LA LLUNA I L’AMÈRICA ACTUAL

S’han complert cinquanta anys de l’espectacle més gran de la història de la humanitat i, curiosament, han sortit pertot arreu articles i escrits signats per científics, per tal de corroborar que l’home va trepitjar la Lluna. D’entrada, sorprèn tant malbaratament de tinta per demostrar una evidència; segons que ens diuen. En aquest escrit no vull aprofundir ni debatre si les imatges que tots tenim en ment han estat filmades o no en el satèl·lit natural. S’han omplert planes i planes per desautoritzar els arguments i les suposades proves dels defensors de la conspiració. Ja he dit que no entraré en l’anàlisi d’aquests detalls, només faré unes observacions sobre qüestions que em criden l’atenció: Per què no hi ha ni una sola fotografia del cel estelat, ni des de la Lluna ni des de la nau. La nau va fotografiar la terra, molt bonica i molt blava, però del cel profund, que ha de fulgurar com un tapís ple de brillants, no res, ni una sola fotografia, ni ben presa ni malament. I si bé és cert que el temps d’exposició ha de ser elevat, no tingueren temps a la Lluna estant de fer-ho? És més, la Lluna gira, per la qual cosa els astronautes havien de veure la nit lunar; aleshores, per què no feren una fotografia o una filmació? O és que potser una fotografia d’aquest tipus podria demostrar als astrònoms que les imatges no havien estat preses de la Lluna estant? Per què no inclogueren un bon telescopi per observar el cel durant l’estada al satèl·lit. Potser ningú no hi va pensar, per bé que estudiaren molt bé el fet de plantar la bandera americana i, segons ens diuen, disposar un braç amb càmera per filmar el descens d’Armstrong, és a dir, sembla que estaven més pendents de muntar un espectacle que de fer una expedició estrictament científica. I pensem en el dineral que comportava l’expedició, i que, a més a més, ens diuen que deixaren de fer viatges tot just per l’elevat cost. I se n’adonaren tres anys després, de les despeses! o és que la NASA no quadrava els comptes periòdicament, i quan en feren l’extracte tres anys després, sumaren el total de les expedicions i s’adonaren que potser eren massa diners? No és qüestió de ser conspirador, però quan els arguments coixegen, resulten sospitosos.

I dit això, continuem. D’altra banda, qui pot pensar que els Estats Units volguessin enganyar-nos amb una fal·làcia com aquesta. Els Estats Units MAI no han mentit, SEMPRE han estat preocupats a defensar les llibertats i la democràcia arreu del món, i com a prova, tot seguit enumero alguns països que han tingut la gran sort de comptar amb l’alliberament desinteressat americà dels seus règims ‘dictatorials’. Amèrica ha dut la pau i la democràcia a països tan diferents com: Paraguai, Uruguai, Xile, Argentina, Brasil, Vietnam, Panamà, Grenada i els països de l’istme, per no parlar d’Afganistan, Iraq, Líbia, Síria, Palestina, i avui malden per imposar la democràcia a països com Veneçuela, Mèxic o Iran. Sense dubte, és admirable l’esforç d’enviar soldats que moren per la llibertat d’estrangers oprimits i el dispendi monstruós en material de guerra per portar la llibertat i la democràcia arreu del món, de vegades, fins i tot allà on no la volen. Però tot i això, els Estats Units MAI no han mentit, ni amb els comunistes menja-nens grocs o els sud-americans, canviats per democràcies exemplars com la de Pinochet o els militars argentins, ni amb els islamistes terrorífics que sembren de por occident mentre els avions i els soldats americans regalen pau allà on posen els peus. SEMPRE decidits al sacrifici nacional pel bé de les altres nacions del món! Qui, en el seu sa criteri, pot pensar que els EUA ens mentirien en una cosa tan important com l’arribada a la Lluna! Els russos ho feren: Gagarin fou el primer a sortir de l’atmosfera, però no ens digueren que abans hi va haver uns pocs homes que sortiren però no tornaren a entrar, o la gosseta Laika, que fou passejada triomfant pels carrers de Moscou després de morir de por abans de l’enlairament del coet que l’havia de fer volar, però, no ens enganyem, els russos sempre diuen mentides, mentre que els americans estan abonats a la veritat, a l’exactitud i a l’interès per la pau mundial, que si allà on hi ha guerra hi ha exèrcit americà, això no és més que la demostració que els EUA lluiten arreu i sense defallir per la defensa de la democràcia i la llibertat de tots els ciutadans, siguin blancs, grocs o moros i negres de merda. Per això, el just senderi recomana creure tot el que ens diuen els mitjans de comunicació americans, que no és que siguin mitjans, és que són la veritat pura.

No fa gaire que un ‘terrorista perillosíssim i malvat’ com Julian Assange va gosar d’inventar-se documents i fer-los públics per desacreditar la ingent tasca alliberadora dels americans. Els documents de wikileaks han descobert ‘unes mentides!’: que els soldats americans es dedicaven a caçar civils per oci, ves!, que tota la cúpula política, econòmica i judicial americana és un femer vomitiu, com ho demostren ‘les mentides’ de wikileaks sobre el prohom Jeffrey Epstein i els Clinton o el ‘we can’, coses esfereïdores, que posen els pèls de punta de pensar qui pot inventar-se aquestes barbaritats. Per cert, un dels informadors de Julian Assange, Seth Rich, fou assassinat, bé, el van intentar robar però els lladres es conformaren amb fotre-li uns quants trets i, és clar, amb la sang i el rebombori no van poder robar-li el rellotge i la cartera. Seth Rich fou víctima de la inseguretat ciutadana, res a veure, només casualitat, amb les seva transmissió de dades i documents a wikileaks. Això, com les declaracions de les autoritats polítiques, econòmiques, judicials i periodístiques americanes que en justícia demanen l’execució de Julian Assange per traïdor, per inventar-se mentides, per estar malament del cap, per odi anti-americà, i de fet, ha de ser cert, perquè dedicar-se a falsificar milers de documents, vídeos i converses per deixar malament els salvadors mundials, sembla una prova fefaent d’insània mental.

