LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Estem en el moment clau de tot el procés. La gestió de la Generalitat i el Parlament, i el resultat adolorit del referèdum són els arguments legítims que disposem per declarar la independència. Tanmateix, tenim enfront un Estat despòtic i capaç de qualsevol barbaritat per salvar el ‘cortijo’ borbònic. Això no obstant, el govern de les Espanyes només es pot moure a remolc d’allò que faci el govern de la Generalitat. Incórrer en una altra errada com la de l’agressió als ciutadans del diumenge els pot costar definitivament el nord-est del país.

En aquesta guerra, aventurar què hauria de fer qualsevol dels governs és una gosadia i una temeritat. Però a malgrat del desconeixement dels contactes, de les relacions secretes i de les consultes de decisions dels dos governs, em semblen clares dues opcions; una per a cada part. I per això, sabent que m’arrisco a cometre una errada, gosaré d’exposar allò que considero que són les millors alternatives per als dos governs.

Espanya, segons el meu criteri, només té com a possible moviment per a recuperar la iniciativa i netejar la seva imatge internacional, només té la jugada d’accedir a una mediació. Guanyarien temps, dificultarien l’acord, ens buscarien les pessigolles i retardarien la solució, alhora que impacientarien el poble català. A més a més comptarien amb el suport dels grans països europeus i de les elits econòmiques, i així, amb tot plegat, ens podrien fer la guitza i fins i tot guanyar, proposant algun acord a mitjà termini que resolgués la seva defensa de la unitat d’Espanya i que fracturés els catalans diposats a aquest acord de mínims i aquells que volen sí o sí la independència. Aquesta crec que és la seva millor o única jugada. Tanmateix, comptem amb la seguretat gairebé, que això no passarà. La seva idiosincràsia és la dels collons damunt de la taula o el cop de puny damunt de la taula. I probablement faran primer la primera i després la segona, i donaran la raó al regidor de Vic i la seva demostrada teoria que per fer una truita s’han de trencar els ous.

Catalunya, segons el meu criteri, només té un moviment possible si no vol perdre l’avantatge en les seves posicions. És un moviment, sense dubte, arriscat i que, a més a més, obre un ventall de possibles reaccions per part del govern espanyol. Tot i això, és l’únic moviment que per decisió del govern català desautoritzarà qualsevol intervenció espanyola. L’única resposta sòlida és la declaració d’independència. No dubto que és entrar en terreny desconegut, però també tinc clar que és la manera que tot el món comprendrà que això no té marxa enrere. Hi ha el risc d’una agressió armada, però també és evident que Europa no s’ho pot permetre. Hi ha el risc d’un descontrol del país, almenys durant les primeres setmanes, però, tot just per això, pel descontrol, Europa serà la més interessada a fer retornar les coses -econòmiques- a l’estat anterior. Per més desajustaments que patim, la demanda d’ajut als països europeus ens ha de servir per restablir l’ordre actual en l'àmbit econòmic. I crec que ens hi ajudaran si la nostra contraoferta és acceptar part del deute espanyol, vull dir, acceptant-ne més del que ens correspondria.

Si això no passés i ens deixessin vagar per l’espai sideral i patir la pressió i opressió espanyola, una vegada alliberats quedaríem alliberats de tot deute amb la comunitat europea, podríem negociar amb l’EFTA o d’altres països una solució. I quan penso en altres països, penso en països llunyans que poden tenir interessos a desestabilitzar Europa i tenir un accés comercial als seus mercats. Sí, sense dubte, tot això és arriscadíssim, però pensar que ens deixaran marxar donant-nos la mà i desijant que tinguem un bon viatge és de babaus. Sempre duem el lliri a la mà, però quan un poble vol agafar amb tota la força el poder i alliberar-se no hi ha una altra sortida que arriscar, fer un vaitot, jugar-se-la.

Cap revolució ni alliberament s’ha assolit amb carícies i petons, sempre hi ha un moment que ni que sigui sense violència -que no la vull pas- cal córrer el risc. El qui té el poder mai no el cedeix graciosament.

