Faré
una breu, potser no tan breu, explicació del magnífic procés de
transició espanyol que assolí el miracle de canviar no res perquè
tot seguís igual, i així es mantingués del tot la voluntat del
genocida Francisco Franco, amb la aquiescència i col·laboració
necessària dels reis il·legítims.
Antecedents:
Franco encapçala la revolta de 1936 contra la legalitat, i l’any
1939 després d’una gran carnisseria i d’execucions planificades,
camps de concentració i ajustaments de comptes, guanya la guerra i
comença la repressió sense miraments. Espanya és el segon país
del món amb més desapareguts després de la Cambotja de Pol-Pot!
Uns anys després, la tirànica monarquia Borbònica arriba a un
acord amb el genocida per netejar-li una mica la imatge exterior i
així recuperar el poder que el poble els va prendre després de les
eleccions municipals de 1931– una vegada mort el dictador -. El
dictador va morir al llit i és coneguda la frase de Franco al seu
il·legítim hereu Juan Carlos: «La única cosa que le
pido, majestad, es que mantenga la unidad de España». I dono fe
que el rei fratricida (va matar el seu germà d’un tret a la boca)
ha maldat per ser fidel al restaurador de la pitjor nissaga reial del
món.
Mort
el dictador, ‘l’il·legítim’ assumí les regnes de l’Estat i
de les forces armades. No hi va haver depuració en les forces
armades, ni en la policia criminal franquista, ni amb els polítics
franquistes (que fundaren AP, el que avui és el PP), ni amb els
jutges prevaricadors del franquisme, ni en res de res. De la nit al
dia, tots els que cantaven les virtuts i meravelles del criminal
genocida s’havien convertit en demòcrates d’estirp, d’aquí,
la consolidada democràcia espanyola.
La
transició. La necessitat de netejar l’escòria del
règim va passar per gestos com el reconeixement del partit comunista
i les comunitats històriques. Així van passar uns quants anys, amb
la direcció política d’Adolfo Suárez, un falangista de tota la
vida (ell mateix va reconèixer que no es va votar la legitimitat del
rei, perquè haurien perdut el referèndum i els lladres borbònics
haurien hagut de deixar el poder), que val a dir i reconèixer-li que
féu un gir envers la democràcia, molt digne d’elogi i
reconeixement. Fou tan gran el canvi, la convicció d’Adolfo Suárez
que Espanya havia de renovar-se i integrar-se en el món altra
vegada, que el rei Juan Carlos I i el cap de la casa reial, el
general Armada, amb altres feixistes de les forces armades,
organitzaren el cop d’estat del 23 de febrer de 1983. Amb aquest
cop, el rei es carregà un demòcrata de veritat, reinstal·là el
terror en els seus ciutadans i començà el procés de reunificació
d’Espanya, instaurant el model autonòmic com a marc legal, ‘un
cafè para todos’ que, llevat del concert econòmic basc,
sempre protegit pels furs navarresos, es centralisme, i deixà sense
efecte el reconeixement de la identitat catalana, posant al capdavant
de la Generalitat un home corrupte com Jordi Pujol, que assolí que
els catalans acceptessin el nou estat de les coses.
Més
tard i després de tres anys de llargues negociacions, els catalans
varen votar un nou estatut que donés algun sentit a la seva
autonomia. La proposta fou retallada pel Gobierno i tot i així, els
catalans l’acceptaren. Aleshores el catalanòfob Mariano Rajoy (que
és qui és perquè el seu pare, que era jutge, desvinculà un parent
del Caudillo en un seguit de greus delictes a Galícia) recollí
firmes per invalidar l’estatut català (aprovat pel congrés
espanyol, pel parlament català i per la ciutadania de Catalunya). El
senyor Rajoy va presentar un recurs al Tribunal Constitucional,
que és la garantia del manteniment del règim franquista, que, cal
no oblidar-ho, va jurar el rei Juan Carlos, cosa que no féu amb la
Constitución Española. Així, la voluntat popular i política
dels catalans restava en no-res gràcies als franquistes de tota la
vida (PP) i als jutges prevaricadors i garantistes del règim
franquista que infecten la justícia en el Tribunal
Constitucional, que a efectes reals, té menys dignitat i
credibilitat que qualsevol diari espanyol.
