ESPANYA NO ÉS DEMÒCRATA

La democràcia és un concepte polític que costa molt d’admetre, cal una transmissió generacional continuada perquè aquest respecte envers la llibertat de discrepància de l’altre sigui assumida i integrada en l’imaginari del cos d’una nació.

Per això, a Espanya, país de militars, mossens, reis i cops d’estat, aquesta pràctica política els és desconeguda. I per demostrar-ho, tot seguit recullo declaracions actuals de dirigents polítics espanyols:

Comencem per la cap de l’oposició a Catalunya, l’andalusa -que consti- Inés Arrimadas, que ha declarat, segons Vilaweb: «El referèndum és una presa de pèl col·lectiva». La pregunta és: Només a Catalunya és una presa de pèl? Els suïssos més amants dels referèndums que del formatge del seu país, i ja és dir!, dia sí dia també, fan referèndums. Vol dir la Inés que el govern suís, dia sí dia també, pren el pèl als seus ciutadans? O potser, sense saber-ho, ens vol dir que el referèndum que sí que fou una veritable presa de pèl fou el referèndum de la Constitució?

El següent cas, el del limitadíssim Rodríguez Zapatero, l’artífex d’aquest desastre per les seves mentides i incompliments. Aquest home que sempre riu i mai no diu res, ha declarat: «Els perdedors d’un referèndum busquen revenja». Que espanyol que és això! Se li podia demanar un sol exemple del que diu. Els suecs es revenjaren dels noruecs? Els feixistes es revenjaren dels aspirants a demòcrates? Els serbis s’han revenjat dels montenegrins? Els anglesos dels escocesos, o els escocesos del sí s’han revenjat dels que van votar no?... On no n’hi ha no en raja.

I per cloure aquest repertori, l’inefable Xavier García, el dirigent del PPC, que ha dit referint-se a les autoritats marroquines -exemple de democràcia i de societat avançada arreu del món-, que han desestimat una reunió comercial amb representants de Flandes i Catalunya: «Cap dirigent seriós es vol reunir amb radicals que aposten per un cop d’estat». De veritat, señor García, creu que un referèndum és un cop d’estat? Vostè parla d’un cop d’estat? Vostè, que acusa en Lluís Llach d’amenaçar els funcionaris? Vostè, que té a la vicepresidència del govern del seu partit a la nació a la filla d’un dels colpistes de Franco? Vostè, que deu conèixer al señor Gallardón, el que estava present en l’enterrament a l’estil feixista d’un exministre criminal de Franco? Vostè, que representa a Catalunya a una corporació mafiosa, hereva del règim anterior -tots hi estan, no n’hi falta ni un-, és qui ens vol explicar que un demòcrata com el rei de Marroc no vol rebre criminals secessionistes? Vostè sap què ha fet aquest rei demòcrata i constitucional marroquí al Sahara exespanyol?...

En aquestes relíquies de temps passats només una raó, que val més que totes les seves mentides: Un referèndum a Catalunya significa senzillament saber què sent Catalunya. O és que a vostès, polítics, per dir-los d’alguna manera decent, el que els dol és que el poble de Catalunya s’expressi? Un referèndum és una consulta, res més. Un referèndum no consisteix a posar de cara a la paret els que perden i afusellar-los. Això és el que feren els seus, els feixistes del García i els criminals d’estat dels González, el cervell de Zapatero, i potser el que farien els neofalangistes del grup de l’Arrimadas,

No, ineptes en ciència política, un referèndum és el començ de tota política democràtica. Això, mal que els pesi, és el que no suporten. Tots són antidemocràtics, ho porten a la sang, és l’ADN, que com ja digué Cánovas del Castillo: «És espanyol qui no pot ser una altra cosa». I malauradament, després de tres-cents anys de submissió, els catalans s’adonen que no són espanyols. I això, això sí que els dol. Com podrien acceptar que la voluntat de la gent els deixés en evidència? Que el vot en llibertat de la gent els demostrés què són?... Quan un polític té por de la veu del poble és un dictador, de facto o en potència; i els tres que he esmentat són dels que detesten que el poble opini... Tots ells pensen: tant d’ordre que hi havia abans!