ELECCIONS, JA ! FEM FORA ELS TRAÏDORS !

MHP Torra, dimitiu i convoqueu eleccions! Amb un exèrcit de traïdors no es pot fer cap guerra d’independència. Tots sabem qui és la rata traïdora: mossèn Oriol Junqueras (l’ostatge amic). Amb ell, tota la cort d’ERC, on destaquen els traïdors aplegats amb els incompetents, els inútils i els ignorants. No hem de fer un sol gest més per a l’alliberament dels venuts, i veureu com en quatre dies tots surten de la presó. No en tingueu cap dubte. Són el parany per a l’independentisme, un parany que el panxa-agraït del mossèn representa en el paper d’ham. Analitzeu, si no, les actuacions d’aquest traïdor en relació amb l’exili del president legítim de la Generalitat, i recordeu que el mossèn es presentava a les eleccions dels seus ‘amics’, el 21-D, amb la ferma decisió d’assumir la presidència de la Generalitat i complir amb el somni d’ERC des de l’arribada de la democràcia i la mort d’Heribert Barrera, de ser la Convergència del peix al cove. Per això, més que reclamar la llibertat de l’Oriol, hem de fer tot el possible perquè romangui a presó per ‘alta traïció’ com més de temps millor. No hi ha res més repugnant que un traïdor, i quan a més a més, el traïdor es dissimula en la moral del cristianisme i l’amor als altres i el servei desinteressat, tan típic d’aquests venedors de fum, l’altura ètica del personatge recomana la classificació entre els rosegadors de claveguera.

La gent es descriu en els moments clau, en els moments difícils, en els moments de la veritat, i mossèn Diguem-ne, quan era evidentíssim que TOT el govern de la Generalitat havia d’anar a l’estranger a cercar-hi refugi, amb la qual cosa les reclamacions nacionals i la persecució de la llibertat del tirà Felipe VI hauria estat manifesta, el mossèn girà cua i es lliurà als jutges, davant dels quals exposà el seu penediment i els cantà les meravelles de la gran Constitució democràtica espanyola, escrita en la més gran llibertat i sense cap pressió dels atàvics poders fàctics. Ara mossèn Diguem-ne espera la sentència i el posterior indult, que li serà concedit per gràcia del seu cap polític, elegit pel demòcrata orgànic per la gràcia de Déu. Mentrestant, la seva segona de bord, la ximpleta de la Marta Rovira, ha emmudit, deu tenir una greu infecció a les cordes vocals, ja que després de lamentar-se del paperot ridícul que féu abans d’anar-se’n a Suïssa, sí, aleshores que acusà el govern del salva-pàtries Felipe VI de voler fer una massacre, tot assenyalant sense dir res, tot fent veure que ens cantaria la Traviata sencera... però, ves per on, la pobra ha perdut la veu.

I ja no parlem de la successió al capdavant del partit. El nivell d’intel·ligència política, pràctica i estratègica del Sabrià, la Vilalta, el Sol... i la Lluna de València, entre tots, no conformen el cervell en vies de desenvolupament d’un nen de P3. Aquests poc compten, això és veritat, són on són per veure els ingressos del seu Rei als seus comptes corrents; poc més poden entendre. Què hi farem! Però els sequaços directes, els esbirros del mossèn, els tenim molt ben col·locats: en ‘Caquetes’ de president del parlament de la Comunitat, exercint d’hipòcrita i de bocamoll, tot ell vanitós i orgullós de la traïció constant al seu país, per bé que portes endins sap molt bé qui és el seu amo i senyor, que no fou perquè sí que reté els homenatges de respecte i vassallatge al seu rei, en la visita que féu el tirà després de l’atemptat que executaren les seves forces secretes. I què dir del Pedrito, fill de nissaga franquista, l’home que tot i el 155 continuava exercint el seu càrrec, que prou que sabem que als traïdors convé tenir-los ben disposats en la direcció política enemiga. I no parlarem dels ridículs congressistes espanyols, els que volen la república espanyola sota la monarquia borbònica, i pactes amb gent tant de fiar com els homes de la calç viva, els que assenyalen PP i C’s com els grans enemics de la llibertat. I si bé són enemics de la llibertat i dels catalans, se’ls ha de reconèixer que no se n’amaguen. En canvi, els sequaços de mossèn Diguem-ne, omplint-se la boca de llibertat i Catalunya, no fan un sols moviment que no sigui entorpir la voluntat del poble català i sotmetre’l al tirà. Per això, cal que els catalans ens adonem que els enemics no són els enemics declarats del PP i C’s, en aquest sentit, honestos, ja que són la gent que odia Catalunya més que a qualsevol altra cosa; sinó que els veritables enemics, els falsos amics, són els que han impedit durant un any qualsevol progrés en la determinació de Catalunya, i que continuaran fent-t’ho, ja que la pròxima llibertat del mossèn depèn d’això.

