LA TARDOR CALENTA

Jo no he sentit gens d’escalfor, més aviat, amb la humitat que ha acompanyat les pluges i les riuades, i unes coses i les altres, romanc fet una mena de glaçonet de gel veient la imperícia i la negligència dels conductors cap a la independència, que semblen més preocupats d’entabanar amb paraules i discursos tan suats com políticament correctes, més preocupats en això, que de fer el que han de fer, o sigui, la república. O és que potser creuen que, amb l’avinentesa del Nadal, algun país estranger ens regalarà, embolicada adequadament per a l’ocasió, la ‘república catalana’?

Mentrestant, els veïns que viuen i es nodreixen dels béns de casa nostra, a casa seva, enllesteixen crims a la carta, mentides a discreció i exaltacions a la glòria del seu gran heroi modern, del qual, el tirà actual és seguidor devot i rendit deixeble; com el seu pare, l’amic íntim de l’esquarterador de Riad, el qual se’n fot de la seva gent des de fa més de quaranta anys, i ara se’n fot dels socis del seu país, tot exhibint-se amb un somrís d’orella a orella amb el carnisser de l’ambaixada. Mentrestant, els veïns que viuen i es nodreixen dels béns de casa nostra, com pretendents de Penèpole a casa de l’astut Odisseu, celebren campanyes electorals a Andalusia tractant els nostres problemes com a seus, o millor dit, tractant-nos com a un problema per als seus, que aquesta és la impressió que, entre molts altres, té el ‘desinfectador’ del règim, el delinqüent comú, l’estafador venut a qualsevol imperi que l’alliberi aparentment de la seva indecència arrossegada, que si doncs no fos perquè camina damunt de dues cames, tothom el descriuria com un llimac de dimensions colossals. Mentrestant, els veïns que viuen i es nodreixen dels béns de casa nostra, com el seguici ciutadà, els de la filla de policia torturador i el seu soci, ‘l’home demagògia’ o els paràsits del socialisme català, mantenen l’ínclit Sánchez, home que descollaria per qualsevol virtut menys el compromís a la paraula, val a dir, que aquesta és una virtut pot reconeguda a casa dels veïns, catòlics rabiüts i eterns. Mentrestant, els veïns que viuen i es nodreixen dels béns de casa nostra, a casa seva, veuen com els voltors que s’asseuen en el lloc de presidència dels Tribunals, menteixen, falsegen, difamen, enganyen, deshonoren, delinqueixen, prevariquen, i altres virtuts, especialment reconegudes a la Cort de Madrid, des que la Cort és Cort.

I en tot això, nosaltres, aquí. Contemplant com preparen un aquelarre per a satisfacció del tirà i els seus sequaços, mirant detingudament com col·loquen els troncs de llenya en les pires per al sacrifici dels sacrílegs a l’essència de l’essència de les nacions del món i del més enllà, observant els moviments desvergonyits de la cúria ‘torturadora’ i els crits d’ànim de tota la corruptela política i els no menys engrescats fulletonistes que omplen pàgines dels diaris escrivint amb els budells i el que penja més avall, mentre observen de reüll el saquet de les monedes d’or que sostenen els grans banquers, que somriuen com somriu l’amo en fer carícies el gosset obedient.

I en tot això, nosaltres aquí. Passant fred i humitat en la tardor més calenta que s’ha esperat mai, perquè els qui havien de conduir-nos a Ítaca, han decidit d’aturar-se ‘sine die’ en el port de les Inútils Esperes: primer, feren nits en el port de la Destitució de Rajoy, regalant ximpleries i temps a canvi de res; després, feren nits en el port del Diàleg, intercanviant somriures amb els opressors, sabent i tot -si doncs no, són molt més curts que no semblen -, que mai no hi haurà altre diàleg que l’obediència, que els opressors no han sabut mai que vol dir escoltar l’altre; i ara, sembla que romanen protegits, de no se sap quina tempesta, en el port Denoferrés, on es dediquen a dispersar mariners en terra enemiga i a garlar com flamencs al Delta de l’Ebre; tot sigui per fer pàtria.

I en tot això, nosaltres, la gent d’aquí, veient que si ens hem d’escalfar val més que posem en funcionament els sistemes de calefacció, ja que es veu que després de l’1-O, els nostres estimats guies i conductors no volen que mai més l’energia calorífica ens resulti de franc. I en tot això, es va acostant el dia que els nostres presos i amb ells, les nostres ànsies d’independència, seran jutjats i castigats a Madrid. Que aquest, veieu, sí que és un avantatge dels nostres veïns: sempre saps què passarà abans d’un judici, sigui La Manada, el cas Noós, Bankia, Gürtel, etcètera, que per això, i en una demostració objectiva del sentit profund que senten els espanyols envers la presumpció d’innocència, els Ciudadanos ja van demanant el No a l’indult, un fet, que si més no, sorprèn, ja que demanar un indult abans de la vista d’un judici és l’absurd més impensable en una democràcia, és clar, però, que val a dir, que no és un fet impensat en una tirania... potser... serà això?

