LA SOBIRANIA DEL POBLE

L’enfrontament polític català contra la Justícia espanyola demostra molt clarament com el Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716 sotmet la llibertat del poble de Catalunya a la Justícia del Reyno de Castilla, d’acord a la normativa per la qual el primer dels Borbons imposava als regnes peninsulars la monarquia absolutista. Res no ha canviat des d’aleshores, els Borbons mantenen el seu tarannà dictatorial -una monarquia absolutista és la tirania d’un rei- i Catalunya segueix sotmesa a la jurisdicció dictada pels castellans, segons la qual la màxima institució del país és i serà sempre representada pels tribunals. Com és obvi, la política és desterrada de les relacions socials el 1716 a Catalunya (a Castella des d’abans), ja que hi ha un ordenament jurídic inamovible.

La prova indiscutible d’això és la demanda d’un referèndum -que primer era consultiu- tocant a la voluntat política dels catalans i l’oposició absoluta del govern de les espanyes. El gravíssim cas català és el següent:

Catalunya té un estatut d’autonomia il·legal. I sobre aquesta il·legalitat ha d’exercir la política. Tot estatut ha de ser aprovat pel Parlament català, per las Cortes Borbòniques i refrendat pel poble de Catalunya. Això no obstant, la realitat catalana és una altra i preocupantment il·legítima: l’actual estatut ha estat decidit per 8 jutges del Tribunal Constitucional. 8 persones han decidit la llibertat política de 7 milions i mig de persones. Val a dir, que una vegada que aquests 8 jutges reformaren l’estatut d’acord a la seva particular interpretació (hi ha molts articles que no són constitucionals a Catalunya i que regeixen els estatuts d’autonomia de moltes comunitats autonòmes), una vegada feta la reforma, la llei, sí, la llei obliga a la confecció d’un nou estatut que haurà de tornar a passar per les corresponents legalitzacions dels parlaments català i borbònic, i finalment per l’autorització dels catalans. Tanmateix, a la ‘legalíssima’ Espanya, 8 senyors decideixen per tota una comunitat.

Vist això, no cal anar gaire lluny en les reflexions per adonar-se que el problema amb els catalans és la manca de democràcia i llibertat de l’estat espanyol. Els catalans votaren minoritàriament un succedani de l’estatut original, i l’aprovaren. Això no obstant, la banda mafiosa que dirigeix el país sota la vigilància borbònica recorregué la voluntat castrada dels catalans per assolir-ne l’absoluta i radical esterilització. Aquesta violació dels drets i llibertats d’un poble l’executaren 8 jutges. No entraré en la descripció d’aquests jutges, perquè com hom comprendrà, mai no és jutge qui imposa la seva voluntat per damunt de la sobirania popular. La decisió de cadascun d’aquests suposats jutges equival a la voluntat d’un milió de ciutadans gairebé. Aquest és el concepte democràtic i jurídic de l’estat espanyol.

No ens ha d’estranyar que això sigui així. Malauradament per als nostres veïns, sempre han viscut envoltats de l’orgull d’una bandera, que era per als diabòlics estrangers la senyera de la tirania i la repressió. Així passà quan l’únic feixisme europeu era l’espanyol, i després s’ha perpetuat en la transició. A Alemanya, a Itàlia, i al Japó quan els règims d’extrema dreta perderen el poder, s’hi instaurà una nova generació política capaç de democratitzar el país, en canvi a les espanyes, el dictador nomenà el seu successor, de vergonyós llinatge, perquè perpetués allò que el primer dels borbons instaurà després de la guerra de successió: la tirania borbònica.

Aquests ‘preparaus’ que han sotmès les nacions a les seves incapacitats polítiques, només s’han preocupat de farcir-se dels beneficis del treball del seu poble, sotmetre’l a la incultura i la mentida sistemàtica i convertir el país en un tren encarrilat a la davallada inevitable. Després del dictador, el seu fill putatiu, el sarcàsticament anomenat emèrit, s’encarregà de fer el que sempre ha fet la seva execrable nissaga. I ara ‘el preparau’, segueix la inèrcia: farcir-se del treball del poble, sotmetre’l a la incultura i la mentida atàvica i convertir el país en un país sense cap futur.

Els pobles avançats del món fa segles que han demostrat que ho són perquè han comprès que no pot ser que quatre famílies -a l’estil Corleone- saquegin els esforços dels seus ciutadans, que no pot ser que el poble visqui en la més profunda incultura i ignorància, aterrits davant de les innovacions i les noves idees, i que continuïn pensant allò «que inventen ellos», perquè han comprès que quan un poble té un objectiu dirigit pel poble, el poble creix i es fa més gran i poderós, i contràriament, quan se’l sotmet a la voluntat dels tirans o d’una oligocràcia, el país va tot directe a l’enfonsament. El naufragi durarà més o menys, segons la riquesa del país, però irreversiblement s’enfonsarà. Mentrestrant, a les espanyes, els Corleone dirigeixen el país pagant prebendes als addictes i perseguint i anul·lant les disensions, com sempre, i com sempre emparats en els regis mandats d’una colla d’incapaços mentals i ètics que s’agrupen tots sota el lloat nom de Borbons, que no sé si és perquè sona com a bombó, els espanyols no s’han adonat dels matissos de la diferència. No oblidem que de vegades els excrements dels gossos i d’altres animals poden ser confosos amb l’exquisidesa pastissera; però una cosa és una cosa, i l’altra, l’altra. És qüestió de costums, que ja sabem que hi ha pobles que mengen aliments que uns altres no menjarien mai. I així al pobre poble espanyol, ningú mai no els ha pogut ensenyar què és política, llibertat ni democràcia. Com podem esperar que d’un dia per a un altre, sense il·luminació divina, assoleixin de comprendre aquests conceptes que semblen molt senzills i són tan complicats!

L’únic intent foren els afrancesats, que ja només per això despertaven desconfiança. Tant se valia que portessin progrés i renovació, això d’afrancesats els dolia als espanyols de cor. I així, per no voler pujar al corrent dels temps, per no voler ser ‘com’ els francesos, que no vol dir ‘ser’ francesos, acabaran dominats pels francesos i els alemanys. Però això, als espanyols no els preocupa. Els preocupa que la justícia dels 8 s’imposi sobre la voluntat d’un poble de 7 milions i mig. Els Borbons així ho volen, les bandes mafioses de sempre així ho volen, i el pobre poble espanyol es menja la galindaina que Borbons i mafiosos són demòcrates, homes que estimen les llibertats i gent preocupada pel futur del país. Aleshores els treuen la ‘rojigualda’ i tots criden orgullosos allò de ‘yo soy español, español, español’, potser perquè creuen que cridant tenen més raó. Al capdavall és el que han mamat tota la vida.

Aquest és el gran problema, ells són així, i mentrestant a Catalunya, embolicada en una meravellosa i esperançadora tempesta política, de llibertat i democràcia, la gent viu pacíficament i espera l’hora d’expressar la seva voluntat. Mentrestant Ebre enllà, es pregunten com és que no ens matem els uns als altres, que és el que hauríem de fer! Ells s’entenen a crits, nosaltres en el silenci secret del vot. Ells s’assenyalen i menystenen la diferència -des de sempre-, nosaltres respectem la llibertat i la identitat dels qui pensen i són diferents. I si algú en té dubtes, només ha de travessar l’Ebre. Són maneres de fer, d’entendre la vida i de compartir-la amb els altres. No hi ha cap raó ni justificació perquè una manera de fer pròpia hagi de ser sotmesa a una estrangera, i per tant no compresa. Si volen justificar-se, tenen la raó i la demostració dels seus arguments, però no ens poden valer mai els crits i les amenaces.

Com ells no poden canviar, ho torno a escriure, no poden canviar -que ja Rajoy va dir, no puedo y ‘no quiero’- nosaltres hem d’anar a votar, a consultar els nostres ciutadans què volen, perquè nosaltres sí que hem cregut majoritàriament sempre que la veu és del poble i no dels tirans, es diguin Rivera, Franco o Juan Carlos o Felipe. Només cal esperar que ‘els terribles enfants de l’esquerra catalana’, els republicans, demòcrates i homes lliures aplegats en els Comuns, siguin coherents amb el que creuen o diuen creure, i no en allò que fan. Besar les mans del rei no és ser republicà, acceptar la tirania de la justícia, no és ser demòcrata, i no comprendre que la llibertat s’expressa en l’expressió de la voluntat, són símptomes molt clars que volen ser allò que no poden ser. I als catalans assenyats, només els dic que molt de compte amb aquells que volen però no poden, ja que sempre acaben fent el que no volien. La revolució la fan els revolucionaris, i no hi ha hagut una sola revolució que no hagi violentat les lleis vigents... bé, només una, la democràcia espanyola, he, he.

