17-A: L’HOMENATGE ALS ASSASSINS

El que avui s’ha viscut a Catalunya, sobretot a Barcelona, és deplorable. Que el cap de l’estat responsable d’una matança, que per sort no fou de dimensions dantesques per la negligència dels ‘presumptes terroristes’, pugui passejar-se impunement per la ciutat amb tota l’arrogància d’un dèspota, és una humiliació al poble de Catalunya, una ofensa a tota aquella gent que l’1 d’octubre va votar contra les porres per sortir d’un estat feixista i opressor, capaç d’atemptar contra els seus suposats conciutadans.

Veure la fotografia de la primera filera en l’acte de l’homenatge era per posar-se a tremolar. Un rei hereu del règim totalitari més llarg de la història europea en el segle XX, un jutge prevaricador que sap que Espanya està per damunt de les lleis i de qualsevol principi humanitari, un exministre especialista en la guerra bruta contra la subversió a la colònia, i tota la plana major dels partits neofranquistes del nou règim monàrquic... tot plegat, feia venir ganes de gitar. Els que feren tot el possible perquè la matança fos exemplar, en primera fila, suposo que lamentant el poc nombre de morts, i que la major part d’ells no fossin catalans.

I escric això amb plena consciència del que escric. Que un atemptat com aquest no hagi estat esclarit a hores d’ara, és perquè no es vol esclarir. Antecedents d’aquesta intenció en tenim a carretades. El neofeixista Cañas ja ens advertí que convertirien Catalunya en un Ulster. L’exministre Margallo ja va dir que la segona quinzena d’agost passarien coses... Les relacions del CNI amb l’imam, suposat cap de l’operació i que en realitat era l’últim peó; l’absència absoluta de policia i guàrdia civil als carrers de Barcelona durant l’atemptat i les hores posteriors, l’aparició del responsable polític de l’atemptat fent una compareixença unes quantes hores després dels fets i a hores intempestives, l’absolut silenci de tots els còmplices, que van de la vicepresidència de govern fins a la premsa del règim, que moments després de l’assassinat massiu ja acusava la policia autonòmica de negligència... Les proves indiciàries són d’una contundència tan gran que no poden deixar cap gènere de dubte que darrere d’aquesta monstruositat hi estava l’estat espanyol.

Tot el que hem viscut a Catalunya després del 17-A ha estat una escalada constant de l’agressivitat i violència de l’estat contra l’independentisme. Un policia que pega en públic a un periodista, feixistes i agents de les forces d’ocupació amenaçant i agredint els ciutadans de petits pobles, la persecució de qualsevol símbol de protesta que dirigeixen els comandos de Ciudadanos, el partit dirigit a Catalunya per una dona amb pedigrí: la filla del policia repressor Rufino... Tot és un estat de setge i d’intimidació. Avui mateix, hem pogut llegir com els feixistes assenyalen amb llaços grocs les cases i les propietats dels independentistes, com els nazis feren amb els jueus. Totes aquestes amenaces ens prevenen del que són capaços de fer. I que ningú no dubti que ho faran. El seu sentiment envers nosaltres és pur odi. Prou que ens exterminarien si no els farcíssim de calés. No en tingueu cap dubte. Per això, l’únic que ha tingut la decència de comportar-se amb dignitat ha estat en Josep Costa. No es pot donar la mà a un criminal que t’oprimeix i que no dubtarà a fer servir tota la força bruta per aniquilar-te.

Mentrestant, el govern, el president i el president del parlament, fent el ridícul i presenciant com en el discurs de la Gemma Nierga, se sentien els feixistes reclamant el que és de dret, i més tenint el seu rei entre ells: Que hablen castellano!

L’actitud mesella no té excusa. Disfressar l’homenatge als assassins amb un homenatge protocol·lari i inútil envers les víctimes, és gairebé un sarcasme. Aquests actes de solidaritat han de ser privats. Tota la pompa i circumstància és d’una hipocresia que esfereeix, i en aquestes performances el nostre govern no hi hauria de participar. Tanmateix, com ens agraden les performances. Per això l’ANC, Òmnium, els CDR i els partits compromesos amb l’independentisme no han estat capaços de fer la unió i demostrar amb una protesta multitudinària, el rebuig al rei dels colons. No, amb l’excusa del respecte per a les víctimes, tots ens cobrim les espatlles. Vejam si la pròxima manifestació contra una violació prenem les mateixes directrius i fem un homenatge a les víctimes, i que vinguin els violadors acompanyats de saragates i comparses.

