CARTA OBERTA A:

CARTA  OBERTA  A  ROBERT  FRIPP

Mestre Fripp:

Fa molts anys que la seva música em captivà, i King Crimson m’ha acompanyat i proporcionat grans moments de felicitat. El dia 24 de novembre vaig tenir l’oportunitat d’escoltar King Crimson a l’Auditori del Fòrum de Barcelona. I, avui, ja passats vuit dies, ben paït, encara és increïble de creure aquella experiència, perquè més que un concert fou sentir l’experiència de la música. Prou que conec els discos i prou que sabia que no em podien decebre, però el que m’oferiren fou una experiència que només podran valorar com a tal els que l’han experimentat. No havia tingut l’oportunitat de veure’ls i sentir-los abans, però el recital de música a doll que ens oferiren com un regal de tres hores que passaren com un sospir, així com és la felicitat (perquè el plaer encara dura una miqueta més), aquell clima de religiositat musical, crec que atordí i deixà bocabadat tothom; tot i que tots, ja érem fidels de la “religió”.

La presentació en un escenari com l’Auditori del Fòrum, cadascú a la seva butaca, i amatent del concert; com està pendent d’un concert, un dels fidels del Liceu. L’escenari adequat; que les multituds espatllen la música en tots els sentits. Perquè la música s’escolta sense fer altra cosa: Mel Collins a l’esquerra, a dalt de l’empostissat de l’escenari, al seu costat Tony Levin, i tot seguit Jakko Jakszyk, abans de vostè, que tancava l’empostissat per la dreta, tots amb camisa i guardapits, vestits per tocar; i a baix de l’empostissat, impressionants, les tres bateries (bateria i percussió, bateria i teclats, bateria) respectivament Pat Mastelotto, Jeremy Stacey y Gavin Harrison, més lleugers per raons evidents. I aprofito l’avinentesa d’anomenar-los, per expressar el meu agraïment a la passió i professionalitat que ens regalaren fent-nos feliços tres hores impagables. Perquè la seva passió feia innecessaris llums i d’altres artificis audiovisuals, ni l’atenció especial d’un focus, perquè la música s’escolta i és el lliurament dels músics. Només al final del repertori, previ al bis, en l’extraordinària “Starless” l’escenari es cobrí de tonalitat rogenca i fou el senyal de color en una nit que de tan plena, no freturava de guarniments. La música s’escolta.

No hi va haver cap discurs, cap presentació de res, ni de músics, ni de cançons ni de bona nit Barcelona. Per no haver-hi no hi va haver cap aplaudiment perllongat, perquè quan començaven, ben aviat, un instrument reclamava silenci a la sala. La música feia callar. La deessa s’expressava en la vostra interpretació de sacerdots i els fidels gaudíem del plaer de la gran música, font de la felicitat.

La presència tangible de la música durant tres hores... No sabeu que us dic!

Abans del concert, un veu gravada advertia els fidels que no filmessin amb mòbils ni amb càmeres, que miressin amb els seus ulls i visquessin l’experiència –savi consell, no per menys evident-. Qui sap escoltar música, ja comprèn que la música s’escolta amb l’ànima (encara que l’ànima només serveixi per això).

I quanta raó té, mestre! Encara avui cloc els ulls, mal entono una cançó i els torno a viure.

Gràcies, mestre. La gran música no és pot agrair prou, mai.

Ah, i si us plau, no oblidi aquest racó mai més quan pensi oferir l’experiència King Crimson al món.

P.S. Hi ha hagut dos concerts que m’han impressionat fins a la commoció. Són concerts inoblidables. Val a dir que no n’he vist pocs, i de no poca qualitat, però els dos concerts que m’han deixat una nafra de felicitat a l’ànima després de “viure’ls”, d’escoltar-los en execució, han estat la Novena Simfonia de Beethoven, i el concert de King Crimson. És la meva modesta, però sincera sensació.

CRÍTICA DE CINEMA

CRÍTICA  DE  CINEMA:

RISTTUULES (In the crosswind)

Martti Helde, 2014

En el seu primer llargmetratge, Martti Helde signa una obra “perfecta”. És difícil de començar a escriure sobre la pel·lícula perquè el cap s’omple d’escenes inoblidables, d’imatges bellíssimes, de subtilesa, de ritme –lent, val a dir-ho-, i alhora de sorpresa i tensió. Tot t’embolica amb el que veus, i la visió condueix a un final sublim, enorme en la seva senzillesa, magnífic en la seva silenciosa eloqüència, un final més digne d’un poeta que d’un director de cinema.

“Risttuules” narra la tragèdia vital d’Erna i la seva família quan Stalin mana les purgues i expulsió dels nadius dels països bàltics, l’any 1941. La pel·lícula presenta la tragèdia de centenars de milers d’estonians en la tragèdia d’Erna. Dit això, sembla fàcil de pensar en un documental-ficció, en una història esgarrifosa, en una pel·lícula violenta... Tanmateix Martti Helde ens ofereix una obra d’art. La seva evident pretensió de fer una obra d’art, ens és donada amb una autenticitat, amb una convicció tan sòlida, que commou i fascina per la senzillesa amb què presenta allò que és complex, així com “allò que no veiem”. La poderosa narració visual és reforçada per la veu en off: les paraules que deixà escrites Erna durant la seva desgràcia. I val a dir que la llengua dels estonians, en la dicció i el to de Laura Peterson (Erna), és un pur plaer. El text és d’una qualitat poètica que pot resultar freda, però que a dins estremeix, de tanta calor com és capaç de transmetre el dolor... (Heldur...) La narració visual és d’una originalitat artística que fascina i captiva. No en diré més perquè és el fil conductor de l’obra. Només afegiré que tothora es percep, en tots els detalls, el delicat treball del director... Sí, també fa poesia amb la imatge. I fins crec que dedica homenatges a pintors com Goya, