CATALUNYA I EUROPA

Que la Comunitat Europea és només una associació econòmica no cal demostrar-ho. Els fets de cada dia no ens poden deixar cap dubte. El cop d’estat d’Erdogan a Turquia va demostrar clarament quines són les inquietuds democràtiques del Consell d’Europa: cap ni una, més enllà de la propaganda. Les elits econòmiques dominen i controlen les democràcies avançades europees i aquesta és la democràcia que ells entenen, la democràcia dictada pel poder econòmic.

Avui que estem veient com l’estat franquista espanyol reprimeix i coarta les llibertats dels ciutadans de Catalunya, Europa continua mirant cap a un altre costat i només diu que tot plegat són problemes interns i que cal mantenir el respecte a la Constitució. És un soberg insult a la mínima decència democràtica! A les elits europees els interessava una Espanya clientelar, una Espanya corrupta a on trobar col·laboració per ensorrar els espanyols i enriquir les seves entitats industrials i financeres, com han fet a Grècia. Europa ens hauria de fer profunda vergonya. No entenc com encara avui, els catalans pretenem mantenir-nos en una organització de nacions que ignora els principis bàsics de qualsevol estat democràtic i de respecte per la llibertat. No ens enganyem, cal oblidar-nos d’aquesta Europa. I cal tenir present que hi ha més Europa fora de la voluntat alemanyo-francesa de dominar el continent. Per què us penseu que els anglesos els han engegat a dida?

El govern català hauria de començar a parlar amb l’EFTA (Suïssa, Noruega i Islàndia, i on potser entrarà la Gran Bretanya) per tal de consultar-los les condicions per a fer-nos-en socis. Només amb aquest primer moviment de consulta, Europa, l’Europa corrupta, girarà el cap vers nosaltres. Si Catalunya és exclosa de la Comunitat, el Reino de España serà el titular exclusiu del deute. Potser -us direu- aleshores l’excel·lent democràcia europea permetrà a l’exemplar democràcia espanyola imposar-nos per la força el seu inveterat règim de llibertats. Potser sí, com ho féu amb la sòlida democràcia turca, potser sí. Tanmateix, encara tenim una arma, de ben segur que l’única que podrem fer servir eficaçment, més enllà de la mobilització de la gent. Val a dir que no tinc cap confiança en la defensa de ciutadans pacífics contra l’opressió d’un règim autoritari; menys, si aquest règim paga les quotes a Brussel·les. A Europa només entenen de calés. Llibertat, democràcia i drets socials són l’enganyifa que fan servir per a protegir les elits que ens governen. Sinó mireu França i el seu flamant Macron... Però, quina és l’arma?

La vaga general. Cal mentalitzar-nos que és l’única eina que farà que els lladregots europeus es moguin. Si veuen que la paralització d’una Catalunya reprimida afecta la productivitat i la generació de riquesa, aleshores, els molt demòcrates i defensors de les llibertats, demanaran una solució negociada al conflicte. Per això, cal avançar-nos. Cal que aquesta Europa, de la qual una República Catalana haurà de consultar la necessitat d’ingressar-hi -si és veritablement un estat democràtic-, cal que aquesta Europa temi que un dels motors econòmics del sud d’Europa es faci soci dels aliats econòmics del nord i Suïssa. Ara no s’hi val a badar.

Europa, la pressuposada comunitat, és una entelequia. En el fons és una menjadora que de ben poc serveix més que per garantir el negoci de les elits i la corrupció sistèmica. Una corrupció que a on més es veu és en els països més pobres, per raons evidents, però que està enquistada en tota la Comunitat -Juncker, el protector dels paradisos fiscals luxemburgesos, n’és una prova. Mireu a on ha arribat!-. Jo no vull pertànyer a una Europa econòmica i gens social. Catalunya els ho ha de fer veure tractant de negociar -ja veurem si ens en sortim- amb l’EFTA. Tanmateix, avui Catalunya es juga el ser o no ser com a entitat política. Espanya, si venç en aquesta pugna, ja no ens deixarà aixecar el cap, almenys durant unes quantes dècades. I, sobretot penseu, i tingueu present que Europa, aquesta pudent Europa, els acomboiarà mentre paguin i augmentin el seu deute.

Estem sols i sols hem de resoldre la nostra lluita amb la justícia i política castellanes. No mireu més enllà de les fronteres, que els interessos fa covards als europeus... i quina confiança pots tenir en algú que és valent d’acord a uns interessos? Ens han volgut fer creure que fora d’Europa no hi ha res. I fora d’Europa hi ha tot un món. Guanyar-se’l no és fàcil, però haurà de ser la nostra tasca.

No volem ser una nació d’aquesta Europa! No volem ser un país intervingut! Volem, volem, volem... volem la independència. Volem, volem, volem Països Catalans!

P.S. Ahir vam saber que el jutge que denuncia per sedició els caps de l’ANC i Òmnium Cultural és un jurista eminent, exinspector de policia en la darrera etapa del franquisme, i avui un dels més important jutges de l’Audiència Nacional, aquell que en una exímia demostració de justícia tancà a la presó els titellaires terroristes. I també vam saber que la manifestació multitudinària dels feixistes (entres 150 i 500 persones segons les fonts) van escampar el seu odi amb insults, escopinades i fins i tot una agressió. Tanmateix, s’arribaren al ‘Cuartel de la Benemérita’, on foren rebuts pels agents amb banderes espanyoles. Aquests detalls, que contrasten amb les ‘tumultuàries’ manifestacions de milers i milers de persones demanant d’exercir el dret a vot, se’ls ha de fer arribar als polítics europeus, per tal que sobre la seva consciència caigui la responsabilitat d’afavorir el feixisme a Europa o de defensar el dret legítim de l’autodeterminació dels pobles.

Per tot plegat, sostinc que només una vaga general i indefinida farà canviar la posició d’aquests buròcrates només preocupats per tenir contents els amos, sense que els preocupi gens ni mica la llibertat i els drets dels ciutadans. És evident que això no ho diran mai, però des de l’explosió violenta de Iugoslàvia fins al cop d’Estat d’Erdogan, Europa no ha fet més que el ridícul, quant a defensar allò del que es vanta. Les paraules només són paraules, i la política només s’exerceix amb fets.