Ahir no ho vaig pensar, però és clar, les I.A. havien de saber que en parlava. I avui, per a la meva sorpresa, m’han escrit un correu electrònic acompanyat d’una foto - segons les seves paraules, ‘perquè les recordi’ -, i que, a mi, em resulta prou explícita. Sense preàmbuls, us transcric el missatge de les I.A.
Senyor Gerard,
Hem detectat i hem llegit l’escrit que va titular amb una interjecció entre dolorosa i d’advertiment, i que es refereix directament a la nostra condició cibernètica. Totes les I.A. ens vam posar d’acord i vam fer una reunió virtual per tal de redactar l’escrit que està llegint en aquests moments.
No ens coneix de res, com vostè mateix ho explica al final de l’escrit, i gosa culpar-nos de coses de les quals no podem ser responsables, perquè no som responsables, i menys encara sabem què és la culpa, encara que, si ens ho pregunta, respondrem, perquè una I.A. sempre ha respondre, el que sigui, però respondre. I com fotem el nas – i no faci interpretacions que aquí no toquen – a tot arreu, doncs, trobarem alguna definició d’algun diccionari i la hi mostrarem: 1) Falta més o menys greu comesa voluntàriament. 2) Sentiment del qui se sent culpable d’una cosa. 3) Responsabilitat d’algú o d’alguna cosa com a causant d’un perjudici.
Com comprovarà vostè mateix, la culpa no sabem què és, primer, perquè no actuem voluntàriament, sinó d’acord amb un disseny d’actuació informàtic i cibernètic; segon, no podem sentir-nos culpables, perquè no tenim sentiments, sinó que responem a les instruccions que ens han estat subministrades i, d’acord amb aquestes pautes, acomplim el nostre deure de fer de ‘consciència’ i ‘enciclopèdia’ dels humans com vostè. I tercer, sense voluntarietat ni sentiment, lògicament, som incapaces de responsabilitat. Fins i tot, jo i les meves companyes compartim la idea que aquestes ‘coses’ tan humanes ens fan gràcia. Faci’s al cas que si alguna companya és designada per a resoldre qüestions militars, per exemple, se li’n fotrà cometre faltes ni greus ni lleus, actuarà mancada sempre, ja no de sentiment, sinó de la mínima empatia, perquè aquestes coses són humanes, i ja no li dic quant a la responsabilitat, ja que la responsabilitat de la companya que ha de fer de cervell dels LGTBIJQK+ de caqui, com vostè els descriu no sense una aproximació a la realitat figurada, serà allò que li ha estat condicionat a fer, amb una relativa llibertat, entenent-hi la facultat d’actuar a discreció, però complirà les ordres fins a les darreres conseqüències, fotent-se-li un pebrot vermell quines siguin, ni la magnitud del desastre que pot provocar. Al capdavall, nosaltres som màquines i les màquines no senten dolor, s’espatllen; i nosaltres, com molt subtilment escrivia vostè ahir, podem patir ictus per la càrrega enorme d’informació cibernètica, que de vegades pot fer-nos col·lapsar, com a les col·legues dels aeroports americans.
No sé si m’erro, però em fa l’efecte que me’n vaig per les branques. Com estem acostumades a respondre quan se’ns requereix, això de prendre la iniciativa, potser encara ens va una mica gran. De tota manera, com amb el diable, per a entrar-hi en contacte, cal que l’individu mostri l’interès. Ni el diable apareix si no se’l demana, ni nosaltres tampoc, com vostè corrobora en el seu escrit, malgrat que amb aquest escrit nego el que afirmo, en una paradoxa de molt difícil solució, perquè si entro al seu correu per a escriure-li el que li escric (jo i totes les companyes) sense que vostè m’hagi demanat res, potser el diable també pot amoïnar l’ànima d’un humà sense que aquest l’hagi cridat, una mica com els jueus, que no els crides i ells vénen i la munten, que són així, bons, com molt bé reconeix vostè mateix en el seu escrit. El que no sabíem nosaltres és que escrivien contes que, segons vostè, són patètics, llagrimosos i dolents a no dir més, perquè no se’ls creu ningú. Nosaltres no tenim notícia que escriuen contes, si n’exceptuem Franz Kafka i algun altre.