Feta tota aquesta dissertació, tinc tota la confiança en el govern de la Generalitat i seré un més en aquesta lluita d’alliberament. Però, davant de la parada o retard -potser és la nostra pressa- m’he atrevit a dir-hi la meva. Si alguna cosa no crec que correspon fer ara és aturar-se ni retardar els moviments, més aviat és el contrari, cal ser àgil i ràpid, moure i fer mal a la posició diplomàtica contrària. Ara que el govern espanyol ha dit, com sempre, ‘no’ a la mediació, és l’hora de proclamar la independència. Ens hem d’avançar abans que algú s’adoni que l’única sortida que tenen encara és accedir a la negociació.

Res més. 

DESPRÉS DE L’1-O I LA VAGA

Els resultats del referèndum poden ser analitzats des de molts punts de vista; tanmateix, cal ser curosos si volem fer una anàlisi seriosa. En primer lloc, la manca de rigor i de transparència amb les convencions -per tal que un referèndum no sigui una tupinada i mereixi reconeixement- no poden ser mai atribuïdes al Govern, ja que tots els impediments perquè fos convencional han estat orquestrats per l’Estat. La raó d’això no en pot ser una altra que la seguretat de la derrota o l’absoluta manca de respecte i consideració envers la llibertat dels catalans, les quals coses suposen l’admissió de la submissió eterna dels catalans al poble espanyol. I això és tirania. És lògic que un país defensi la seva integritat territorial, però per això cal que respecti totes les seves parts integrants. En segon lloc, els resultats -tot i la brutal i injustificable repressió- demostren la victòria de l’independentisme. No podem saber exactament amb quina diferència, però els 2.260.000 votants van inclinar-se en un 90% pel sí (2 milions), un 7% pel no (170000) i el 3% restant en blancs i nuls. Amb un cens de 5,3 milions, aproximadament, i descomptant els 770.000 votants que no van poder exercir el seu dret a vot, ens resten uns 4,6 milions de censats. Val a dir que és de suposar que els indrets on primer van segrestar les urnes no serien els indrets més proclius al ‘no’, tanmateix, obvio aquesta dada i descompto aquests vots, que val a dir que seguint la proporció dels resultats definitius podrien suposar més de 300000 vots més a favor del ‘sí’, considerant una abstenció del 50%. Tot i obviant això, si el cens és de 4,6 milions, descomptats els 2,4 milions de vots emesos, ens resulta que restarien per votar 2,2 milions de persones. Perquè el ‘sí’ no guanyés, tots els vots no emesos haurien de ser pel ‘no’. No hi hauria d’haver vot en blanc (n’hi va haver 45000 en els emesos) ni nuls, molts escassos ‘sí’, i no comptar cap abstenció en la participació. Ni invertint els percentatges (90% contra 7%) guanya el no.

Així doncs, el referèndum va donar una victòria indiscutible al sí. A més a més no essent els independentistes responsables de les dificultats electorals; cops apart.

El dimarts següent, ahir, la societat catalana es declarà en aturada de país. El resultat de l’aturada ha estat un èxit total i sense màcula. Una contínua manifestació de rebuig a la violència terrorista de l’estat, amb els comerços, els serveis i bona part de la indústria aturada i les carreteres tallades. Després de tota la diada de protesta, cap incident remarcable, llevat dels feixistes que desferen la concentració prevista pels manifestants al Passeig de Gràcia. La repercussió econòmica, poc esbandida i -reconec- que mancada de prou informació, assegurava el descens de l’Íbex i l’increment de la prima de risc, que en una setmana ha passat de ser de 100 a 120 punts. Per tant, l’aturada ha perjudicat els interessos de ‘tots’ els europeus.

Si tenim present que la policia i la guàrdia civil, la colla de gossos de cacera que han enviat a Catalunya per exercir no de policia sinó de forces d’ocupació, estan animant als nacionalistes espanyols a defensar Espanya, garantint-los la seva protecció... La qual cosa vol dir que la feina de generar tumults i violència la deixen a la ‘societat civil’ per tal que no es vegi que són les forces estatals les que originen la violència. Molt de compte. De ben segur que els nazis començaran a fer de les seves amb total impunitat, si els mossos d’esquadra no prenen les brides de la seguretat del país.

A més a més ahir, el ‘preparao’, exhibint el seu ADN de Borbó, féu una proclama reial del ‘a por ellos, oé’. No lamentà els ferits, no féu cap menció a la violència dels seus policies i amenaçà els dirigents polítics catalans, elegits en les eleccions més participades de la història de Catalunya. El rei s’ha posat -com no es podia esperar altra cosa essent qui és i essent fill de qui és i hereu de qui és- a favor del terrorisme d’estat per a la defensa pàtria.