Traïdor Diguem-ne, ai si l’Heribert Barrera estigués viu! Et fotia un joc d’hòsties, que riu-te’n tu de les que són sagrades!

Per tot plegat, MHP Torra, dimitiu. Feu veure al MHP Puigdemont que no podeu sostenir més la situació, perquè la derrota definitiva de Catalunya és imminent. En Carles haurà de comprendre-ho. O posem potes amunt tot l’escenari, o els nostres enemics avials aprofitaran aquesta oportunitat per concloure amb el cas català. I no oblideu que aquí tenim traïdors per donar i vendre. Llàstima que aquest no hagi estat un negoci dels catalans, que podeu tenir per segur que en seríem la primera potència mundial. Comptem amb gentalla com: Fainé, Oliu, Borrell, Batet, Bonet, Godó, Pujol, Espadaler, Bonvehí, Pascal, Mas, Colau, Valls, Tous, i tutti quanti...

O tornem les brides al poble o estem perduts. TOTS els avenços polítics que s’han fet en els darrers deu anys han estat conduïts per la societat civil, sense dubte compromesa amb els valors del catalanisme i amb l’ànsia de llibertat d’aquesta terra colonitzada pel criminal Felipe V. Una volta que les noves eleccions han imposat l’escòria partidista, ens hem trobat amb tots els Eduard Pujol, Artadi, Bel, etcètera, que fent pinya amb els traïdors contra Puigdemont, han assolit la rendició de Catalunya.

Presidents, tenim molt mala peça al teler. A Carles Puigdemont el traí Santi Vila, el paradigma de llimac traïdor; només cal recordar el servilisme i el seu somrís i acotament del cap quan saludà el Mariano, que acabava de decretar el 155. Després, això ja no ho vam veure, però de segur que el Rei li passaria la mà pel cap mentre el Santi exercia amb mestria les capacitats dòcils i servicials d’un gos... Amb aquest panorama, una situació de guerra latent i encoberta, de persecució, de criminalització, de violació de tots els drets, d’intent d’aniquilació de Catalunya, o ens hi posem de valent o ho tenim tot perdut. I sobretot, MHP Torra, no us cregueu una sola paraula dels de la calç viva, que representats per la rateta de claveguera ballarina, la rateta que es posava el llacet rosa per anar a la manifestació ‘pacífica i democràtica’ dels enemics de Catalunya, sí, l’escurçó disfressat de rateta o de llimac, segons que aconsellen les circumstàncies, i que només vol servir el seu tirà, pel qual, com una Salomé qualsevol, ballarà la dansa dels set vels quan sigui lliurat al Borbó el cap de Carles Puigdemont en una safata de plata.

Aquesta és la gentalla de Catalunya. Vosaltres heu estat i, MHP Torra, vós encara esteu en el Parlament de Catalunya... No em direu que no veieu tota la púrria que s’hi reuneix? La meitat odia la nostra terra i la nostra gent, són els colons que ens ocuparen fa tres segles. L’altra meitat no té principis ni valors, i pel compte corrent vendrien la seva mare perquè el tirà s’hi entretingués. Mireu si no, la presidència del Parlament. O si no, fixeu-vos en el cap-gros que s’asseu al vostre costat a la taula rodona del consell. Aquest si us descureu, us lliura al seu amo abans que no us en pugueu adonar.

