LLIBERTAT I JUSTÍCIA

Malauradament a Catalunya estem perdent el sentit de llibertat i de justícia. Si bé és veritat que estem sotmesos a la tirania espanyola, ja va essent hora que despertem. La història d’Espanya és un monòleg de manca de llibertat i d’injustícia. Però els catalans, més oberts a aquests ideals essencialment europeus, estem veient com el sotmetiment a la tirania i la manca de reacció ens constrenyen cada vegada més.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que no és un tribunal de justícia català d’acord al Decret de Nova Planta de 1716 que imposa la Justícia de Castella com a justícia per a tots els catalans, ha resolt prohibir les estelades en indrets públics, i veurem si els ajuntaments i altres institucions obeeixen un tribunal que representarà molt bé els suposats principis de justícia castellana (lo que manda el rey, es ley) i no els principis fonamentals de la justícia catalana (si no, no). Que el TSJC treballi contra els interessos dels catalans, demostra irrefutablement que no és un tribunal català, sinó la inquisició judicial de les autoritats castellanes.

A més a més, tenim els constants exemples d’agressions i violència de part dels unionistes, totalment protegida per les forces d’ocupació i defensada pels magistrats dels tribunals castellans que exerceixen i imposen la submissió als catalans. L’altre dia fou un policia qui va estomacar un ciutadà, i encara ara esperem la resposta de les autoritats dels colons, sigui els cossos armats d’ocupació o sigui la veu dels juristes, dels quals se suposa que el seu màxim principi ha de ser la justícia. Tanmateix, veiem com un policia – al qual no se’l pot agredir, si doncs no vols que t’acusin de terrorisme – pot impunement agredir un ciutadà que no li acaba de fer el pes, i tota la maquinària d’aquesta monarquia feixista, que instaurà el Gran Lladre de les Espanyes, el protegeix i li dóna empara.

Per això, les llumeneres intel·lectuals de Rivera i Albiol comprenen les agressions; què més es pot demanar d’un demòcrata! Abans els cops i la violència que l’emissió lliure de vots que representen la voluntat del poble. On s’ha vist això! El megalòman borbó no ho entendrà mai, encara que li ho expliquis amb dibuixos. El criminal de l’’a por ellos’, se sent amb tota la força per esclafar tots els que se li oposin. No en va fou el Caudillo d’Espanya el seu avi putatiu.

Cal que comencem a defensar-nos. La justícia dels països civilitzats ens ha donat la raó contra la voluntat del prevaricador Llarena, un home que en qualsevol país decent, avui seria a la presó. Però aquí, li posaran al costat la Lamela, com a pagament al servei prestat a la tirania i contra les llibertats dels súbdits.

Al Govern de Catalunya cal exigir-li que d’una vegada i per totes afronti la situació insostenible que suportem ara. Fins quan haurem de sofrir les agressions, els insults, les vexacions, les humiliacions dels nostres enemics. Els espanyols no són, no han estat ni seran mai dels nostres, i no perquè nosaltres no els acceptem, sinó perquè només la nostra existència els ofèn. Tot poble té l’obligació de lluitar per la seva llibertat i per l’imperi de la Justícia. Per això, tots els qui tenen responsabilitat política han de posar tots els instruments democràtics al servei de la voluntat del poble de Catalunya, i oposar-se, desobeir i ignorar tot allò que dictat per la prepotència del tirà espanyol i els seus mesells, se’ns vulgui imposar.

Avui mateix, el criminal contra la Humanitat, el responsable de l’atemptat de l’11-M a Madrid, que provocà el nombre més gran de morts en atemptat terrorista, i el màxim dirigent de l’organització mafiosa que sota l’empara del lladre, caçador de l’elefants i entrecuixos, ha convertit aquest país en l’imperi de la corrupció i la impunitat; aquest criminal s’ha reunit avui amb el seu cadell, l’home que compra màsters, l’home que insulta els catalans i a tots els que no pensen com ell, que amenaça de mort el legítim president de Catalunya i que, en la seva suprema estultícia, es creu que mereix el càrrec que ocupa com a fidel servidor dels seus amos i protectors.

Mentrestant, el parlament de Catalunya, que hauria de fer feina, que prou que n’hi ha, ajorna les sessions fins a l’octubre. Felicitem-nos per l’inútil president de la cambra!

Cada dia tinc més clar que si la gent no es decideix a sortir al carrer, a prendre les institucions i a sacrificar la seva vida per la seva llibertat, els panxacontents del parlament jugaran a la puta i la ramoneta i tornaran a vendre’s el país.

L’única esperança són els dos presidents de Catalunya. Si no saben o no són capaços de conduir les brides del país, estem perduts. Per això, els insto que com a més aviat donin el cop de puny damunt de la taula i acceptin que la mort moltes vegades és la solució més digna. L’enemic se n’ha cansat d’assassinar, i ho tornaran a fer, perquè és de la matèria que més saben. O els afrontem amb tots els riscos, o la submissió i la humiliació del nostre país no tindrà eixarm.

Amunt les atxes! Ja n’hi ha prou! No és hora de falses negociacions i vells retards! És hora de la política de fets!