LA TRISTA REALITAT

Si donem un cop d’ull al món, no podem exclamar altra cosa que: Com n’és, de trista, la realitat! Veiem massacres indiscriminades executades pels més forts contra els més febles; esquarteraments de periodistes dirigits per prínceps; agressions policíaques aplaudides per reis; homes ofegats en el mar ‘de la llibertat’, mentre els dirigents del ‘món lliure’ observen, menjant crispetes, com s’enfonsen les pasteres; violadors en el cinema, en el teatre, al carrer (aquests en manada); destrosses d’hàbitats i la violència cada volta més innegable de la naturalesa; polítiques que són qualsevol cosa menys política, polítics que són qualsevol cosa menys polítics; emigrants de terres pobres i sense futur que han sofert la transformació en ‘migrants’, com les aus o els nyus; suposats intel·lectuals que somriuen, menteixen, obeeixen i, satisfets del seu servei, reben els premis que els converteixen en gurus del món; esportistes amb menys enteniment que una formiga, que són exalçats com a herois per les més inversemblants de les proeses; camps de refugiats, arreu, on són amuntegats els miserables perquè no molestin; homes sense escrúpols que alliberats de tot prejudici, assalten habitatges, els ocupen i hi venen droga, tot defensant la seva ‘propietat’ a cop de matxet; homes sense escrúpols que alliberats de tot principi ètic, assalten els estalvis de la gent treballadora, se’ls fan seus i els venen l'entelèquia que es desviuen pels interessos de les seves víctimes, tot defensant la ‘propietat dels seus furts’ a cop de sentències dels jutges comprats; filantrops multimilionaris que graciosament lliuren milions a dojo en empreses tan lloables com la corrupció social, amb la vergonya del ‘gènere’, i la corrupció individual, amb la hipòcrita liberalització de les drogues; homes amants dels homes, homes que es reuneixen amb els representants elegits pel poble per dir-los què han de fer i com ho han de fer, i aquests líders ajupen el cap en un exercici de vassallatge absolut davant les demandes dels filantrops, ja que aquesta bona gent, milionària de casualitat, mercès a la seva ingent capacitat de treball i als molts de sacrificis fets durant tota la seva vida, aquesta bona gent, duu el proïsme tan a dins, que només es veuen ells mateixos...

La societat té tota la veu del món, però cap poder. Els que manen han descobert la poció màgica: fem el que ens doni la real gana i deixem que tothom expressi el seu malestar, al capdavall, si deixem que expulsin el malhumor mesuradament, ens evitem que la concentració i la pressió d’aquest malhumor exploti en un acte de violència. Perquè, i això cal tenir-ho present, ‘ells’ detesten la violència, la volen erradicar, desitgen un món de pau i concòrdia, que no per altra raó són ells els que financen la violència que ens té atemorits, l’escampen arreu del món i construeixen un món de guerra i conflictes. Sepulcres blanquejats, els deia la Bíblia.

El descontentament popular, classes baixa i mitjana, no té via d’escapada. Els polítics són uns titelles sense personalitat i menys intel·ligència que viuen de l’obediència a l’statu quo. Mentrestant els que remenen les cireres fan i desfan al seu gust, segurs de l’obediència canina de la classe política i de la indefensió de les víctimes. Aquesta és la realitat, no en les dictadures africanes, no en les dictadures asiàtiques, no en les dictadures islàmiques, no, aquestes són les oposicions que ens presenten els polítics, periodistes i empresaris a la meravellosa democràcia dels països occidentals, això no obstant, aquesta és la realitat dels països occidentals.

I tot això per què? Perquè ningú gosa posar en dubte l’eficàcia real de les actuals democràcies. Sóc el primer defensor d’aquest règim polític, tanmateix, aquesta democràcia occidental d’avui, no es diferencia en res de la pitjor de les dictadures, i dic de la pitjor, perquè no hi ha mal més pervers i horrible que aquell que es presenta amb la cara de la bondat. Han aconseguit que cadascú es miri el melic, i no vegi més enllà. I pensar que tot just el sentit profund de la democràcia és aquest més enllà. La democràcia vol societat, perquè és l’àmbit de la política; i curiosament, els tirans estimen aquesta democràcia que, emparada i soplujada en la llibertat i l’estat de dret, els permet l’opressió legal i l’estat d’injustícia.

No hi ha cap pas de llei a nova llei sense revolució, i aquest és el principal dilema que ha d’afrontar la classe mitjana; que la classe baixa prou té amb sobreviure miserablement. Tanmateix, o es corre el risc de perdre-ho tot, o tot és perdut. Cal considerar el coratge i el valor per a una empresa com aquesta, però manifestar-se, protestar, fer petites vagues, publicar manifestos, recollir signatures, i totes les altres galindaines que autoritza la democràcia són per fer-la estèril. Avui ja no són solució als problemes reals de la gent.

Per concloure, mentre la ineptitud suprema dirigeixi la política, el coneixement i l’empresa, la societat no tindrà sortida més que la pèrdua de llibertats, l’esclavatge intel·lectual i l’empobriment. Avui, cada dia, se senten unes bestieses, pronunciades per suposats homes prominents, unes bestieses que en altres temps haurien estat prou per condemnar a l’ostracisme per tota la vida el ximple que les diu, ja que fer cas dels imbècils i dels idiotes és la prova evident de la imbecil·litat i la idiotesa. I avui veiem els llepaculs de la cort, rient les gràcies del ximple de torn; veiem cervells escurats, somrient les facècies de l’heroi del moment; veiem pèrfides voluntats, assuaujant la iniqua indignitat del criminal de torn. I ximples, herois i criminals governen el món. Val a dir, que entre ximple i heroi, avui hi ha poca diferència, només l’èxit del segon per sobre de la mediocritat absoluta del primer. I dels criminals, què us diré? Les sucursals són obertes arreu del món.