Si esperem el judici, haurem begut oli. I que això els nostres polítics no ho sàpiguen, és molt greu. Perquè si la seva desatenció és per raons de la lluita fastigosa que sostenen pel poder -s’ha de dir-, aleshores, són uns miserables per jugar amb la gent de manera vil i vergonyosa. En les seves mans està el fet de demostrar que no són uns bocamolls irresponsables, i això passa pel fet de reaccionar abans del judici i començar d’una punyetera vegada la DESOBEDIÈNCIA a l’enemic i opressor. Si no hi ha una actitud de confrontació i una demostració de la nostra voluntat de ser lliures, sense dubte, els presos menjaran torrons a la presó entre deu i vint anys i cap dels països del món no ens reconeixerà. Com reconèixer-nos, si no ens presentem!

Anar a judici és anar a l’escorxador, que ja ho ha dit l’advocat de la Clara Ponsatí (que em sembla l’única que veu la situació amb objectivitat i lleialtat), el senyor Anwar, en exposar que si se celebra el judici, haurem perdut tots els vaixells i no ens restarà cap sortida. Badar ara, és badar potser per un segle o més, o potser per darrera vegada.

MHP Torra, sou el president, deixeu-vos estar del Puigdemont, del Torrent i dels sursum corda, sou la màxima autoritat, comenceu la revolució definitiva, per a bé o per a mal (la llibertat no es pot negociar ni vendre’s a preu de ganga), o dimitiu. No heu vist els sediciosos, rebels, violents, conspiradors i guerrillers francesos? Us els imagineu aquí? El tirà els executa a la Plaça d’Oriente, «para mayor gloria del héroe de la patria» per més que la Constitució hagi abolit la pena de mort.

Si volem independència, hem d’anar a la guerra. Com sigui aquesta guerra, ja no dependrà de nosaltres. L’hem de fer amb desobediència, amb integritat, amb decisió i coratge. La resposta, la sabeu, oi? I aleshores què hem de fer: plegar veles? No. No hem arribat aquí per arriar les veles i tornar a parlar castellà i victorejar el nou ‘caudillo’ hispà.

Si no hi ha valor, enretireu-vos. Si no pot ser, tingueu el coratge de desvelar totes les covardies. Si, en canvi, penseu que s’ha de fer, penseu que ja molt de temps que fem tard. Europa no mira, és orba. Europa només es mourà quan li toquin la butxaca. M’enteneu, oi? Si crideu, no us sentirà. Si els toqueu, us diran que els deixeu estar (que és un assumpte intern). Tanmateix, si els murmureu que els diners deixen de dringar a Catalunya, si els ensenyeu la gent al carrer apoderant-se dels béns del colonitzador, si els sacsegeu tot cridant-los: n’estem fins al capdamunt! Potser, i dic, potser, aleshores, alguna ànima demòcrata i amb algun deix de decència, potser ens escoltarà.

I si no ens escolten, tots plegats a una: Amunt les atxes! No passaran, no poden passar! Perquè... perquè si passen, tingueu-ho molt present que ara ja no ens deixaran aixecar el cap mai més. Són castellans, i els castellans són venjatius i orgullosos. Ho escrivia Schopenhauer i se’n lamentava molt Cervantes, la ment més preclara que ha donat el país veí.

O llibertat o ‘galeotes’, MH President, vostè elegeix. I rumiï, que la llibertat o les ‘galeotades’ seran per a tots els catalans.

Volem escalfor de veritat, i no aquesta invenció de l’’escalf’ (que no vol dir res) als presos. I si voleu escalfor i de veritat voleu els presos, allibereu-los. La victòria només està a l’abast dels valents.

Comencem per aquí.