Per tot això, és urgent prendre mesures. El govern ha d’actuar amb molta rapidesa i els ciutadans hem d’estar preparats per a tot. La violència és l’essència de l’estat al qual pertanyíem fins al diumenge. Per sotmetre’ns no dubtaran a fer qualsevol bestiesa. ‘Todo por la patria’, no ho oblideu. Per tot aquest cúmul de despropòsits en una societat democràtica, paradoxalment europea, i sabent que la CE no mourà un dit fins que això no afecti els seus interessos, és a dir, les seves butxaques, goso llençar la que crec que és la millor manera d’evitar la impunitat dels espanyols després de l‘exercici de violència que tenen pensat de dur a terme molt aviat, si no és demà.

Així doncs, i reconeixent el meu desconeixement a nivell governamental de les gestions que les autoritats catalanes poden estar i han d’estar fent, proposo la Declaració d’Independència avui mateix, dia 4. I alhora, la convocatòria immediata d’una altra aturada general indefinida al primer moviment hostil del que avui podem anomenar pròpiament com a enemic. Crec que el risc de davallada econòmica a Catalunya, Espanya i a tota Europa, faria que els impresentables que dirigeixen els països més poderosos s’haguessin de mullar i trobar una solució pactada al conflicte. La nostra única arma són els nostres únics poders: l’economia i la unitat social. Aquesta segona la poden destrossar amb una massacre. No ens pensem que Europa s’estiraria dels cabells. No ho feren amb Iugoslàvia ni ho han fet amb Turquia. Per què haurien de fer-ho amb Espanya? Ara bé, els morts s’enterren, però els calés empobreixen a tota aquesta colla de corruptes que constitueixen l’elit europea. Avui els necessitem perquè ens treguin la bèstia del damunt. Demà, quan siguem lliures, hem de donar-los l’esquena. Europa és una fal·làcia, una mentida impresentable, una mentida que al capdavall poc es diferencia de la corrupció espanyola; només que ells la poden dissimular millor per qüestions d’intel·ligència i perquè saben fer partícips els seus ciutadans d’un estat social acceptable, que a poc a poc destrueixen, però que encara els dóna un rèdit de confiança.

Potser m’equivoco, però els catalans o ens en sortim o desapareixem. Europa -la França del miserable Macron i l’Alemanya de la inefable Merkel- no farà res per nosaltres. Espanya és el seu deutor i Catalunya només un problema. Volen que el problema el solucioni Espanya, tant se val com, però que el solucioni i pagui quan correspon. Per això, és arribada l’hora d’ensorrar l’economia catalana abans d’ensorrar-nos com a poble. És una jugada arriscada, sense dubte, però als miserables això no els interessa gens. Si ens ensorrem com a poble tant els és, però que ensorrem la nostra productivitat en tant que espanyola, és un desajustament que els afectaria, i molt, en la seva estratègia econòmica, ja que posaria l’euro en una situació molt delicada i perillosa, que fins i tot podria desestabilitzar les relacions europees. Cal jugar fort perquè el moment és per jugar fort. Espanya mai no ens deixarà marxar, a no ser que els ho impedeixin per la força (en aquest cas, econòmica). Espanya abans ens destrueix que deixar-nos marxar; que fins aquest extrem grau és el seu amor de maltractadora.

He escrit el meu parer i confio que el govern actuï d’acord amb ell. No hi veig cap altra sortida. Deixar que els espanyols apliquin la sagrada constitució és la desaparició del nostre govern, la il·legalització de l’independentisme i la persecució sistemàtica i cruel de la ciutadania. No juguem amb demòcrates. Mai no hem jugat amb demòcrates. La nostra força social s’acaba amb bales. La nostra força econòmica no. No podem impedir que per la força ens arrabassin els fruits del nostre treball, però podem impedir de donar fruits. Aleshores estarem en un altre context.

Rajoy, Soraya, Millo, el preparao... ens ho han dit: ‘No ens feu fer el que no volem fer’. Ells saben que si ens en sortim, ells estan acabats. I els animals ferits són molt perillosos.