FELIPE VI, EL TIRÀ

Aquest nét putatiu del Generalísimo Franco, el dictador feixista que imposà la successió en Juan Carlos I, ha demostrat a bastança de quina nissaga és fill. Tota la lamentable història borbònica espanyola, que comença amb un dels grans criminals militars i civils de la història moderna, Felipe V, s’inscriu en l’absolutisme, la ineficàcia i la repressió despietada. No en trobem ni un de sol, de Borbó digne; aquesta és una de les virtuts impossibles per a la nissaga. Incompetents, deformes intel·lectuals, violents, lladres, sí; i permanentment preocupats per mantenir els seus pobles sotmesos a l’analfabetisme per poder imposar el seu autoritarisme familiar damunt la dignitat del poble (avui ho podem comprovar en la premsa espanyola i en les lamentables facultats d’història o dret, entre altres). Sempre envoltats dels militars espanyols, que són una colla de servents i mesells afavorits per la immunitat absoluta que suposa el sotmetiment i la pleitesia al tirà borbònic (ho comprovem avui amb els violadors que formen part de cossos militars). Al costat de Primo de Rivera, qui hi havia? Al costat del dictador Franco, qui hi havia?

Venedors d’armes i de propietats alienes, traficants de putes i corrupció, lladres impenitents i amants de l’exercici de la violència, sigui contra elefants que hipòcritament defensen en institucions que fan servir per a la neteja de la seva podridura o contra ciutadans que gosen reclamar els seus drets i defensar-los de la insolència i la tirania de l’escatològica monarquia borbònica. Tothora envoltats de torturadors (jutges, policies i militars), delinqüents (capos de la màfia, Florentino Pérez), moralistes de la sacra-santa església catòlica (violadora de nens i venedora de nou-nats), moralistes ideològics (les lamentables universitats opusdeistes) i els sempiterns aristòcrates criminals com els Alba (dels quals encara en guarden record a Flandes i rodalia) o els llepaculs de la rància aristocràcia hispànica, que darrerament han sortit a l’escena pública per defensar el ‘feu’ borbònic contra les necessitats del poble espanyol (Morenés o Méndez de Vigo...). En fi, ple segle XVII.

Els catalans hem tingut la desgràcia de caure sota la bota d’aquesta gentalla des de l’infaust Felipe V, del qual ens poden parlar molts pobles valencians, balears i catalans: Assassinats massius, exposició pública dels cadàvers dels opositors al criminal borbònic, bombardeig de ciutats (és el primer de la història a atacar la població civil sense miraments ni consideracions. Barcelona 1713-14), cremar pobles sencers i salar els camps de conreus dels camperols opositors a la seva monarquia, destrucció de tot símbol de cultura (ells són d’instints baixos i analfabets) i promotors de tot tipus de tripijocs mafiosos pel sotmetiment econòmic del poble i el seu enriquiment personal...

Com diu Ramón Cotarelo, si el millor d’aquesta nissaga fou Carlos III i se’l reconeix com a ‘el mejor alcalde de Madrid’ i regnava tot un imperi; ja està tot dit. I aquest era el més avançat, el que tenia un cervell mitjanament desenvolupat i no dedicat en exclusiva al crim, com els seus antecessors; o als genitals, com els seus successors.

Parlar de l’infame Juan Carlos I, que matà el seu germà, que fou el segon del Generalísimo, que jurà les ‘leyes del movimiento’ i no la ‘constitución’, que fou el cap i cabal del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, que ha omplert d’ignomínia Espanya, amb les seves deficiències intel·lectuals i les mostres de fatxenderia de bar de barri, amb les comissions i uns graus de corrupció dignes d’un Vito Corleone qualsevol, i per la qual corrupció, el seu gendre és a la presó per cobrir les esquenes de la Família... parlar d’aquest impresentable, és descriure la dinastia.

I ara tenim el darrer d’aquesta saga de ninots diabòlics (només hi ha una ‘ninota’, la Isabel), l’amic dels tirans saudites, els que financen el terrorisme islàmic que atemptà a Barcelona l’agost passat, i a qui els ven les armes per a la guerra del Iemen; el que es va fer fer un palau reial amb els diners dels seus súbdits; el pocavergonya que, a malgrat de viure dels seus ‘presoners’ per obra i gràcia del Caudillo de Dios, té la barra de casar-se amb una plebea, la periodista que ara fa el paperet de reineta del tirà; el que neteja la indecència de casa seva amb el plebeu handbolista que es casà amb la seva germana i a qui el pare reial el posà a robar, com a ensinistrament inicial a les seculars pràctiques borbòniques; el que a més de ser altiu, orgullós, fatxenda, cregut de pertànyer -ell!- a una classe superior, es vanta d’haver atonyinat velles i vells, votants i demòcrates en una intervenció televisada digna de qualsevol dictadura tercermundista, plena d’amenaces i de recomanacions de com s’ha de comportar un súbdit amb l’autoritat suprema de la seva ‘persona’ (i això, ja és tenir-li moltíssima consideració). Aquest vergonyós miserable que reprimeix les manifestacions de rebuig dels seus súbdits, i els sotmet a una vigilància policíaca comparable a les exhibicions de força de les més sagnants dictadures, i tots els súbdits són reclosos i allunyats dels indrets per on passarà la seva escòria, sabent que qualsevol acte que suposi saltar la tanca que ell ha fet posar per controlar els seus enemics, serà castigada adequadament pels sequaços que vestits de toga reuneix en els seus tribunals d’injustícia...

Aquest rei imposat per obra i gràcia del dictador, el seu avi putatiu, és l’hereu del règim, que no és ni capaç de posar-se vermell, per decència intel·lectual, en parlar de democràcia i proclamar la seva consolidació a Espanya, com si a ell, al seu pare, al seu avi, al besavi, al rebesavi i al sursum corda, els importés el més mínim, ja no dic la democràcia del seu ‘cortijo’, sinó l’exercici d’alguna justícia que no sigui la seva voluntat.

Aquest és el tirà insolent i desvergonyit, sarcàsticament conegut com ‘el preparau’, que dirigeix els destins d’Espanya, i que espero amb ànsia, que enfonsi per a sempre més. Mort el gos, s’acaba la ràbia; i Espanya clouria un malson de tres segles.