La
dictadura
Aleshores
la indignació catalana va anar en augment. Evidentment, seguint els
paràmetres que marca la dictadura, CAP polític i MENYS encara el
tirà, l’hereu il·legítim de Franco, ningú va voler negociar una
sortida acceptable per ambdues parts. Catalunya és espoliada
sistemàticament des de fa quaranta anys (consulteu les dades i no
cal ni saber comptar per adonar-se que l’espoli és digne de la
relació metròpoli-colònia). Apart de l’espoli, la dignitat com a
poble que té una llengua i una cultura pròpies no castellanes, va
anar essent llimada i sotmesa a la voluntat espanyolitzant dels
castellans («Hay que españolizar a los niños catalanes»,
va dir el Ministro de Educación en el seu moment). Des d’aleshores
ha estat absolutament impossible seure en una taula de negociacions
per estudiar la resolució del problema. Un problema en el qual, en
un primer moment, no hauria estat difícil d’arribar a un acord.
Però el menysteniment, el pòsit de considerar els catalans com a
colònia, l’odi espanyol a aquests nord-orientals que no volen ser
assimilats i la tossuderia catalana, han dut al moment actual. Val a
dir, però, que després de diverses eleccions:
L’1
d’Octubre: Referèndum per la independència. 2,3 milions de
persones acuden a votar sota una pluja de porres, agressions i
violacions de drets civils (cap llei espanyola prohibeix un
referèndum), en el qual va guanyar sense discussió possible la
independència. Posteriorment, el 27 d’Octubre, el president de la
Generalitat, en un acte tan de distensió com innocent, ajornà la
promulgació fins arribar a un acord amb el regne d’Espanya.
El
3 d’Octubre el roí Felipe VI, féu un discurs que hauria signat
Franco amb un somrís als llavis. Prometia la repressió i no va
tenir una sola paraula dedicada a la gent gran que va rebre les
envestides dels seus cossos policíacs, un d’ells la Guàrdia
Civil, un cos militar que fou fet servir contra el poble, un fet que
les vergonyoses autoritats europees ignoraren. Ja se sap, la llei són
ells, i la que està escrita per al poble, així a Espanya com a la
Corrupció Europea (si no, com explicarem que TOTS els màxims
representants de la cova de lladres que és la Comunitat, no n’hi
hagi ni un a la presó de per vida per tots els seus crims! Però
mireu, després treballen a Goldman Sachs...).
El
27 d’Octubre. A les ordres del tirà, la Guàrdia Civil saqueja la
màxima institució catalana. És instaurat un article (el 155) que
sotmet Catalunya a Madrid. Lògicament, això fa mal efecte, i els
franquistes del règim, convoquen eleccions el 26 de desembre, amb la
finalitat d’aconseguir que Ciudadanos (partit creat ‘ad hoc’)
substitueixi el Caudillo a Catalunya en el cap de la Generalitat.
El
26 de Desembre. L’independentisme guanya les eleccions. El
president Puigdemont, l’únic representant legal dels catalans, des
de l’exili, aconsegueix la victòria. Els franquistes espanyols
(PP, PSOE, Ciudadanos, Podemos) no permeten la lliure designació de
president que correspon exclusivament al parlament de Catalunya, i
tots els candidats són refusats per Madrid, amenaçant de prendre
mesures contra les autoritats catalanes del moment. El Tribunal
Constitucional (la garantia del manteniment etern de la Leyes
del Movimiento fundades per Franco i reconegudes i jurades per
Juan Carlos I) ha expedit ordres per impedir la llibertat d’elecció
del president a Catalunya.
Posteriorment,
hi ha les eleccions europees, on els catalans tornen a demostrar que
Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica, és el seu president.
Tanmateix, la Corrupció Europea i totes les titelles ‘demòcrates’
de cada país, no han atorgat els escons que corresponen en el
parlament europeu a aquests ciutadans elegits per més d’un milió
de catalans; per tant ciutadans europeus, a més de colònia
espanyola.
El
14 d’octubre, el rei d’Espanya va donar les ordres perquè el
pallasso del Tribunal Suprem llegís la sentència que li
havia estat dictada el dia de l’empresonament dels líders
catalans. No és exagerat: A Espanya la justícia funciona així (Cas
Altsasu: Uns Guàrdies Civils borratxos i feixistes provoquen uns
joves en un bar, hi ha una baralla de bar entre joves (uns d’ells
són Guàrdies Civils, però no vestien l’uniforme, no estaven de
servei). Hi ha evidències gravades que els agents no foren agredits,
que foren ells qui provocaren la baralla... el cas és que els joves
bascos han estat condemnats a un munt d’anys pels jutges
prevaricadors, acusats de terrorisme). Això és Espanya, avui i
sempre.
