En
anteriors escrits he parlat de la infame justícia espanyola i del
poc crèdit que em mereixien els jutges espanyols, sobretot, els que
més responsabilitat tenen. Un jutge espanyol està farcit de
vanitat, orgull i superioritat; si bé un bon jutge ha de ser una
persona honrada, senzilla, això no obstant amb autoritat. El paper
d’un jutge dins de la societat és fonamental per sospesar el grau
de llibertat dels seus ciutadans. Si els jutges no són justos, la
societat no serà justa. En un anterior escrit vaig escriure que el
jutge que condemnà a pena de mort Puig Antich, hauria d’haver
estat condemnat a pena de mort una vegada arribada la democràcia,
perquè aquest jutge és un ‘assassí’. Sense dubte un jutge s’ha
de limitar a allò que digui la llei, però un jutge sempre - i he
escrit: sempre – té la prerrogativa d’actuar amb benvolença i
considerar la seva sentència amb magnanimitat, això és clar,
sempre que no sigui un putxinel·li al servei de l’autoritat
política del moment (el més greu delicte d’un jutge).
La
responsabilitat d’un jutge és molt gran, potser la més gran en
una societat desenvolupada. A les seves mans té la llibertat i el
futur dels acusats en les seves causes. Per això, he defensat i
sostinc, i és més, sostindré sempre, que un jutge que actuï amb
prevaricació o connivència contra l’acusat només pot pagar el
seu crim amb la seva vida. Eliminar els falsos jutges és la pedra
fonamental d’una veritable democràcia. Un jutge es pot equivocar,
un jutge pot estar influït per les seves creences, un jutge pot ser
procliu a la severitat en lloc de la magnanimitat, però el que un
jutge mai no pot ser és un prevaricador. Un jutge prevaricador si no
ha causat un mal irreparable, ha de ser apartat per sempre dels
àmbits judicials, i si el seu crim no té reparació, aleshores
només l’ajusticiament pot ser la salvació de la justícia.
El
cas del prevaricador Llarena no admet cap atenuant: s’ha inventat
una història irreal i ha condemnat a presó preventiva gent innocent
d’acord a les seves fantasies. Ho sabem tots els catalans, ho saben
tots els espanyols de bona fe i ho han certificat els jutges
imparcials de mitja Europa. Llarena és un criminal, i com a tal se
l’hauria d’acuitar. El mal que ha provocat amb voluntat, ja no
pot ser reparat. Ha separat fills menuts i adolescents dels seus
pares, només per la seva voluntat, per a la qual cosa s’ha
inventat una mala novel·la, desmuntada amb tots els documents
existents, molts d’ells gravats; i tot això ho ha fet per fer un
servei als seus ‘amos’. I reitero que és comprensible l’errada,
però no ho és i mai no pot ser perdonada, la mala fe i la
prevaricació exercida des d’un càrrec intocable, on ell és la
màxima autoritat.
Tanmateix,
si vàreu veure un acte de la judicatura espanyola on tota l’escòria
judicial li retia homenatge, comprendreu el profund grau de corrupció
i malaltia del sistema judicial espanyol. Això no impedeix que hi
pugui haver algun jutge lliure de pecat, però els càrrecs
importants de la judicatura són tots ocupats per prevaricadors i
servidors de la injustícia a favor dels seus amos polítics i
econòmics. Feu si no un recull dels casos més sonats d’Espanya i
veureu l’absoluta magnanimitat amb els grans i poderosos
delinqüents del país i la contumàcia i energia que posen en la
gent indefensa, que és tot just la que més fretura d’una
veritable justícia.
El
pare de Rajoy fou un prevaricador, el seu fill ha arribat a president
del govern. Els qui han denunciat criminals amb poder polític són a
la presó o condemnats a serioses sancions econòmiques (cas
Alcàsser, per exemple), els qui violen contínuament les lleis i es
beneficien d’aquesta violació, entren i surten de la presó, tot,
a més a més, en unes condicions immorals i ofensives davant de
qualsevol consideració ètica (recordeu els assassins dels Gal). I
m’estalvio de parlar dels fiscals, probablement, en aquest país,
la gent més baixa èticament i la més corrupta que hom pugui trobar
en totes les capes de la societat (Penseu en el fiscal que
‘defensava’ la infanta - filla
de qui tots sabem i que ara tots coneixem que és un dels més grans,
sinó
el més gran, dels
delinqüents del país – o la mentidera fiscal del TSJC, una
pocavergonya que feia rodes de premsa per a difamar).
Aquesta
és la vomitiva situació de la justícia espanyola. El pitjor que li
pot passar a un ciutadà espanyol, és caure en mans d’aquesta
màfia. No puc dir-ho més clar. La justícia en aquest país va molt
malament perquè tots els qui s’hi dediquen són uns panxacontents
més preocupats pel seu compte corrent i la carrera judicial, que per
fer allò per al que se suposa que han estat formats. Aquesta és la
dura i terrible veritat.
Un
jutge orgullós, vanitós, superb, cregut i ufà és tot el contrari
d’un veritable jutge. La responsabilitat immensa de la seva funció
exigeix gent assenyada i comprensiva, sense que això sigui un
perjudici per a la seva indiscutible autoritat. Ara bé, un jutge que
menteix, que inventa càrrecs i esdeveniments, que acuita amb
acarnissament els seus inculpats i que se’n vanta amb tota la
pocavergonya del món, això és un delinqüent de la pitjor casta.
Un ésser baix, roí, miserable, venjatiu, covard i esclau: i això
és Llarena, al qual posar-li un ‘senyor’ davant és un insult a
tots els homes del món i adjuntar-li un ‘jutge’ és un insult a
la intel·ligència.
Confio
que algun dia la meva consideració respecte a la justícia s’imposi
i aleshores puguem afirmar tots plegats que vivim en una societat en
la qual se cerca la justícia i no una societat en la qual els
mesells i els miserables ocupin els alts càrrecs de la judicatura. I
tot aquest escrit no és una falta de respecte, és l’exposició de
la crua realitat. I aquells que es dediquen a la infame – avui –
justícia, que oblidin els favors que deuen i pensin en els principis
ètics i jurídics que se suposa – que també és molt suposar –
s’ensenya a les facultats de dret.
La
justícia ja no és cega, són cecs els qui creuen en la justícia.
Entre tots hem de posar, de bell nou, la bena als ulls de la deessa,
i això passa per l’expulsió dels criminals que avui exerceixen la
justícia i han demostrat a bastament que no saben què és allò que
han de defensar, ni saben què es fan. Volem jutges, necessitem
jutges, no professionals que no saben, ni els preocupa, què és allò
que defensen i de la qual cosa són els encarregats de protegir.
El
pitjor enemic de la llibertat no és un dictador, no és l’opressió
econòmica, no és la por; el pitjor enemic de la llibertat és un
jutge injust.