Ara ens prepararem tots per l’11 de setembre, l’etern 11 de setembre, i com cada any farem una magnífica performance amb cants, castells, sardanes, flors i cantarem els segadors al final, tot fent un bonic mosaic amb la llum dels mòbils, cadascú amb la seva samarreta i amb alegria i un esperit de concòrdia i reivindicació... Potser en els primers anys, això tenia un sentit; ara ja no. Fer el ximple és fer el ximple. La gent no va a una manifestació per sortir als diaris del món com a una extraordinària manifestació festiva, reivindicativa i simpàtica de gent molt ferma i molt maca. La gent va a una manifestació per reclamar allò que creu que té dret a tenir, i això ho ha de fer cada volta amb més insistència i menys condescendència. El ‘llirisme’ és floricultura, la política té uns altres paràmetres, i si els nostres polítics i entitats socials no se n’han adonat, que pleguin.

Espanya està en guerra contra Catalunya; qui no ho veu és que és cec. I la guerra cal fer-la en els dos bàndols, si no, n’hi haurà un que guanyarà, segur. Si un país declara la guerra a un altre, en aquest segon de res no li servirà de dir que no. O la fa o està perdut. I nosaltres continuem amb el nostre discurs ben sonant, ple de proclames de llibertat, justícia i democràcia, i mentrestant la nostra gent rep els cops i pateix les amenaces de ‘l’enemic’, és acuitada judicialment, tancada a presó, o obligada a l’exili per a mantenir la seva llibertat. No, companys, no és això. No hem de fer la guerra com ells voldrien que la fem, no, això no. I és cert que hem de garantir la seguretat personal i els béns dels colons, perquè nosaltres no som com ells; tanmateix, del respecte i la tolerància no es desprèn que no hi hagi d’haver una defensa aferrissada i una intimidació seriosa a aquells que amenacen la nostra seguretat, la pau social i la nostra llibertat. Molt s’hauria d’haver fet perquè els mossos d’esquadra no fossin gossos de quadra, i res no s’ha fet, i ara comprovem com els colons poden passejar-se agredint i amenaçant impunement perquè saben que cap cos policíac defensarà els catalans.

Per tot plegat, després de la decepció, vergonya i desenganys d’avui, president Torra (fixeu-vos que us he tret el títol protocol·lari de MH) o tirem pel dret o dimitim. Només tenim la desobediència com a arma, no n’hi ha cap altra. Ja fa temps que la preocupació política de Generalitat hauria d’haver estat d’elaborar un pla i els preparatius necessaris i logístics per a fer possible una vaga general indefinida a tot el país, amb el govern, en ple, davant. Però no hem fet res.

Europa és un club criminal de socis nacionals que defensen els seus propis interessos de classe política i empresarial, protegits per l’inic cap de la Comissió, l’home de l’estranya ciàtica d’etiologia etílica. Catalunya no farà un pas endavant si tot consisteix a sortir d’Espanya per romandre a la Comunitat Europea. Quina potencialitat política tindríem per fer les reformes que vol el poble de Catalunya? En això tampoc no hi havíeu pensat?

Cada volta penso que el poble ha empès la classe política, que la classe política ha pagat els seus pecats i que ara ja no hi ha cap horitzó estratègic. Els partits polítics catalans, Mare de Déu!, van del ridícul a la vergonya, de la demagògia a la hipocresia. Així, estimats meus, no hi ha cap futur més que el sotmetiment a la bota borbònica. Cal comprendre que l’acció és la manera d’assolir els objectius. Està molt bé, i s’ha de fer, és clar que sí, una teoria i un plantejament tàctic i estratègic, que sense dubte recomanen serenitat, reflexió i cap precipitació, tanmateix, quan allò que està en el paper, s’ha de fer efectiu, cal posar-hi sacrifici, patiment, lluita i desfici per assolir-ho. Sense convenciment res no es pot assolir, i avui hem vist com de poquet és el convenciment.

Catalunya necessita polítics compromesos i de veritat, capaços de donar la seva vida pel país, sí, la seva vida. Si maten gent que passeja per la rambla, no ho intentaran amb qui contradigui la veu del dictador?

En època de pau tots els ciutadans han de ser ciutadans, en època de guerra tots els ciutadans han de ser soldats.

Fa molt, massa temps, que dic que els dies que passen no ens van a favor. Malauradament cada dia ho comprovem. Tot el que fem és per Catalunya, i això significa per la nostra llibertat, la justícia i una societat més justa. Si doncs no heu de fer el pas endavant, enretireu-vos o enretireu els que no siguin capaços de mantenir el repte, però, és això o continuar vivim en el feixisme sanguini dels castellans, sense justícia i en una societat on el rei es passa pels dellonsis totes les lleis del país.

Després d’avui, el rellotge s’ha aturat i ha saltat l’alarma.