Des
d’aleshores hi ha hagut mobilitzacions ciutadanes constants,
pacífiques i reivindicatives, allà i aquí. Volem llibertat
d’elecció, volem democràcia, volem el respecte per la nostra
nacionalitat, volem que surtin de la presó els nostres representants
polítics, tancats per la voluntat del tirà i l’obediència dels
miserables jutges del Tribunal Suprem, que si seguiu les seves
actuacions, us adonareu que són qualsevol cosa menys respectuosos
amb els principis bàsics de la justícia, de la presumpció
d’innocència, de la garantia d’una defensa justa, del respecte
pel detingut, etcètera, etcètera. Al capdavall, com volem demanar a
gossos ensinistrats en la dictadura i la immunitat que actuïn amb un
mínim d’ètica, de justícia i de dignitat, si són gossos
feixistes que mengen del servei al rei feixista!
Des
d’aleshores hem vist les constants protestes i que la policia ha
estat la que ha sembrat de terror els carrers. Avui a Catalunya hi ha
detencions il·legals, pallisses, abusos de poder, acusacions falses,
infiltrats policíacs en les manifestacions per crear aldarulls i
així poder exercir la violència. Només ho heu de veure, Internet
en va ple. Els gossos feixistes són altra volta a casa nostra, si és
que alguna vegada se n’han anat. Tornen els temps de 1939.
La
darrera manifestació per a l’alliberament dels segrestats pel rei
i la seva injustícia congregà 350000 persones, segons la Guàrdia
Urbana i el seu responsable polític, un mesell servent del
falangisme, home del PSOE. Molt probablement els números són a la
baixa, que si veieu les imatges us adonareu del munt de gent que hi
havia. L’endemà, els feixistes, almenys això indicaven les seves
banderes, i algun espanyolista, es manifestaren a Barcelona, alguns
d’ells portats de València, Saragossa i Madrid en autobusos, i el
recompte del socialista-falangista, en aquest cas tant sols
s’estirava a 80000, i són dels seus. Quatre vegades i mitja menys
que els manifestants pro-independència.
Finalment,
unes dades interessants:
El
Caudillo fou exhumat amb tot els honors de l’estat, fins i tot la
ministra de justícia anava tota de negre. La mateixa ministra que
abandonà un acte en memòria i reconeixement dels patiments dels
presoners i dels morts d’Auschwitz, perquè en un dels discursos
s’havia pronunciat la paraula ‘presos polítics’. Presos
polítics, i la demòcrata fuig espaordida, ara, si es tracta de
retre homenatge al criminal que sembrà tot el Valle de los Caídos
de les seves víctimes, que no han rebut reparació ni se’ls deixa
treure d’aquella claveguera, en aquest cas, la senyora ministra de
justícia socialista espanyola, vestia impecablement de negre, de dol
rigorós.
Fa
uns pocs dies la ministra del règim Carmen Calvo va considerar José
Antonio Primo de Rivera, un feixista defensor de la violència i les
pistoles per imposar la dictadura, que fou condemnat a mort legalment
per la república i executat, el va considerar una víctima. NO
OBLIDEM MAI QUE EL PARTIT SOCIALISTA ESPANYOL ÉS PUR FALANGISME. Cap
socialista reconeixerà aquest perillós feixista com a víctima del
cop d’estat, però el govern actual espanyol sí, el lloarà i
maleirà els seus assassins.
Val
la pena recordar que el PSOE fou el partit que fundà des de les
clavegueres de l’Estat una banda TERRORISTA, els GAL, que detenien,
torturaven, assassinaven i enterraven en calç viva ciutadans
innocents; bascos, però innocents. I el cap i casal de tota aquesta
trama criminal era Felipe González Márquez, amb la cúpula de tot
el partit falangista espanyol, avui dit PSOE. Un partit que ha
exercit la violència des de l’estat, i ningú no ha estat
responsable de res i el partit continua essent una opció política.
Compareu-ho amb Herri Batasuna, la branca política d’ETA que
pretenia la solució política del conflicte i la dissolució de la
banda armada. El partit fou dissolt per terrorisme (mai s’ha
demostrat cap assassinat d’Herri Batasuna, cap ni un; ben
contràriament a la més de la vintena llarga d’assassinats de
Felipe González i la seva banda terrorista). Dit tot això, no
oblideu que a Espanya res no es fa sense el vist-i-plau del tirà de
torn, sigui Franco, Juan Carlos I (reconegut com a lladre per ‘The
New York Times’) i Felipe VI.
Penseu
també que el Partido Popular, fundat pels ministres de Franco i que
fou dirigit durant molts anys pel criminal Fraga Iribarne, que fou
enterrat amb honors de cap d’estat i que feia votar els morts en
les eleccions, és a dir, un demòcrata de fermes arrels, vaja;
doncs, aquest partit ha estat definit per la mateixa injustícia
espanyola com a BANDA CRIMINAL ORGANITZADA, tanmateix, es presenten a
les eleccions, continuen corrompent la vida econòmica espanyola i
l’europea, amb el consentiment dels seus socis continentals.