Ara bé, malgrat tot, els EUA avui estan immersos en un cas de pedofília descoberta per les ‘invencions’ de Julian Assange, perseguit, acuitat i amb ganes de fotre-li un tret i treure-se’l del davant per totes les potències democràtiques d’occident, començant pel Regne Unit que el té pres – sense justificació legal. Recordem que Assange fa set anys que viu assetjat per la mentida, ai, perdó, per la democràcia i la llibertat dels prohoms que ens volen lliures, savis i independents -, i, apart del Regne Unit, cal destacar la ingent tasca de la Comunitat Europea, versió 2.0 del model americà, una comunitat que no ha fet altra cosa que bregar i denunciar les injustícies contra Assange, de la mateixa manera que encaren amb tota la decisió i compromís necessaris les morts al Mediterrani. Ara, probablement, les autoritats britàniques analitzaran la sol·licitud d’extradició i l’enviaran als EUA, on Assange sap de segur que tindrà un judici just.

Avui, i ara sense ironia ni cinisme, tenim un Nobel de la Pau com Henry Kissinger i un ‘delinqüent difamador’ com Julian Assange, i la justícia real només pot passar per l’ALLIBERAMENT D’ASSANGE i la persecució de tots els criminals que demostren els documents de Wikileaks, als quals s’hauria de jutjar en un nou Nüremberg, on puguin ser executades les mateixes penes. Com a homes, com a fills de la civilització grecoromana, com a persones dignes i ètiques, només podem indignar-nos i exigir justícia: llibertat pels denunciants dels crims i judici per als criminals.

I sobre això, cal una breu reflexió. Als EUA sempre hi ha hagut una lluita pel poder entre els homes ‘de bé’ americans i els homes de poder americans. Fins ara han triomfat els homes de poder, sense dubte; llevat d’algun èxit provisional dels rivals. Abraham Lincoln o J.F. Kennedy no moriren perquè sí, ni assassinats per uns penjats que no tenien on caure morts, si no per les grans elits americanes, a més a més, molt directament relacionades amb la Reserva Federal, la institució que té l’estrany i insòlit privilegi de falsificar moneda amb autorització oficial, amb la qual cosa han organitzat un món on el patró és el dòlar i el dòlar no té cap valor que el sustenti. Tothom té uns paperots que són impresos a la Reserva Federal segons les necessitats i sense que hi hagi ni un plat de llenties que garanteixi el canvi del paperot per alguna altra cosa de valor. I per tot això, sembla que Donald Trump – que en principi no desperta gens de simpatia en mi – està disposat a arribar fins al final amb l’escàndol Epstein i que embruta de merda – no hi ha cap possibilitat d’eufemisme – tota la classe sagrada dels poderosos americans. Així doncs, sembla que Trump representa els homes de bé americans – amb els seus gravíssims defectes, però amb algun principi ètic – contra els homes poderosos – criminals, assassins i pedòfils-. Si Trump és assassinat, fet que no crec que ell ignori com a possible, ja en sabrem la raó. Si Trump neteja tota la putrefacció del sistema, almenys haurà desemmascarat milers de poca-vergonyes indecents, immorals i, molts d’ells, criminals. Jo diria que la guerra està servida. Jo diria que Trump coneixia sobradament Epstein, i que per això vol acabar amb aquest dimoni multimilionari que ningú no sap de quin negoci viu ni el seu origen. Sembla que els dignes americans – amb tots els seus defectes ideològics – han treballat des de fa molt de temps per escampar a la llum pública aquests escàndols. Fàcil no ho tenen, perquè tota la premsa mundial respon a l’interès dels amos. Tanmateix, sembla que la direcció de les institucions americanes estan essent depurades. Una mica com sembla que passa a Mèxic.

Ens movem en aquests assumptes en la incertesa i la desinformació, acompanyada de la tergiversació i la inculpació falsa de delictes inventats per desprestigiar els homes ‘bons’ (Julian Assange...) que tracten de treure la màscara a un sistema que és veritablement una comuna ètica.

De moment, sembla que Europa se’n lliura, però a mesura que s’escampi tot el femer, sense dubte arribarà a la sucursal europea dels criminals americans. No en llegirem res a les notícies, res no en sortirà a la televisió (valgui’m Déu!), ningú no gosarà inculpar ni assenyalar ningú, que prou que veiem com les gasten! Al capdavall, no hi ha cap diferència entre l’actuació criminal d’’El Padrí’ i el modus operandi d’aquests grans senyors. Almenys, avui podem tenir una cosa clara: NINGÚ FA UNA FORTUNA TREBALLANT. NOMÉS EL CRIM, LA INJUSTÍCIA I LA MANCA DE QUALSEVOL ESCRÚPOL DÓNA PODER SOBRE ELS ALTRES. lA INDIGÈNCIA ÈTICA I LA MISÈRIA HUMANA són les que OMPLEN ELS COMPTES BANCARIS DE DÒLARS SENSE VALOR REAL, però que són ÚTILS PER A L’EXECUCIÓ DELs seus CRIMs.

Sant Agustí, savi medieval, ja va escriure que si un home era ric (s’entén que d’una gran fortuna, no un home amb riqueses justificables) o era lladre o fill de lladres. Avui, com progressa l’home!, podem substituir la segona part de la frase per: és un perillós criminal o fill de grans criminals.