I mentrestant, els que se la jugaren per la República són abandonats de tots. El digníssim Trapero i els seus caps, el Jordi Turull i en Josep Rull, homes que encara en les difícils circumstàncies en què es troben, són fidels a la seva dignitat. No badeu més, els exiliats tenen el dret de tornar al seu país ocupat per un fill de la pitjor França, i els empresonats que són fidels al país només podran recuperar la seva llibertat, la seva dignitat, el respecte i l’agraïment dels seus conciutadans, si fem efectiva la República. I escolteu-me bé, president, amb tots els riscos, que no són pas pocs, només proclamant la república i convertint la Generalitat en la màxima autoritat del país – no dubto que la gent respondrà al requeriment històric – podrem assolir la independència. Tindrem malsdecap i haurem de recollir algun cadàver (no l’haurem mort nosaltres, sinó els espanyols. Convé no oblidar-ho, això), sí, però podrem abaixar la bandera de l’opressió i enlairar la senyera de la nostra llibertat.

MHP Torra i MHP Puigdemont, el temps no juga a favor nostre, i amb un exèrcit farcit de traïdors i mossens Diguem-nes no anem enlloc.

Us aconsello de llegir a «ElMón» l’extraordinari article d’opinió d’en Joan Rovira: ‘El rei de Vox’. Potser així veureu les coses una miqueta més clares.

CATALUNYA : TERRA DE TRAÏDORS

Hem arribat al cap del carrer. Si el nostre poble, després de més de tres-cents anys de dominació i colonització, no ha aixecat el cap, és perquè sempre ha existit el català botifler capaç de vendre la llibertat del seu poble a canvi dels seus interessos personals. Fer-ne una llista, d’aquests traïdors, ens ocuparia volums i volums, ja que tres-cents anys donen per a molt. Avui no analitzaré la colla de botiflers des que l’assassí borbònic allisà els territoris catalans de la Corona d’Aragó, sinó que m’entretindré a fer un repàs de la colla de traïdors que avui profanen les principals institucions catalanes amb la finalitat de sotmetre definitivament Catalunya a l’Imperi Espanyol.

Entre tot aquest exèrcit de traïdors de la voluntat del poble de Catalunya, voluntat demostrada consecutivament en les quatre darreres consultes democràtiques, no podem comptar els botiflers oficials al servei del Regne d’Espanya i que s’enorgulleixen de servir l’estat que ofega els catalans. Els ministres catalans de qualsevol govern espanyol són botiflers, genteta vanitosa i de poques llums, que es posen al servei del Borbó de torn per combatre la llibertat de Catalunya. Aquí teniu un seguit de noms d’aquests botiflers amants de la corrupció sistèmica del país dels Borbons: Roca-Junyent (el paradigma), Batet, Borrell, Piqué, Montserrat...

Val a dir que entre els traïdors no podem comptar els enemics de Catalunya que des de la nostra terra breguen per enfonsar la identitat catalana. Lògicament, no podem comptar com a traïdors els esbirros al servei de Castella que, essent espanyols, malden per destruir la colònia resistent a la purificació hispànica. No hi podem comptar espanyols de soca-rel com l’Arrimadas o l’Alberto Carlos Rivera, tampoc García Albiol o Alejandro Fernández Álvarez (els seus noms ens ho diuen tot), ni els Iceta, Navarro i companyia, tots ells espanyols de mena, de caràcter i amb la mateixa intenció que qualsevol Borbó: la destrucció de Catalunya com a poble i cultura.

