Tres-cents sis anys són tres-cents sis anys.
Com una pedra al ronyó és una pedra al ronyó.
Més de cent onze mil dies i quinze generacions
han deixat les hores i les vides en l’estany
dels somnis perduts, els anhels i les oracions.
Quants somnis perduts darrere una senyera?
Quins anhels no s’han fos en l’esperança del demà?
Quantes oracions i cançons murmurades ens han conhortat?
Quins no han estat els que han plorat de pena,
de dissort, de desencoratjament i de dolor?
Enguany la derrota és punyent, estèril i buida.
És punyent perquè el ganivet sagna encara,
és estèril perquè sense teló no hi ha teatre,
i és buida perquè els mots són fantasmes sense veu.
Enguany, ombres fosques recorren el Palau.
I enmig de tot plegat, els murs d’una presó:
Els barrots són fets amb les barres de la nostra senyera,
la llitotxa és coriàcia com una cara corretjosa,
l’espai és reduït, silent i ple de por, d’amenaces i de sospirs.
L’escarceller ens espanta, quan treu el cap amb el morrió posat.
Altres anys, lluïa el sol del somriure i els colors,
que aplegaven en una sardana de passió, afanys i ànsies,
els cors dels catalans d’arreu del món,
com si la veu del flabiol convoqués a vius i morts
a l’homenatge a una terra que ens vol.
Catalans nascuts arreu, del país i de fora,
homes i dones acaronats per la voluntat de ser,
mesclats com colors de pintura en una paleta de pintor,
barrejats de llengües, sons i entonacions,
però tots agermanats al voltant del caliu del desig.
Tres-cents sis anys són tres-cents sis anys.
Com una pedra al ronyó és una pedra al ronyó.
Més de cent onze mil dies i quinze generacions
han deixat les hores i les vides en l’estany
dels somnis perduts, els anhels i les oracions.
Em vénen al cap els penons de Santa Eulàlia,
a l’aire turbulent i trist de la batalla final,
aleshores que Barcelona era plom i foc, una esquerda,
la bretxa per on s’instal·lava la malaltia,
un patogen de llengua estranya i caràcter virulent.
Després, dos segles de misèria i resignació,
fins que els vells cants i els nous esbarts dansaires,
envolaren el país en la renaixença de la llengua,
en el ressorgiment de les corals unísones
que revivien la nostra identitat com a poble.
El segle passat ensorrà eixordador els estels voladors,
l’alegria del vent, la llibertat del sol i les veus, sí, les veus
que beneïen la gent, la contrada i la germanor,
i que havien de ser esmortits en un ennuec llefiscós
de violència feta de por, sang, fang i delers eixuts.
Tres-cents sis anys són tres-cents sis anys.
Com una pedra al ronyó és una pedra al ronyó.
Més de cent onze mil dies i quinze generacions
han deixat les hores i les vides en l’estany
dels somnis perduts, els anhels i les oracions.
Avui, un onze més, de setembre, vint i vint,
veiem un poble singular, forà, farcit d’ànimes en pena
que vaguen per la ciutat i els pobles, pertot arreu,
amb ulls acovardits i les boques closes i barrades amb cadenats
de boniques teles i dissenys espectaculars.
Avui, un onze més, de setembre, vint i vint,
que són quaranta, com quaranta eren els lladres d'Ali Babà,
com quaranta vegades quatre fan can Seixanta,
l’indret on es fonen les esperances del lliure albir
entre crits d’independència, justícia i llibertat.
Tres-cents sis anys són tres-cents sis anys.
Com una pedra al ronyó és una pedra al ronyó.
Més de cent onze mil dies i quinze generacions
han deixat les hores i les vides en l’estany
dels somnis perduts, els anhels i les oracions.
Pobra Catalunya, que ets morta com un tronc al mar,
a la deriva, com un vaixell governat per bergants i mestretites,
que no saben què és una brúixola i, malgrat això, guien,
que desconeixen l’entorn que els empara i hi confia,
mentre s’engolfen per no donar batalla i amaguen el botí.
Pobra Catalunya, que ets morta com un suro flotador,
que vas i véns, que com un saltamartí et poses dreta
així que t’han colpejat, però tornes a ser colpejada,
ara per un tirà que odia la teva veu i figura,
adès per un català que et ven com es ven un mal ase.
Pobra Catalunya, que ets morta com un tronc
que el llamp esberla de dalt a baix, cremada i fosca,
perduda i atabalada entre els que et criden pel nom
i els que es venen i et venen mentre et canten lloes
i et potinegen com un carnisser ho fa amb les bèsties.
Pobra Catalunya, qui t’ha vist i qui et veu,
acolorida com un pom de flors; i ara, grisa, pobra i trista.
Malament quan el poble s’acostuma a l’opressor.
Tanmateix, tot i aquests catalans, Catalunya,
sort tens de ser llar d’una llengua; que per això, ets
i seràs immortal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada