LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

Estem en el moment clau de tot el procés. La gestió de la Generalitat i el Parlament, i el resultat adolorit del referèdum són els arguments legítims que disposem per declarar la independència. Tanmateix, tenim enfront un Estat despòtic i capaç de qualsevol barbaritat per salvar el ‘cortijo’ borbònic. Això no obstant, el govern de les Espanyes només es pot moure a remolc d’allò que faci el govern de la Generalitat. Incórrer en una altra errada com la de l’agressió als ciutadans del diumenge els pot costar definitivament el nord-est del país.

En aquesta guerra, aventurar què hauria de fer qualsevol dels governs és una gosadia i una temeritat. Però a malgrat del desconeixement dels contactes, de les relacions secretes i de les consultes de decisions dels dos governs, em semblen clares dues opcions; una per a cada part. I per això, sabent que m’arrisco a cometre una errada, gosaré d’exposar allò que considero que són les millors alternatives per als dos governs.

Espanya, segons el meu criteri, només té com a possible moviment per a recuperar la iniciativa i netejar la seva imatge internacional, només té la jugada d’accedir a una mediació. Guanyarien temps, dificultarien l’acord, ens buscarien les pessigolles i retardarien la solució, alhora que impacientarien el poble català. A més a més comptarien amb el suport dels grans països europeus i de les elits econòmiques, i així, amb tot plegat, ens podrien fer la guitza i fins i tot guanyar, proposant algun acord a mitjà termini que resolgués la seva defensa de la unitat d’Espanya i que fracturés els catalans diposats a aquest acord de mínims i aquells que volen sí o sí la independència. Aquesta crec que és la seva millor o única jugada. Tanmateix, comptem amb la seguretat gairebé, que això no passarà. La seva idiosincràsia és la dels collons damunt de la taula o el cop de puny damunt de la taula. I probablement faran primer la primera i després la segona, i donaran la raó al regidor de Vic i la seva demostrada teoria que per fer una truita s’han de trencar els ous.

Catalunya, segons el meu criteri, només té un moviment possible si no vol perdre l’avantatge en les seves posicions. És un moviment, sense dubte, arriscat i que, a més a més, obre un ventall de possibles reaccions per part del govern espanyol. Tot i això, és l’únic moviment que per decisió del govern català desautoritzarà qualsevol intervenció espanyola. L’única resposta sòlida és la declaració d’independència. No dubto que és entrar en terreny desconegut, però també tinc clar que és la manera que tot el món comprendrà que això no té marxa enrere. Hi ha el risc d’una agressió armada, però també és evident que Europa no s’ho pot permetre. Hi ha el risc d’un descontrol del país, almenys durant les primeres setmanes, però, tot just per això, pel descontrol, Europa serà la més interessada a fer retornar les coses -econòmiques- a l’estat anterior. Per més desajustaments que patim, la demanda d’ajut als països europeus ens ha de servir per restablir l’ordre actual en l'àmbit econòmic. I crec que ens hi ajudaran si la nostra contraoferta és acceptar part del deute espanyol, vull dir, acceptant-ne més del que ens correspondria.

Si això no passés i ens deixessin vagar per l’espai sideral i patir la pressió i opressió espanyola, una vegada alliberats quedaríem alliberats de tot deute amb la comunitat europea, podríem negociar amb l’EFTA o d’altres països una solució. I quan penso en altres països, penso en països llunyans que poden tenir interessos a desestabilitzar Europa i tenir un accés comercial als seus mercats. Sí, sense dubte, tot això és arriscadíssim, però pensar que ens deixaran marxar donant-nos la mà i desijant que tinguem un bon viatge és de babaus. Sempre duem el lliri a la mà, però quan un poble vol agafar amb tota la força el poder i alliberar-se no hi ha una altra sortida que arriscar, fer un vaitot, jugar-se-la.

Cap revolució ni alliberament s’ha assolit amb carícies i petons, sempre hi ha un moment que ni que sigui sense violència -que no la vull pas- cal córrer el risc. El qui té el poder mai no el cedeix graciosament.

Feta tota aquesta dissertació, tinc tota la confiança en el govern de la Generalitat i seré un més en aquesta lluita d’alliberament. Però, davant de la parada o retard -potser és la nostra pressa- m’he atrevit a dir-hi la meva. Si alguna cosa no crec que correspon fer ara és aturar-se ni retardar els moviments, més aviat és el contrari, cal ser àgil i ràpid, moure i fer mal a la posició diplomàtica contrària. Ara que el govern espanyol ha dit, com sempre, ‘no’ a la mediació, és l’hora de proclamar la independència. Ens hem d’avançar abans que algú s’adoni que l’única sortida que tenen encara és accedir a la negociació.

Res més.