LA CATALUNYA QUE VE

Si ens fixem en el moviment polític català a favor de la independència, ens trobem amb un seguit d’homes que es constitueixen en una excepció respecte de la resta de polítics del món. L’únic motiu és que aquesta classe política sorgeix de la voluntat directa el poble de Catalunya i no de l’stablishment’ polític mundial. Sentim els nostres polítics pròxims perquè responen a les demandes de la ciutadania i no a les de les elits econòmiques, les quals no voldrien cap canvi de l’’statu quo’ que els permet beneficiar-se de la corrupció sistèmica de les democràcies occidentals.

Molt de compte amb això! Que la necessitat de recuperar les nostres llibertats hagi menat els nostres polítics a obeir la voluntat popular s’ha de perpetuar. Si una vegada assolida la independència, Catalunya cau en mans de ‘l’stablishment’ polític i financer mundial, ens servirà de ben poc la independència, perquè amb ella guanyarem la lluita per una democràcia real, però caurem de ple en la corrupció sistèmica.

Els catalans som molt nostrats, ens agrada el pa amb tomàquet, els castellers, les gambes d’Arenys o Palamós, els olis i els vins de la terra, per no dir la fruita i els embotits. Si assolim la independència i caiem en mans de les multinacionals, tirarem pedres al nostre terrat. Cal que sentim que l’economia del nostre país és nostra i no dels estrangers. D’aquesta manera -contràriament d’allò que pensen els falsos gurus de la globalització- generarem riquesa, un equilibrat repartiment i unes condicions de vida més solidàries i socials perquè ens sentirem copartícips del mateix país. Allí on hi ha grans fortunes, desapareix la llibertat i la democràcia. Els caus de lladregots que des de sempre ha impulsat el Reyno de Castilla ha de ser una de les primeres estructures que han de ser enderrocades.

Un país que veritablement vulgui funcionar ha de tenir una gestió pública (assenyada, responsable i eficaç) de l’aigua, l’energia i les comunicacions. La iniciativa privada té molts de camps on esbargir-se, però allò que és fonamental en un país és de tothom, i ha de ser patrimoni de tothom. Si l’aigua està en mans d’italians o en mans privades, si la llum en mans d’empreses estrangeres o privades, i si la gestió de les comunicacions està en mans del capital privat, privem la nostra gent del seu capital com a país. Que això va contra la tendència dels temps, se’ns dirà. Tanmateix, si tots s’encaminen a un penya-segat, oi que no els voldrem imitar?

Lògicament la Corrupció Europea, mal dita Comunitat, és un escanyapobres, per no parlar de les institucions com el Fons Mafiós Internacional. Ser expulsats de la CE és el millor que ens pot passar. El deute serà del Reino de España, i no dubteu que allò que en un començ sembla la fi de l’economia catalana, en serà un resorgiment. Som un país agrícola i ramader, amb serveis i amb una indústria diversificada. L’únic problema el tenim amb l’energia, però val a dir que tenim enormes possibilitats d’explotar els nostres recursos, sobretot el Sol. Res no serà fàcil, però no ens podem vendre a la corrupció sistèmica si doncs no volem veure entorpit el nostre creixement. Sense dubte, les grans multinacionals impediran expropiacions i mesures que minvin el seu poder de decisió. Però si fem néixer empreses substitutòries -no oblidem que estem en un lliure mercat- i els catalans canviem la contractació a les multinacionals per empreses de casa nostra, ens farem un favor a nosaltres mateixos. I Europa no podrà impedir-nos-ho. Ser fora de la UE no ens pot perjudicar, per molt que cridin els economistes venuts a les multinacionals. Si produïm bons productes i de qualitat en el camp i la indústria, i oferim uns serveis desenvolupats, no dubteu que cap dels nostres productes serà vetat enlloc. L’excel·lència és la millor virtut d’un producte, i quan hi ha excel·lència, hi ha clients. És molt millor menjar préssecs acabats de collir que préssecs verds per satisfer l’exportació. És millor oferir un turisme de qualitat, restringit i ‘car’ per als de fora, que malvendre’s per quatre rals, amb la qual cosa només guanyen quatre espavilats i la resta de la ciutadania rep les escombraries físiques i socials. És millor produir qualitat que negoci, sempre, ja que el segon és l’engany per a quatre dies, i la qualitat, a poc a poc, reforça el negoci i el fa més sòlid i constant. És molt millor mirar què necessitem a casa i després mirar a fora, que mirar com fan les coses a fora -que mai no són com les faríemn nosaltres- i, una vegada desestructurada la nostra societat, tractar d’arranjar-la.

Si fem un país nou, l’hem de fer de bell nou. No consisteix a canviar quatre estructures visibles i que tot romangui com sempre. Cal convertir la capital, Barcelona, en una ciutat de referència, menys poblada, humana, cultural i productiva. Cal fer viure el país fora de la capital. Cal repoblar el país, fer-lo viu i actiu. Som un país molt petit i això és un importantíssim avantatge. Cal que la gent treballi al costat de casa, la qual cosa és estalvi energètic i de residus, alhora que comporta una millor qualitat de vida. La proximitat fa més solidaris els pobles i els estimula a la col·laboració.

Cal fer tantes coses! És veritat: és fonamental separar els tres poders de l’Estat; és indispensable el control i l’eficàcia en la gestió pública; és inevitable estimular la iniciativa privada i la creació de riquesa, el progrés assenyat i real, i també la producció artística, que sempre és motiu d’admiració i respecte fora del propi país. Només sabent que la nau l’hem de menar entre tots, assolirem de convertir-nos en un petit país respectat. La idiosincràcia dels països petits és allò que els fa diferents i que els fa ser respectats. Suïssa, Dinamarca, els Països Baixos, els Bàltics, Eslovènia... tots són diferents, tots tenen els seus problemes, però tots mantenen un deix de singularitat que els fa molt més rics i amb més futur que els grans països del món. No oblidem que la història no fa altra cosa que demostrar que la millor organització és exercida en petits estats, per això l’evolució històrica féu fracassar els grans imperis i després, encara que a poc a poc, les grans nacions.

Quan siguem independents, hem de fer valer la nostra independència. I això vol dir defensar la nostra identitat. Les hamburgueses i el cinema i la música comercials per als americans, els formatges francesos per als francesos, el sushi per als japonesos i el cuscús per als àrabs... No tancarem fronteres, no ho hem fet mai, va contra la nostra pròpia essència, ara bé, no ens deixarem colonitzar. I no ho oblideu mai, avui les colonitzacions són exclusivament econòmiques. De veritat creieu que només Ikea pot vendre mobles? De veritat creieu que només Media-Mark pot vendre tecnologia? De veritat creieu que només els francesos ens poden vendre el menjar?...

Canviem de xip, fem el país que volem, fem el nostre país: Aquest és el repte. Tot el que no sigui això, a mitjà termini o a la llarga serà no reeixir.