LA TRISTA REALITAT

Si donem un cop d’ull al món, no podem exclamar altra cosa que: Com n’és, de trista, la realitat! Veiem massacres indiscriminades executades pels més forts contra els més febles; esquarteraments de periodistes dirigits per prínceps; agressions policíaques aplaudides per reis; homes ofegats en el mar ‘de la llibertat’, mentre els dirigents del ‘món lliure’ observen, menjant crispetes, com s’enfonsen les pasteres; violadors en el cinema, en el teatre, al carrer (aquests en manada); destrosses d’hàbitats i la violència cada volta més innegable de la naturalesa; polítiques que són qualsevol cosa menys política, polítics que són qualsevol cosa menys polítics; emigrants de terres pobres i sense futur que han sofert la transformació en ‘migrants’, com les aus o els nyus; suposats intel·lectuals que somriuen, menteixen, obeeixen i, satisfets del seu servei, reben els premis que els converteixen en gurus del món; esportistes amb menys enteniment que una formiga, que són exalçats com a herois per les més inversemblants de les proeses; camps de refugiats, arreu, on són amuntegats els miserables perquè no molestin; homes sense escrúpols que alliberats de tot prejudici, assalten habitatges, els ocupen i hi venen droga, tot defensant la seva ‘propietat’ a cop de matxet; homes sense escrúpols que alliberats de tot principi ètic, assalten els estalvis de la gent treballadora, se’ls fan seus i els venen l'entelèquia que es desviuen pels interessos de les seves víctimes, tot defensant la ‘propietat dels seus furts’ a cop de sentències dels jutges comprats; filantrops multimilionaris que graciosament lliuren milions a dojo en empreses tan lloables com la corrupció social, amb la vergonya del ‘gènere’, i la corrupció individual, amb la hipòcrita liberalització de les drogues; homes amants dels homes, homes que es reuneixen amb els representants elegits pel poble per dir-los què han de fer i com ho han de fer, i aquests líders ajupen el cap en un exercici de vassallatge absolut davant les demandes dels filantrops, ja que aquesta bona gent, milionària de casualitat, mercès a la seva ingent capacitat de treball i als molts de sacrificis fets durant tota la seva vida, aquesta bona gent, duu el proïsme tan a dins, que només es veuen ells mateixos...

La societat té tota la veu del món, però cap poder. Els que manen han descobert la poció màgica: fem el que ens doni la real gana i deixem que tothom expressi el seu malestar, al capdavall, si deixem que expulsin el malhumor mesuradament, ens evitem que la concentració i la pressió d’aquest malhumor exploti en un acte de violència. Perquè, i això cal tenir-ho present, ‘ells’ detesten la violència, la volen erradicar, desitgen un món de pau i concòrdia, que no per altra raó són ells els que financen la violència que ens té atemorits, l’escampen arreu del món i construeixen un món de guerra i conflictes. Sepulcres blanquejats, els deia la Bíblia.

El descontentament popular, classes baixa i mitjana, no té via d’escapada. Els polítics són uns titelles sense personalitat i menys intel·ligència que viuen de l’obediència a l’statu quo. Mentrestant els que remenen les cireres fan i desfan al seu gust, segurs de l’obediència canina de la classe política i de la indefensió de les víctimes. Aquesta és la realitat, no en les dictadures africanes, no en les dictadures asiàtiques, no en les dictadures islàmiques, no, aquestes són les oposicions que ens presenten els polítics, periodistes i empresaris a la meravellosa democràcia dels països occidentals, això no obstant, aquesta és la realitat dels països occidentals.

I tot això per què? Perquè ningú gosa posar en dubte l’eficàcia real de les actuals democràcies. Sóc el primer defensor d’aquest règim polític, tanmateix, aquesta democràcia occidental d’avui, no es diferencia en res de la pitjor de les dictadures, i dic de la pitjor, perquè no hi ha mal més pervers i horrible que aquell que es presenta amb la cara de la bondat. Han aconseguit que cadascú es miri el melic, i no vegi més enllà. I pensar que tot just el sentit profund de la democràcia és aquest més enllà. La democràcia vol societat, perquè és l’àmbit de la política; i curiosament, els tirans estimen aquesta democràcia que, emparada i soplujada en la llibertat i l’estat de dret, els permet l’opressió legal i l’estat d’injustícia.

No hi ha cap pas de llei a nova llei sense revolució, i aquest és el principal dilema que ha d’afrontar la classe mitjana; que la classe baixa prou té amb sobreviure miserablement. Tanmateix, o es corre el risc de perdre-ho tot, o tot és perdut. Cal considerar el coratge i el valor per a una empresa com aquesta, però manifestar-se, protestar, fer petites vagues, publicar manifestos, recollir signatures, i totes les altres galindaines que autoritza la democràcia són per fer-la estèril. Avui ja no són solució als problemes reals de la gent.

Per concloure, mentre la ineptitud suprema dirigeixi la política, el coneixement i l’empresa, la societat no tindrà sortida més que la pèrdua de llibertats, l’esclavatge intel·lectual i l’empobriment. Avui, cada dia, se senten unes bestieses, pronunciades per suposats homes prominents, unes bestieses que en altres temps haurien estat prou per condemnar a l’ostracisme per tota la vida el ximple que les diu, ja que fer cas dels imbècils i dels idiotes és la prova evident de la imbecil·litat i la idiotesa. I avui veiem els llepaculs de la cort, rient les gràcies del ximple de torn; veiem cervells escurats, somrient les facècies de l’heroi del moment; veiem pèrfides voluntats, assuaujant la iniqua indignitat del criminal de torn. I ximples, herois i criminals governen el món. Val a dir, que entre ximple i heroi, avui hi ha poca diferència, només l’èxit del segon per sobre de la mediocritat absoluta del primer. I dels criminals, què us diré? Les sucursals són obertes arreu del món.