Parlar
de Ciudadanos, una creació bancària-empresarial del Banc de
Sabadell, La Caixa i tot l’Íbex-35, o sigui, la màfia espanyola
que es reuneix al Santiago Bernabéu on tenen el Padrino; parlar de
Ciudadanos, és parlar de qualsevol cosa menys de política. I
finalment ens resta VOX, el partit del rei, la més furibunda
expressió del feixisme, i que és una creació i un partit finançat
i sostingut per la reialesa espanyola i la premsa addicta.
AIXÒ
ÉS, SI FA NO FA, ESPANYA.
Un
país on la gent vota però els vots no valen.
Un
país que amenaça el govern d’un soci europeu per una qüestió
judicial.
Un
país que va de cap a la suspensió de pagaments pel robatori
sistemàtic i atàvic del país, representat perfectament per Juan
Carlos I, el primer dels grans lladres del país, el fratricida i el
colpista del 23F, que acuitat per la desafecció del poble després
de matar elefants i menysprear la reina per anar-se’n de putes,
cedí la tirania al seu pèrfid fill, un inútil borbó autèntic,
autèntic sobretot per l’odi, el menysteniment al seu poble i el
pagament de favors als miserables que li riuen les gràcies de tirà
embogit.
La
monarquia és la impossibilitat de llibertat a Espanya.
Espanya
és la impossibilitat de llibertat a Catalunya.
Europa
és la impossibilitat de llibertat arreu.
Europa
és el mercat dels banquers i els especuladors: EL PARADÍS DEL
TERRORISME ECONÒMIC. Els polítics europeus són uns mesells
miserables que vénen els seus pobles. Els pobles d’Europa són els
esclaus que mantenen l’escòria que els ven i la màfia que els
dirigeix.
Europa
és incapaç de defensar la llibertat contra la tirania del país del
continent que durant quaranta anys ha estat sotmès a la dictadura.
Imagineu-vos la indigència intel·lectual de tots els prohoms
europeus que es creuen que després de quaranta anys de dictadura,
sense canviar ABSOLUTAMENT RES, el país s’ha tornat demòcrata.
Tanmateix, no oblideu que les prostitutes es compren, tenen un preu i
això ho sabem per com el rei d’Espanya comprà el silenci de les
seves tres putetes:
JEAN
CLAUDE JUNCKER
DONALD
TUSK
ANTONIO
TAJANI.
I
si voleu també podríem parlar dels atemptats de falsa bandera:
11-M
permès per la cúpula del PP, que abans que explotessin els trens i
s’espargissin els morts per les vies, ja acusaven ETA. El
responsable últim de l’atemptat (José María Aznar López,
conegut com a criminal contra la Humanitat per la guerra d’Iraq, al
qual, val a dir que cap jutge espanyol ha reclamat una explicació, i
per llei ho pot fer... però, ves, vés a un jutge espanyol i
parla-li de justícia; primer, cerca amb els ulls el sobre).
17-A
comès pels serveis d’intel·ligència espanyols contra el moviment
independentista. No hi havia un sol policia ni Guàrdia Civil en
aquell atemptat, i ara te’ls trobes arreu. Sense cap mena de dubte,
el 17A fou un atemptat del govern d’Espanya (el Rei en última
instància) contra Catalunya.
I
per concloure aquest seguit de disbarats:
Fernando
Grande Marlaska, l’infame ministre de l’interior espanyol,
exjutge de l’Audiencia Nacional (substitut del Tribunal
de Orden Público de Franco) i exjutge al país basc, ha ESTAT
CONDEMNAT DIVERSES VEGADES (I NO UNA NI DUES) PEL TRIBUNAL DELS DRETS
HUMANS D’ESTRASBURG PER NO INVESTIGAR TORTURES DE LA GUÀRDIA
CIVIL. És a dir, el ministre i jutge (què els ensenyen a les
facultats?) és un TORTURADOR, i aquest és el criminal que ha
d’apaivagar les demandes dels catalans. Us estranya que siguin
denunciades contínuament violacions flagrants als drets dels
ciutadans i ja no dic dels detinguts? Imagineu què pot fer la
policia sabent que el seu màxim responsable és un col·laborador en
les tortures.
AIXÒ
ÉS ESPANYA, LA DE SEMPRE.
I
EUROPA ÉS LA MATEIXA VERGONYA.