Deixant de banda els botiflers – entre els quals i en un lloc molt especial, determinant, en la cúpula del botiflerisme, hi trobem l’execrable Jordi Pujol i Soley – els quals d’acord amb la seva avarícia i ambició venen la seva terra i els seus conciutadans per al seu benefici personal; cal aturar-nos en els traïdors, sí, en els traïdors, en aquells personatges més baixos encara que els botiflers, que fent-se estendards de les reclamacions de llibertat del poble de Catalunya, s’hi posen davant per servir els interessos de l’enemic de Catalunya. Aquests són els miserables que han conduït la nostra terra a un punt de molt difícil retorn, i que, vistes les actuals circumstàncies, la situació a la qual ens han portat, molt probablement – Déu no m’escolti! - comportarà la destrucció definitiva del nostre país i cultura. Aquests miserables són els que hem de desemmascarar; potser no en traurem res de treure’ls la careta, però almenys els podrem assenyalar contínuament arreu com als grans traïdors de Catalunya en la lluita més important desfermada per Catalunya contra l’invasor des de la derrota militar l’any 1714. Aquests que referiré més avall, són els miserables que s’han posat al servei de l’enemic per colpir definitivament el nostre poble.

Val a dir, per resoldre dubtes del lector, que en una lluita envers la independència, els homes que es posen al capdavant de la representació del poble han de saber que el trencament de la legalitat establerta els pot costar la vida. Si no es parteix d’aquest principi fonamental, admetem d’entrada la possibilitat de la rendició, i això en un conflicte per la independència no pot ser ni tan sols sospesat. Una volta t’has encarrerat en la lluita per la llibertat és, com deien els revolucionaris de veritat: llibertat o mort. Qualsevol aigualiment és mostra de covardia o de manca de convenciment. I no estem jugant amb qüestions de petita política, sinó de l’aspecte més important de tot embat polític: l’autodeterminació i la llibertat.

Abans de fer la llista dels traïdors, convé destacar aquelles persones que han bregat amb autèntica voluntat i amb tota la determinació del món per assolir el triomf en aquesta dificilíssima empresa. Aquí cal fer esment de tota la gent que omplí el parlament anterior al botiflerisme traïdor que tenim ara, i que venint de la societat civil foren capaços de demostrar un coratge que tots els polítics de pa sucat amb oli d’ara són incapaços de demostrar, i són incapaços de demostrar-lo perquè són mesells, covards, venuts, egoistes, ambiciosos, curtets de llumenera, ineptes, incapaços, vanitosos i per damunt de tot i en majúscules: TRAÏDORS. Així doncs, entre els grans traïdors a Catalunya no podem comptar la gent que ha demostrat amb el seu compromís i sacrifici estar disposats a un gran esforç per encapçalar la lluita per la llibertat de la nostra terra. Aquí, i me’n deixaré alguns, que la meva memòria és feble, cal destacar: la Carme Forcadell, la Clara Ponsatí, el Josep Rull, el Jordi Turull, en Jordi Cuixart, en Toni Comín, en Lluís Llach i tants altres que des dels escons del parlament han defensat fins a la presó i l’exili, alguns d’ells, la llibertat de Catalunya. I tampoc no puc oblidar el legítim president de Catalunya: Carles Puigdemont.

Una vegada que he deixat clar que hi ha gent compromesa, ha arribat doncs el moment d’escriure amb noms i cognoms els traïdors de Catalunya en aquesta, que pot ser, l’última batalla del nostre poble; perquè no espereu ni clemència ni magnanimitat per part d’Espanya una vegada apaivagada l’ànsia de llibertat del nostre poble. No us ho espereu pas, això. Una vegada derrotats, la repressió de tot el sistema de Felipe V, serà un joc infantil comparat amb el que ens vindrà al damunt.

Els traïdors:

El cap i cabdal: Oriol Junqueras. L’home que traí el president legítim i ha enganyat tots els catalans venent-nos la traïció més gran patida per aquest malaurat país de traïdors. No vull perdre més temps amb aquest llimac.

