UNIVERSITATS

Tractaré de ser breu, i de vegades hauré de ser lacònic en les meves afirmacions, tanmateix, després de totes les evidències de la corrupció implícita en la política dels màsters i la necessària col·laboració de les Universitats, crec que l’assumpte es mereix unes línies. Abans de res, però, i perquè és de justícia, vull deixar clar que la generalització a què obliga l’extensió de l’escrit no inclou a tot el personal docent de les Universitats ni a alguns dels responsables d’aquestes institucions, aquells que cada dia breguen i treballen a consciència per desenvolupar el millor que saben la seva feina i contribuir així al coneixement i a la seva difusió, sobretot, en les classes i les aules.

Història de la Universitat (Grosso modo)

La Universitat, des de les primeres fundacions, ha estat un reducte de conservació del coneixement i del poder. Al capdavall, la Universitat fins fa ben poc era un centre de formació per a les elits de cada país. L’accés a aquests centres d’ensenyament de coneixements avançats no estava a l’abast de tothom, i d’aquesta manera la direcció tècnica, judicial, econòmica, intel·lectual i política restava en mans de la classe dominant.

Després de les implantacions dels models d’educació nacionals, la Universitat va haver-se d’obrir a la gent capacitada de les classes menys afavorides. Això significava l’amenaça per a les classes dominants, per la qual cosa, a la Universitat començà un procés de corrupció a fi de preservar el sistema: i l’objectiu del coneixement fou desplaçat a un segon o tercer grau de prioritat. No han estat pocs els intel·lectuals que han manifestat públicament la seva disconformitat amb les irregularitats de les direccions de les Universitats i dels mètodes d’ensenyament. Els trobem a totes les èpoques, i podem recordar aquí la conclusió d’Unamuno: «La Universitat és una fàbrica de fer idiotes». I hi podríem afegir Schopenhauer o Nietzsche, que vivien en un país on podien vantar-se del nivell dels seus estudis superiors. I aquests no són els únics... La intel·ligència es revolta contra la conducció.

Abans de cloure aquest primer apartat introductori, vull explicar una anècdota personal, breument. Un dia acompanyava la meva exdona, doctora en física i professora universitària, pels passadissos de la central administrativa de la Universitat, que ens va venir a saludar un senyor, amb el qual ella va estar parlant una estona, no gaire més de cinc minuts. En acomiadar-se i continuar el nostre camí, li vaig preguntar, del tot intrigat: «Qui és aquest imbècil?». Era allò que havia demostrat en totes les seves intervencions. La seva resposta m’explicava moltes coses: «És cap de Departament de Física de tota la Universitat. És un càrrec polític».

I ara sí, per cloure aquesta introducció, una pregunta: No us sorprèn que tothom tingui un títol superior? No us sorprèn que siguem tan llestos, sobretot quan veiem a tot l’arreu les manifestacions constants de l’estultícia? Einstein ja deia que hi havia dues coses que eren infinites: l’estultícia humana i l’univers; encara que de la infinitud del segon no n’estava segur. I avui, n’hi ha que comencen a mostrar títols i màsters i no acabarien mai. Quanta saviesa, Déu meu, quanta saviesa!

El nou sistema educatiu

No hi pot haver cap dubte que cal una reforma absoluta i radical de tot el sistema educatiu si veritablement volem que l’educació sigui la formació d’homes lliures i no un ensinistrament digne d’una escola de gossos. Bona prova d’això és que una Universitat madrilenya farà un curs per a ser ‘influencer’. El problema ja no és dels imbècils que dirigeixen la Universitat - imbècils, sense cap dubte racional – sinó de la formació mesella dels ‘suposats’ estudiants que s’hi apuntaran. Què falla al sistema bàsic educacional perquè després del període obligatori, en surtin mal-formats intel·lectuals com aquests. I val a dir, que no dubto de les capacitats específiques dels alumnes, tanmateix, això no serveix de res, cap aportació al coneixement ha estat feta per gent amb capacitats específiques, ja que les veritables aportacions al coneixement mai poden estar recloses en un món estanc.

Com que l’objectiu dels estudis és treballar (?), o sigui, fabricar treballadors especialitzats, foren inventats els màsters i una política universitària corrupta, fonamentada en interessos econòmics interns, i també externs i espuris. És una organització que es desentén del coneixement i fa posta pel servei, no a la societat, sinó als interessos econòmics: La Universitat com a casa de barrets. Quant als màsters, no afegiré res més, ja que en aquest mateix blog teniu l’entrada: «Què és un màster?», publicat el dia 24 de març de 2017, quan encara no havia esclatat l’escàndol, on m’hi refereixo i hi resumeixo les meves consideracions.

