La
democràcia és un concepte polític que costa molt d’admetre, cal
una transmissió generacional continuada perquè aquest respecte
envers la llibertat de discrepància de l’altre sigui assumida i
integrada en l’imaginari del cos d’una nació.
Per
això, a Espanya, país de militars, mossens, reis i cops d’estat,
aquesta pràctica política els és desconeguda. I per demostrar-ho,
tot seguit recullo declaracions actuals de dirigents polítics
espanyols:
Comencem
per la cap de l’oposició a Catalunya, l’andalusa -que consti-
Inés Arrimadas, que ha declarat, segons Vilaweb: «El referèndum és
una presa de pèl col·lectiva». La pregunta és: Només a Catalunya
és una presa de pèl? Els suïssos més amants dels referèndums que
del formatge del seu país, i ja és dir!, dia sí dia també, fan
referèndums. Vol dir la Inés que el govern suís, dia sí dia
també, pren el pèl als seus ciutadans? O potser, sense saber-ho,
ens vol dir que el referèndum que sí que fou una veritable presa de
pèl fou el referèndum de la Constitució?
El
següent cas, el del limitadíssim Rodríguez Zapatero, l’artífex
d’aquest desastre per les seves mentides i incompliments. Aquest
home que sempre riu i mai no diu res, ha declarat: «Els perdedors
d’un referèndum busquen revenja». Que espanyol que és això! Se
li podia demanar un sol exemple del que diu. Els suecs es revenjaren
dels noruecs? Els feixistes es revenjaren dels aspirants a
demòcrates? Els serbis s’han revenjat dels montenegrins? Els
anglesos dels escocesos, o els escocesos del sí s’han revenjat
dels que van votar no?... On no n’hi ha no en raja.
I
per cloure aquest repertori, l’inefable Xavier García, el dirigent
del PPC, que ha dit referint-se a les autoritats marroquines -exemple
de democràcia i de societat avançada arreu del món-, que han
desestimat una reunió comercial amb representants de Flandes i
Catalunya: «Cap dirigent seriós es vol reunir amb radicals que
aposten per un cop d’estat». De veritat, señor García,
creu que un referèndum és un cop d’estat? Vostè parla d’un cop
d’estat? Vostè, que acusa en Lluís Llach d’amenaçar els
funcionaris? Vostè, que té a la vicepresidència del govern del seu
partit a la nació a la filla d’un dels colpistes de Franco? Vostè,
que deu conèixer al señor Gallardón,
el que estava present en l’enterrament a l’estil feixista d’un
exministre criminal de Franco? Vostè, que
representa a Catalunya a una corporació mafiosa, hereva del règim
anterior -tots hi estan, no n’hi falta ni un-, és
qui ens vol explicar
que un demòcrata com el rei de Marroc no vol rebre criminals
secessionistes? Vostè sap què ha fet aquest
rei demòcrata i constitucional marroquí al Sahara exespanyol?...
En
aquestes relíquies de temps passats només una raó, que val més
que totes les seves mentides: Un referèndum a Catalunya significa
senzillament saber què sent Catalunya. O és que a vostès,
polítics, per dir-los d’alguna manera decent, el que els dol és
que el poble de Catalunya s’expressi? Un referèndum és una
consulta, res més. Un referèndum no consisteix a posar de
cara a la
paret els que perden i afusellar-los. Això és el que feren els
seus, els feixistes del García i els criminals d’estat dels
González, el cervell de Zapatero, i
potser el que farien els
neofalangistes
del grup de
l’Arrimadas,
No,
ineptes en ciència política, un referèndum és el començ de tota
política democràtica. Això,
mal que els pesi, és el que no suporten. Tots són antidemocràtics,
ho porten a la sang, és l’ADN, que com ja digué Cánovas del
Castillo: «És espanyol qui no pot ser una altra cosa». I
malauradament, després de tres-cents anys de submissió, els
catalans s’adonen que no són espanyols. I això, això sí que els
dol. Com podrien acceptar que
la voluntat de la gent els deixés en evidència? Que el vot en
llibertat de la gent els demostrés què són?... Quan un polític té
por de la veu del poble és un dictador, de facto o en potència; i
els tres que he esmentat són dels que detesten que el poble opini...
Tots ells
pensen: tant d’ordre que hi
havia abans!