Els sequaços: Roger Torrent i Pere Aragonès, el primer, poc vull afegir a tot el que he escrit en anteriors articles d’aquest blog. Val més que em mossegui la llengua; tanmateix, sí que és oportú de dir que tots els catalans hauríem de demostrar-li el nostre més profund rebuig allà on aquest impresentable es presenti. La seva baixesa moral, ètica, política i intel·lectual de ben segur que el convertiran en un dels prohoms catalans de la futura història d’Espanya. Ell n’estarà orgullós d’haver servit el seu rei, no en dubteu pas, d’això. I com ell, el segon de bord del govern, el Pere, un franquista de llarga tradició familiar que ha enganyat tots els catalans i que mercès a la colla d’ineptes dels partits venuts al règim sota l’aparença de l’oposició, han permès que aquest inútil, que traí l’encàrrec de construir les estructures d’estat en l'àmbit econòmic, hagi assolit de ser avui el vicepresident econòmic del govern, després de mantenir-se en el càrrec tot i l’aplicació del 155 pels seus socis espanyols.

Els ximples: Tota la colla d’ineptes i incapaços d’ERC. Molts d’ells no poden mostrar oposició als seus caps i la seva nefasta estratègia política perquè el seu nivell intel·lectual i polític no els ho permet. Encara rai que saben construir un seguit de frases amb un relatiu sentit, per més que siguin paranys que ni ells mateixos no poden entendre. Aquí també hi inclouria el que semblava l’esperit europeista del procés i que s’ha passat vuit anys comprant ulleres i venent fum: Raül Romeva.

Si amb tota aquesta colla de traïdors i inútils no en teniu prou, no us amoïneu que hi podem afegir tota la púrria política del Petdegat, amb Bonvehí al capdavant, en un eximi exercici de posar al davant de l’empresa el més incapaç, el més autonomista i el més amant del peix al cove. Al seu costat, hi podeu col·locar tots els nouvinguts de Junts ‘pel que sigui’, una colla de polítics de tercera divisió, plens de l’ambició de convertir-se en benefactors de la corrupció espanyola. Aquí hi podeu posar l’Eduard Pujol, tots els representants catalans a les corts espanyoles (com és que no han abandonat un parlament i un senat que, segons ells mateixos diuen, no és el nostre?) que siguin ex-CiU o ERC només breguen per mantenir la paga del rei que el seu republicanisme detesta.

ERC avui és més nociu per a la independència que C’s, PP i PSOE junts. Aquests tres darrers ja sabem que odien Catalunya i tot el que significa, ara bé, pensar-ho dels primers, fins fa quatre dies ens hauria semblat un sacrilegi, però avui és sense dubte possible: el gran obstacle per a Catalunya. I no dubteu que aquests paràsits d’ERC quan les coses es posin lletges i els catalans protestem de veritat, es posaran al costat dels espanyolistes per defensar la seva menjadora. Al capdavall, no hi ha altra intenció en les seves actuacions que viure de la corrupció espanyola: la freda ineficàcia amb el sou calent. El mal fet per ERC a Catalunya pot significar la destrucció del nostre poble. Ara, penseu-vos molt abans de creure-us aquests mentiders patològics, que guiats pel mossèn historiador i farsant han convertit la unitat de l’independentisme en la divisió que tant proclamava el criminal contra els drets humans José María Aznar. I m’estalvio de parlar de la limitadeta Marta Rovira, que havia de despullar la realitat des de Suïssa, i ara veiem que s’ha quedat afònica.

Aquest és l’exèrcit dels amics del Borbó, els que vestits de catalanets, amb barretina, faixa, estelada, espardenyes, porró a la mà i cantant el virolai, se’n foten de Catalunya i dels seus ciutadans per un plat de llenties servit pels servents de la seva estimada monarquia.

Per afrontar un repte com el de la independència, no n’hi ha prou amb el ‘desig de’ ni la ‘voluntat de’, cal coratge i capacitat, i qui mancat de coratge i de capacitat intenti assolir un repte com aquest amb la covardia i el dubte o la imprevisió per bagatge, només pot ser titllat d’irresponsable o de traïdor, la qual cosa, malauradament, tractant-se del que es tracta, és el mateix.