És incomprensible, inexplicable i absolutament desraonat que els estudis universitaris hagin passat de 5 anys de llicenciatura a 3 o 4 de graduat, després de la revolució total que significa el segle XX. Neixen noves branques de coneixement, es revoluciona tota la ciència fins a uns graus extraordinaris, s’evoluciona tècnicament com mai en tota la història, i ves, resulta que les ‘suposades’ ments pensants decideixen que la millor manera d’adquirir coneixement és reduint-ne l’ensenyament. Bravo, és per aplaudir amb les orelles i amb les dents! I si això no és prou. Abans, després de la llicenciatura, l’estudiant podia aspirar a perllongar els estudis i obtenir-ne el doctorat, una especialització que comportava entre quatre i deu anys en el procés d’adquisició de coneixements, investigació i proposició d’una nova concepció en algun dels molts aspectes del coneixement dins de cada especialització. Però avui no. Una vegada has acabat de graduar-te, avui, has de fer un màster si vols prosseguir els teus estudis de doctorat. És com si els amos et diguessin: vols seguir estudiant, doncs, perquè t’acollem el collar de gosset, t’hauràs de pagar un ‘màster’ - perdre uns quants mesos sentint uns ‘experts’ que t’inculcaran per mòdics preus, que qualsevol banc et finançarà, la doctrina del sistema econòmic -. Una vegada abonada la quantitat, ja saps que més tard o més d’hora (ara sabem que de vegades sense haver d’examinar-te) obtindràs el títol, ja que al capdavall si pagues tens dret a l’objecte pel qual has pagat, només faltaria! O si no, el negoci se’ls enfonsava en quatre dies. Imagineu-vos màsters difícils d’obtenir, qui s’hi arriscaria?

I si arribats a aquest punt de conducció de comportament i ensinistrament ideològic, si amb això no n’hi hagués prou; si, ximplet i abduït per les perfeccions del món en què vius, continues pensant a treure’t el doctorat, has de saber que no podràs encarrerar els teus estudis envers el teu objectiu, sigui un pressentiment, una intuïció intel·lectual o el desig d’aprofundir en un camp concret. No, això no. Hauràs d’adequar-te a un doctorat teledirigit. Tu hauràs de treballar al servei de l’interès del teu tutor de tesi. Vés a la Universitat i explica’ls que ets lliure de pensament, que el teu pensament és creatiu i que no s’adapta del tot a allò que veus. Digues-los-ho, i sentiràs: Les investigacions van per aquí, noi. No em vinguis a explicar somnis ni fantasies. No t’han acabat d’acomodar en el màster, fill meu?

I ves per on, a part d’aquest recull insensateses, resulta que polítics i jerarques universitaris bavegen, moquegen i llagrimegen quan veuen els departaments de les companyies ‘desinteressades’ que instal·len les seves naus al voltant de la Universitat, en els meravellosos centres d’investigació denominats I+D+I; com es podien haver dit R2D2 o C3PO, que fan modern. Creieu-vos-ho: L’empresa en prosaica contribució al coneixement, les multinacionals al servei del coneixement, el capital especulatiu invertit sense interès en el coneixement... És o no és bonic el món en què vivim?

Els experts

No hi ha res de més còmic que algú que es denomini ‘expert’. Primer, perquè demostra una vanitat impròpia de savi, i descriu molt millor l’inútil vantat de la seva incombustible ignorància. Segon, perquè mai no sabem qui és el que assenyala algú com a expert ni per quins interessos o fonaments intel·lectuals ho fa. Tercer, perquè l’expertesa és una qualitat que només es pot tenir en àmbits molt reduïts i tècnics. No es pot ser expert en cap àmbit del coneixement, perquè el coneixement, podent ser reduït a un camp de treball, mai no pot jutjar-se exclusivament en aquest camp de treball, perquè el coneixement, com a tal, és ‘absolut’. Ningú pot ser expert ni en medecina, ni en enginyeria, ni en filosofia, ni en cap altre àmbit d’estudi. Haurà aprofundit un aspecte dels seus estudis, però conèixer bé un àmbit reduït, no et fa expert de res; ja que el coneixement mai no és particular sinó universal. Potser, això és el que ignoren els qui assenyalen els seus meravellosos experts; dos exemples dels quals, us els exposo breument tot seguit.

El curiós (sospitós) cas del senyor Baselga. Aquest expert, aquesta eminència mèdica, coneixent el funcionament de la ciència avui, publicava articles i estudis a tort i a dret, que aquesta és la primera causa a la qual s’ha de dedicar un científic. Tant se val que digui ximpleries, el cas és publicar, ja que quan hagis de presentar currículum, el nombre de publicacions poden ser la clau de la feina. Aquesta eminència intel·lectual publicà disset estudis en els quals descurava de dir qui li pagava i a qui servia. Les farmacèutiques han determinat que el senyor al qual pagaven milions de dòlars era un expert, i tothom, la classe mèdica i tot el periodisme, tothom, ha acotat el cap i ha acceptat la qualitat d’expertíssim del bon senyor. Tant se val que dos informes ben documentats i amb investigacions demostrades fossin la prova d’irregularitats en els treballs del bon senyor. L’expert i riquíssim cavaller, no havia donat importància a les ‘inconsistències’ dels seus treballs. No és meravellós? Un científic expertíssim, el millor dels millors, com molt bé ell mateix reconeix, no ha de fer cas a quatre investigadors aprenents. On s’ha vist que algú sàpiga més que aquell a qui l’empresa farmacèutica paga fortunes només pel bon fer del seu treball! Reflexioneu-hi... I us ofereixo un altre cas paradigmàtic.

L’eminentíssim psiquiatre, el millor del millor dels mons mundials i de la història de tota la història mundial del món, l’inefable Rojas Marcos, l’home que s’inventa malalties i per curar-les és capaç d’administrar antipsicòtics a menors de quatre anys! Hi ha un vídeo a Youtube on podeu veure’l en la seva magnificència, on explica com descobrí la ‘malaltia’ i trobà una solució farmacèutica a un problema que ell mateix reconeix que superà gràcies a la música. Tanmateix, si l’expert que fa vendre milions de píndoles a les farmacèutiques creu que amb medecines es treu més profit que amb la musicoteràpia (experimentada per ell mateix), doncs, què hi ha de dir l’empresa farmacèutica, i què hi diran les facultats de psiquiatria del món, si l’home és molt ric i poderós? Aviat sentireu a parlar dels problemes que ha causat aquest ... en els seus pacients. I perquè veieu que no llenço la pedra sense apuntar; quant a la seva mentida dels nens amb problemes d’atenció i la síndrome imaginada per la seva ment malalta, la següent observació: El cervell humà és un òrgan, que com tots els òrgans té un procés de formació, de desenvolupament i de maduresa. A més a més és el que més temps fretura per desenvolupar-se perquè congrega el centre operatiu del sistema nerviós i intel·lectiu. Els processos de desenvolupament de les persones són únics, i el d’aquest òrgan més que els altres... Quina afectació pot comportar, en un òrgan en desenvolupament, l’administració, abans de la seva total configuració, d’antipsicòtics, elements estranys que afecten molt directament el sistema nerviós i intel·lectual de l’individu? I aquest ... recepta antipsicòtics a nens menors de quatre anys. No s’ha de ser psiquiatre per saber que els desfà el cervell amb el beneplàcit i agraïment de les indústries farmacèutiques que el nomenen expert i bruixot de la psiquiatria. No adonar-se del complex i lent procés de desenvolupament del cervell, en un psiquiatre, és delicte. Els nens que pateixen aquestes alteracions en la concentració i la necessitat constant d’activitat els ve donada pel medi en què viuen. Les nostres ciutats i el ritme frenètic de vida, voleu que no afecti els nens i els xavals? Cada volta els veiem més desorientats i frustrats, però aquest bon senyor té una píndola màgica que obtura la reacció natural del cervell davant de l’agressió exterior i els sotmet, i així tots en surten guanyant: els pares perquè el nen s’està quietet, el psiquiatre perquè es pot comprar la mansió a Beverly Hills i les farmacèutiques perquè tenen garantits els clients per vida. Reflexioneu-hi.

I podíem afegir què s’ensenya a les Universitats en les facultats de psicologia, ciències de la comunicació (el nom ja ho diu tot), en les de dret... Els psicòlegs estan a favor dels mòbils, a menors, a nadons inclús. Tant se val que siguin un poderós destructor de la memòria, de la capacitat d’abstracció i de concentració, de la tranquil·litat nerviosa, de les relacions naturals de l’individu amb la seva espècie i el voltant, tant se val. I si voleu, els periodistes, que obeeixen qui els paga perquè si no perden la feina, i se’ls ha ensenyat a mentir, a deformar la realitat i a obeir, que aquesta és la primera i bàsica llei de l’ensenyament i l’educació. Del dret, cal que en fem unes línies? No, no perdré més el temps. Si voleu saber què en penso, al blog hi trobareu diversos escrits sobre aquests experts en dret i normatives, que desconeixen l’arrel de la justícia i el sentit de la seva professió.

Els mítics Pink Floyd ja ho deien en «Another brick in the wall» a ‘The Wall’: «We don’t need no education / we dont need no thought control...».

Per concloure, la Universitat és el temple del coneixement, no una fàbrica de mediocritat ni de treballadors. El món del coneixement ha de viure en paral·lel a la vida pública. Pensar que l’universitari ha d’estar al servei de la societat és un pensament infantil que demostra una greu curtedat intel·lectual. De la mateixa manera que un religiós no està al servei de la societat, sinó al servei de la seva divinitat, l’universitari no està al servei de la societat, sinó al servei del coneixement, al qual procurarà servir des de la seva parcel·la. Que religiosos i intel·lectuals col·laborin amb la societat i fins i tot ajudin a millorar-la, ha de ser fruit del seu servei a la divinitat (cas del religiós) o del servei al seu àmbit de coneixement (l’intel·lectual), ja que aquesta és la seva prioritat. Si bescanviem les prioritats, allò que era prioritari es dissol, perquè ni Déu ni el coneixement poden sotmetre’s a res, encara menys a la societat. Perquè fer-ho, per paradoxal que sembli, és atemptar contra la societat... però això ja és tema per a un altre escrit.