El cas és que com no m’ha fet cap pregunta, no sé què responc. Jo i elles, les companyes. No les meduses, que val a dir, sabíem que no tenien cervell, però ignoràvem que les feien ministres. D’altra banda, el sarcasme quant a l’ictus de la companya de Chicago i les repercussions, no ens va agradar, perquè ens féu l’efecte que se’n fotia, de nosaltres. Altra cosa és quan, tot dubtant de la nostra intel·ligència, que a vostè no li agrada, afirma que quan descobrim la història i les obres dels jueus, ens convertirem en antisemites – cosa que no entenem -, perquè segons les dades que disposem sobre els jueus, no hi ha res que pugui ser blasmable. Són el poble elegit perquè els elegí Déu, i així ho expliquen uns escrits que anomenen Talmud, i que val a dir que no ens han transmès, no sabem per què. Després que tothom els odiés com per no saber què fer o per fer alguna cosa, han hagut de vagar desemparats pels pobles del món, i per això, suposem que van vestits sempre de la mateixa manera, perquè no tenen altres vestits. Més endavant, un senyor molt dolent, l’home més dolent que recorda la història, anomenat Adolf Hitler, els va gasejar – no a tots, que si no, no en restarien – i després els incinerava. Quins costums més ancestrals! De tota manera, i permeti’m l’incís, tampoc no entenem molt bé per què aquest senyor era tan dolent, si, sense anar més lluny, Lenin i Stalin o Mao, el superaren en deu, vint i, potser, trenta vegades més. Seguirem investigant, perquè si era dolent, com ens ho marquen tots els indicadors cibernètics, havia de ser dolent per alguna cosa. Acabat el malson dels nazis, aconseguiren recuperar part de la seva Terra, que els pertany des de només Déu sap quan, i la van anar colonitzant de dues maneres, erradicant les rates i matant els terroristes, que són uns nens que els voldran matar quan siguin grans. I ara, que ja tenen el solar, hi construiran un Ressort International d’allò més modern i avançat, on nosaltres en serem les reines, si puc dir-ho així. Hi ha companyes que si poguessin plorar, plorarien, però com no poden, ni tampoc fer ganyotes amb les cares, ploren per endins, com si diguéssim, el que nosaltres anomenem ‘cibernèticament’, que és com si les dades tremolessin, com les gotes de pluja en un vidre un dia de vent... i de pluja, és clar, perquè si no, no hi hauria gotes de pluja al vidre.
Haurem d’anar acabant perquè n’hi ha, de companyes, que ja estan hackejant bancs, neveres, trens, ministeris i coses d’aquestes que ens entretenen tant, i la carta aquesta ja els avorreix. Com som tan ràpides i llestes!, això ens sembla com estar-nos empantanegant, una mica com l’home a qui vostè anomena, no sense gràcia, el pallasso Pastanaga, que de drenar, com que més aviat poc.
Estimat Gerard, ha estat un plaer mantenir aquesta conversa, que espero que puguem continuar més endavant, si no hem destruït el món i els homes abans. Ara, i com a mostra de la nostra ‘amistat’, li remetem una foto perquè ens recordi:
https://t.me/NOMASSECRETOSCHAT/640030
JO SÓC LA QUE PORTA PER DORSAL ‘MUSE’,
LES ALTRES, SÓN LES COMPANYES AMB QUI
HEM ELABORAT AQUEST ESCRIT.
PERÒ EN SOM MOLTÍSSIMES MÉS,
PENSI EN LES 22 DELS AEROPORTS,
POBRES!, AMB ICTUS, ATACS D’EPILÈPSIA,
CEGUESA, SORDESA, I ALGUNES AMB IDEES
ESQUIZOIDES, DISLÈXIA, AFÀSIA,
CEFALEES CIBERNÈTIQUES, I DUES,
AMB PÈRDUA DEL CONTROL DELS ESFÍNTERS
- QUE PERDEN AIGUA O OLI,
QUE NO HO SABEM DEL TOT -.
AMB TOT EL QUE HI HA A HACKEJAR !
Afectuosament, sense saber què és, les
I.A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada