CATALUNYA I EUROPA

Que la Comunitat Europea és només una associació econòmica no cal demostrar-ho. Els fets de cada dia no ens poden deixar cap dubte. El cop d’estat d’Erdogan a Turquia va demostrar clarament quines són les inquietuds democràtiques del Consell d’Europa: cap ni una, més enllà de la propaganda. Les elits econòmiques dominen i controlen les democràcies avançades europees i aquesta és la democràcia que ells entenen, la democràcia dictada pel poder econòmic.

Avui que estem veient com l’estat franquista espanyol reprimeix i coarta les llibertats dels ciutadans de Catalunya, Europa continua mirant cap a un altre costat i només diu que tot plegat són problemes interns i que cal mantenir el respecte a la Constitució. És un soberg insult a la mínima decència democràtica! A les elits europees els interessava una Espanya clientelar, una Espanya corrupta a on trobar col·laboració per ensorrar els espanyols i enriquir les seves entitats industrials i financeres, com han fet a Grècia. Europa ens hauria de fer profunda vergonya. No entenc com encara avui, els catalans pretenem mantenir-nos en una organització de nacions que ignora els principis bàsics de qualsevol estat democràtic i de respecte per la llibertat. No ens enganyem, cal oblidar-nos d’aquesta Europa. I cal tenir present que hi ha més Europa fora de la voluntat alemanyo-francesa de dominar el continent. Per què us penseu que els anglesos els han engegat a dida?

El govern català hauria de començar a parlar amb l’EFTA (Suïssa, Noruega i Islàndia, i on potser entrarà la Gran Bretanya) per tal de consultar-los les condicions per a fer-nos-en socis. Només amb aquest primer moviment de consulta, Europa, l’Europa corrupta, girarà el cap vers nosaltres. Si Catalunya és exclosa de la Comunitat, el Reino de España serà el titular exclusiu del deute. Potser -us direu- aleshores l’excel·lent democràcia europea permetrà a l’exemplar democràcia espanyola imposar-nos per la força el seu inveterat règim de llibertats. Potser sí, com ho féu amb la sòlida democràcia turca, potser sí. Tanmateix, encara tenim una arma, de ben segur que l’única que podrem fer servir eficaçment, més enllà de la mobilització de la gent. Val a dir que no tinc cap confiança en la defensa de ciutadans pacífics contra l’opressió d’un règim autoritari; menys, si aquest règim paga les quotes a Brussel·les. A Europa només entenen de calés. Llibertat, democràcia i drets socials són l’enganyifa que fan servir per a protegir les elits que ens governen. Sinó mireu França i el seu flamant Macron... Però, quina és l’arma?

La vaga general. Cal mentalitzar-nos que és l’única eina que farà que els lladregots europeus es moguin. Si veuen que la paralització d’una Catalunya reprimida afecta la productivitat i la generació de riquesa, aleshores, els molt demòcrates i defensors de les llibertats, demanaran una solució negociada al conflicte. Per això, cal avançar-nos. Cal que aquesta Europa, de la qual una República Catalana haurà de consultar la necessitat d’ingressar-hi -si és veritablement un estat democràtic-, cal que aquesta Europa temi que un dels motors econòmics del sud d’Europa es faci soci dels aliats econòmics del nord i Suïssa. Ara no s’hi val a badar.

Europa, la pressuposada comunitat, és una entelequia. En el fons és una menjadora que de ben poc serveix més que per garantir el negoci de les elits i la corrupció sistèmica. Una corrupció que a on més es veu és en els països més pobres, per raons evidents, però que està enquistada en tota la Comunitat -Juncker, el protector dels paradisos fiscals luxemburgesos, n’és una prova. Mireu a on ha arribat!-. Jo no vull pertànyer a una Europa econòmica i gens social. Catalunya els ho ha de fer veure tractant de negociar -ja veurem si ens en sortim- amb l’EFTA. Tanmateix, avui Catalunya es juga el ser o no ser com a entitat política. Espanya, si venç en aquesta pugna, ja no ens deixarà aixecar el cap, almenys durant unes quantes dècades. I, sobretot penseu, i tingueu present que Europa, aquesta pudent Europa, els acomboiarà mentre paguin i augmentin el seu deute.

Estem sols i sols hem de resoldre la nostra lluita amb la justícia i política castellanes. No mireu més enllà de les fronteres, que els interessos fa covards als europeus... i quina confiança pots tenir en algú que és valent d’acord a uns interessos? Ens han volgut fer creure que fora d’Europa no hi ha res. I fora d’Europa hi ha tot un món. Guanyar-se’l no és fàcil, però haurà de ser la nostra tasca.

No volem ser una nació d’aquesta Europa! No volem ser un país intervingut! Volem, volem, volem... volem la independència. Volem, volem, volem Països Catalans!

P.S. Ahir vam saber que el jutge que denuncia per sedició els caps de l’ANC i Òmnium Cultural és un jurista eminent, exinspector de policia en la darrera etapa del franquisme, i avui un dels més important jutges de l’Audiència Nacional, aquell que en una exímia demostració de justícia tancà a la presó els titellaires terroristes. I també vam saber que la manifestació multitudinària dels feixistes (entres 150 i 500 persones segons les fonts) van escampar el seu odi amb insults, escopinades i fins i tot una agressió. Tanmateix, s’arribaren al ‘Cuartel de la Benemérita’, on foren rebuts pels agents amb banderes espanyoles. Aquests detalls, que contrasten amb les ‘tumultuàries’ manifestacions de milers i milers de persones demanant d’exercir el dret a vot, se’ls ha de fer arribar als polítics europeus, per tal que sobre la seva consciència caigui la responsabilitat d’afavorir el feixisme a Europa o de defensar el dret legítim de l’autodeterminació dels pobles.

Per tot plegat, sostinc que només una vaga general i indefinida farà canviar la posició d’aquests buròcrates només preocupats per tenir contents els amos, sense que els preocupi gens ni mica la llibertat i els drets dels ciutadans. És evident que això no ho diran mai, però des de l’explosió violenta de Iugoslàvia fins al cop d’Estat d’Erdogan, Europa no ha fet més que el ridícul, quant a defensar allò del que es vanta. Les paraules només són paraules, i la política només s’exerceix amb fets.

SÍ

(Escrit el dia abans del cop d’estat espanyol a la democràcia)

Hem passat del «No, diguem no, nosaltres no som d’eixe món» de 1967 -un cant i crit contra la dictadura franquista- al Sí, a veure l’actual realitat i el futur, per fi, amb una mirada afirmativa. Després de l’oposició i la resistència al règim totalitari hem acabat per mirar endavant i tenir per destí Ítaca.

Ara és l’hora del Sí, perquè aquesta afirmació és un

SÍ a la LLIBERTAT individual i col·lectiva que veiem cada dia maltractada per les prohibicions a la llibertat d’expressió, de premsa i de reunió.

SÍ a la DEMOCRÀCIA que l’estat borbònic ha detestat sempre. Recordem els períodes democràtics de l’estat espanyol: 1820-23 trienni liberal, 1868-74 sexenni revolucionari que inclou la primera república (1873-74), 1931-1939 segona república i 1978-1981 democràcia borbònica. Si sumem, comptarem poc més de 20 anys de ‘democràcia’ espanyola en dos segles. Des de l’absolutisme de Felipe V, la lluita entre la democràcia i la restauració borbònica han estat el malson de l’estat espanyol: D’una banda el poble i de l’altre els militars i els Borbons. Així, d’aquesta manera, fins al 23 de febrer de 1981, que és la consagració ‘legitimada’ d’una nova restauració.

SÍ a la INDEPENDÈNCIA, perquè volem ser lliures i viure en democràcia; perquè volem alliberar-nos dels Borbons; perquè sabem que un estat català és el repte de fer un país que sigui un:

SÍ a la JUSTÍCIA, un sí a tenir un estat de dret que sigui just, que acabi per sempre amb les elits extractives d’una societat monàrquica i corrupta des del seu naixement.

SÍ al REPARTIMENT DE LA RIQUESA, ja que el nostre petit país no té famílies de vella estirp que són senyores de latifundis i dominis medievals.

SÍ a un ESTAT SOCIAL, perquè la nostra burgesia -tan criticada- és més europea que l’espanyola. És més danesa que borbònica. Un nou estat ens ho corroborarà, perquè aquest haurà de ser un estat que farem des de baix, amb justícia i repartiment de la riquesa.

SÍ a les ASSOCIACIONS I MINORIES, perquè som un país intrínsecament associatiu i un poble obert al món. Perquè el nostre patiment durant tres segles és garantia del respecte envers les altres minories.

SÍ a una REVOLUCIÓ CULTURAL que acabi amb les menjadores estatals, com hem vist fa uns dies amb els presumptes intel·lectuals que defensen la sagrada unitat d’Espanya i la monarquia com a seu cap. I caldrà una revolució, sí, perquè un intel·lectual de veritat és per definició un ‘antisistema’.

SÍ a l’ECOLOGIA, perquè som un país petit, amb recursos naturals limitats i un patrimoni que cal preservar per a les noves generacions. Només estimant casa nostra, defensarem casa nostra.

SÍ al reconeixement de la HISTÒRIA. Per recuperar la dignitat que Felipe V el 1714 ens llevà i que amb el Decret de Nova Planta de 1716 ens sotmeté a la Corona castellana. Perquè tothom comprengui que castellà i espanyol són la mateixa llengua : Espanya és el somni imperial dels castellans. Sí al reconeixement del passat. Sí al reconeixement de la dignitat del moment actual: la revolució de la llibertat i la democràcia. Sí, perquè Catalunya vol ser i té molta històrìa per fer, una història que farem amb la solidaritat, la fraternitat i la igualtat que sempre han estat senyals de la nostra idiosincràcia com a poble. Fórem amics dels grecs, dels romans i de tots aquells pobles que han vingut a viure i treballar amb nosaltres. I així seguirem essent; mai més una menyspreada colònia.

Sí, Sí, Sí, avui més que mai per DIGNITAT, per amor a la LLIBERTAT i amb el coratge de la IL·LUSIÓ.

Per tot això, l’1 d’Octubre, no dubtis, només un Sí pot ser la resposta a tants d’anys de Nos. Tanmateix, si no em creus, pots emetre un vot en blanc. Ara bé, si estàs convençut del NO, si us plau, torna a llegir aquest breu text, pensa en tu, pensa en tots els catalans, d’ahir, d’avui i de demà, i si et sents català -siguis espanyol, marroquí o neozelandès- comprendràs que un NO nega la llibertat del nostre poble, i negant-la et nega la teva. Recordeu-ho tots: Ens hi juguem la llibertat i la democràcia, ja que amb llibertat i democràcia, la independència s’hauria dissolt en un estat més gran, per il·lusió, per respecte i per compromís. Tanmateix no és així, seguim sota les lleis que l’absolutista Borbó el 1716 ens imposà per la força de les armes castellanes, després de la derrota de 1714.

SÍ, és l’única resposta.

Sí, diguem sí, nosaltres volem un altre món.