Per la llibertat i la consolidació d’una veritable democràcia, només hi ha una solució: el referèndum.

CARTA OBERTA

AL SENYOR MIQUEL VALLS.

Sr. President de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació,

Acabo de llegir les seves darreres declaracions quant al jovent, als nois que tracten amb prou feina d’ingressar en el mercat de treball, als quals, vostè titlla de poc abnegats. En Joan Tardà, home impetuós i clar, ja li ha etzibat que és vostè un barrut i a més a més insolidari. Sense dubte no s’equivoca.

Malauradament per als càrrecs d’aquests tipus d’institucions i associacions empresarials com la seva, que alguns d’ells estiguin a la presó per lladres i defraudadors, i d’altres en processos judicials, no els fa cap favor. Per això, simpatia cap ni una, i confiança en les bones pràctiques, menys encara. Dit això, analitzem les seves paraules:

«En general, els joves no volen fer l’esforç de formar-se, i, a més, una part dels estudiants que estan ben preparats es queden a treballar a l’estranger. Si fem una enquesta, un dels problemes que tenen les empreses és trobar gent qualificada que vulgui treballar i fer carrera».

Segons vostè els joves són uns ganduls, que no estudien, que no volen treballar i que no estan qualificats. No entraré aquí a analitzar el lamentable sistema educatiu que pateixen els nostres joves, un sistema que els converteix en perfectes analfabets funcionals, tanmateix, considerar-los ganduls, poc capacitats i uns penques, mereix una reflexió. Vostès, senyors empresaris, no han forçat gens ni mica el sistema educatiu? No sigui tan hipòcrita! Comprenc que a vostè només li interessa fer diners, i com més millor, però tingui una mica de dignitat i sigui ajustat en les seves declaracions. Vegem-ho:

Els joves estudien allò que se’ls ensenya, i una vegada han acabat els seus estudis, han de pagar-se, finançar-se, un seguit de màsters -que no serveixen per a res més que per a demostrar-los a vostès el nivell de submissió dels nous treballadors, capaços de pagar per trobar feina, la qual cosa els fa més ambiciosos i decidits per tal de recuperar la seva inversió-, i una vegada farcits de màsters, han de fugir del país perquè les condicions de treball aquí són lamentables. A fora hi troben més oportunitats, no ho dubti. I, goso preguntar-li: I els estrangers -alemanys, francesos, anglesos, americans...- per què els volen? Vejam si serà que són capaços, treballadors i plens de voluntat de llaurar-se un futur i el problema és que aquí els empresaris són incapaços, especuladors i plens de voluntat de fer-se un futur propi, sense comptar amb el país ni la seva gent. El problema el tenen vostès quan exigeixen més rendiment a menys sou. Són vostès els que reclamen l’esclavatge a la gent preparada per vostès, per servir-los a vostès i resoldre els problemes que vostès no podrien resoldre. No oblidi que vostès tenen els calers però no la capacitat intel·lectual necessària que cal en el nostre món modern; un món absurd i il·lògic que han estat vostès mateixos els que l’han creat per a benefici personal.

A vostè l’irrita la manca de sotmetiment, a nosaltres, la gent de pensament lliure, ens fastigueja que gent que ha viscut d’un sistema corrupte com l’espanyol, que s’ha enriquit personalment d’un sistema que enfonsa el país i les perspectives dels nostres joves, sí, que vostès mai no hagin alçat la veu per canviar aquest naufragi. Això és la seva responsabilitat, i quan, com ara passa al nostre país, es tracta de reformar les institucions i el funcionament social i econòmic, vostès són els primers a lloar la saga borbònica i l’esquilmació sistemàtica del país. Abans d’obrir la boca, potser haurien de tenir vergonya. I si no, recordi a qui deu ser el seu amic, el senyor Gerardo Díaz Ferran, pocavergonya com a pocs i que ha desenvolupat càrrecs que se suposaven que integraven un mínim de dignitat ètica, personal i professional.

No miri als seus subalterns i guaiti al seu voltant. Un país és un projecte comú. Això és el que primer hauria d’entendre, ara bé, vistes les seves declaracions és evident que és picar ferro.

Per tot plegat, faci els duros que vulgui i com vulgui, però tingui la dignitat de callar. Les seves paraules no tenen cap valor, perquè demostren no tenir un mínim d’intel·ligència. I no ho oblidi mai, la intel·ligència no es pot comprar.

Ben desagradablement,