’amenaça a trobar-se uns tossuts que menjaran amb els dits els calçots per més que hi hagi forquilles i ganivets.

Cada volta veig més clar que Europa per a subsistir fretura de la revolució en la concepció d’Europa que pot aportar Catalunya. Però ja sabem que el statu quo mai no vol el canvi. No seria la primera vegada a la història que demostraríem el nostre concepte europeista, per això cal confiar que els europeus s’adonaran d’allò que fa temps que dèiem els catalans: l’Europa de les regions; avui, i ara enteses, com a nacions.

Pensem en el que hem de fer.

Si tots volem un país digne, el tindrem. Aquest és el repte.

CARTA OBERTA A

A MARIANO RAJOY

Aniré al moll, perquè si doncs no no acabaríem mai. N’hi ha tant que explicar, de vostè! El coneguérem com a subaltern que treia les castanyes del foc del franquista Fraga, quan allò del Prestige. Tothom recorda els seus “hilillos de plastilina”... I com a premi a tan lloable gestió –un desastre ecològic-, el seu nom començà de córrer com a substitut del cabdill Aznar, el dels crims contra la Humanitat. Suposarien que vostè no tocaria res de tot l’engranatge -com definir-lo? corrupte, mafiós, criminal-, del seu partit, com a símbol del sistema. Però vostè, semblarà ximple, i una eminència no n’és -si doncs no sap ni parlar bé la seva llengua-, però té caràcter i sobretot coneix molt bé el poder de llei, oi que sí? D’aquesta manera, ha assolit la presidència d’Espanya. No crec que l’hagués aconseguit en altre indret. Per bé que veient altres dirigents en el món, el seu nivell, essent baix, tampoc no desentona. Es deixa veure, sí, però fins potser encara és més pervers que ells.

Anem al moll: Vostè és el president, i no entén per què els catalans volem marxar del seu país?

Com Espanya no ha destacat mai, i escric mai, per tenir bons governants, i escric bons, ni tan sols grans governants, que després de Suàrez –potser, en el fons, l’únic demòcrata-, tots els altres hagin estat des de terroristes d’estat, a criminals contra la humanitat o ineptes solemnes com el simpàtic del Zapatero, que fou el qui posà la primera pedra a la destrucció d’Espanya... Com Espanya mai no ha tingut bons governants, no l’acusaré de ser-ne l’excepció. En això li’n dono la raó. Tanmateix, vostè ha reblat el clau.

Però, permeti’m aquesta confiança: de veritat és vostè així de ximple, o té la peculiar facultat de parlar sobre rails, sobre obvietats automàtiques, i mentrestant i perversament va tramant estranyes conjectures i disposicions... No sé per què m’ha vingut al cap la dissortada i corrupta valenciana.

No puc dir que el consideri una persona intel·ligent, tanmateix no la considero tan sobiranament imbècil com sembla mostrar-se. No ha de tenir cap dignitat o jo en tinc massa, però jo, després d’haver demostrat les meves limitacions tantes vegades, li ben juro que –de vostè- em col·locava en alguna elèctrica i com l’Acebes, tirava milles... Recorda l’Acebes? el culpable del pitjor atemptat a Espanya. Tampoc no era un ximple, per bé que ho semblés, era un immoral, com vostè. O el Trillo. I se m’acut el rata d’església, no sé per què. Sempre tan acompanyats de bisbes i nuncis, compartint el complot, oi, què dic. Perdoni’m, de vegades, no puc controlar els dits. No m’ho tingui en compte, que no és ben bé el que volia dir.

Pot ser que m’equivoqui, però em penso que un ximple com vostè assolirà el que semblava impossible: despullar la realitat d’Espanya. Ho està fent molt bé. Si el cregués intel·ligent, pot tenir per segur q  ue en seria un fidel seguidor. Ningú fins avui havia tractat ni arribat tan lluny a destruir l’anacrònica realitat espanyola. Si assoleix de convertir España en una república federal, amb Castella de país poderós i les perifèries absolutament lliurades al projecte, l’aniquilació borbònica i la independència de Catalunya, no dubti que sempre serà recordat amb nostàlgia:

“Fou aquell que canvià Espanya de dalt a baix”

Però no era una mica ximple i lent de reflexes?

P.S. Ah, recordi, al nostre President si l’ha d’escoltar, citi’l, si li ha de dir que els catalans “fem coses” i que no es pot parlar ni de referèndum, ni de pacte fiscal, ni d’un nou estatut, ni de reforma de la constitució; no cal que li pregunti quin tren vol que arribi a l’hora. Tanmateix, la seva inèpcia em fa por, o dit d’una altra manera, com li agrada a vostè, no em dóna cap seguretat ni confiança (Jo encara ho he fet més sofisticat que vostè).

D’un gens espanyol -o tant com nigerià- a un “mucho” espanyol.