Només poden rebre respecte, aquells que han renunciat a encapçalar la revolta perquè s’han adonat que no eren capaços de ser els capdavanters i ideòlegs. N’hi ha hagut que han baixat de la direcció de l’empresa i tots ells han de ser respectats, perquè almenys – gent d’ERC i Junts ‘pel que faci falta’- no han volgut trair la fe del nostre poble. D’escòria humana com Duran i Lleida o Santi Vila no ens calen en aquest país si volem ser lliures, ja que aquests tipus d’escurçons són els pitjors aliats per a qualsevol empresa.

Gent de l’ANC i Òmnium o despulleu tots els traïdors i us arrenglareu amb els CDR i el poble de Catalunya, o la derrota està cantada i amb ella la vostra destrucció. Pensar que això era un joc de la llei a la llei, només ho podia pensar un ximple, un incaut desconeixedor de qui és l’enemic. I això és el que hem fet: el pallasso. Us penseu que a Europa algú, de veritat, ens pot fer cas. I obvio tota la corrupció europea, que és demostrada només d’esmentar el seu cap i representant: l’alcohòlic Juncker, l’home dels premis del Borbó i que espera amb candeletes la nominació a miss España. La negligència en tot el procés és una vergonya que ens posa als catalans en una molt desagradable posició com a poble avançat i seriós.

Tenim la guerra perduda, només una reacció inesperada, contundent i definitiva, pot girar la torna. Qualsevol pèrdua de temps, qualsevol legislatura autonòmica – que fa bavejar com un nadó el Torrent tot fent els càlculs del seu negoci – és la fi de Catalunya.

Finalment, MHP Torra, plegueu. Si veritablement estimeu Catalunya, plegueu. Enmig d’un cau d’escurçons no podeu ajudar el president legítim. En un cau de traïdors i panxacontents badocs i inútils, res es pot fer de profit per la nostra terra. Feu saltar pels aires la situació actual i provoqueu el que la covardia catalana no ha estat capaç d’afrontar: Espanya és l’enemic, ho ha estat sempre. El preu a pagar per sortir de la seva tirania mai no serà un joc de nens, sinó un joc amb cadàvers. Si això no ho havíeu pensat en començar la partida, és que la vostra negligència, incapacitat i innocència us fa absolutament incapaços per a qualsevol projecte polític. La política gran, dels estats, es fa amb grans sacrificis i amb molt pocs escrúpols. Tota altra política, molt ben sonant, molt ‘cumbaià’, molt gandhiana, avui, és un suïcidi col·lectiu.

I no dic que fos una empresa fàcil. Era gairebé impossible, però la pèssima gestió de tots (hi incloc els desapareguts de la CUP) ens durà a un dels períodes més foscos i tristos de tota la nostra història.

Si voleu salvar Catalunya, president, plegueu, i esmolem les eines que la segada l’haurem de començar a molt estirar al febrer, encara que no hi hagi blat, espigues ni sembrat. O ens ho juguem tot o ho hem perdut tot. No dubto que tot el parlament de Catalunya, i he escrit ‘tot el parlament’, els unionistes per descomptat, i els traïdors, tots ells, s’estimaran més de perdre-ho tot pel bé del seu compte-corrent i la simpatia del que segons semblava era el gran enemic: El rei d’Espanya, això, abans que gosar defensar el que se suposa que defensen.

Res és més baix i miserable que un traïdor, res és més perillós que un traïdor, res és més inhumà que un traïdor. Ara, haurem de decidir. Si ser mesells com bens covards o si revoltar-nos contra les rates en nom de la llibertat, com a homes, com a gent que vol un futur millor.

Mori Espanya, mori el tirà. Visca la llibertat!

Si aquest no és el crit del parlament; traïdors, almenys deixeu pas a gent de veritat i deixeu de profanar el parlament amb la vostra immundícia ètica i personal.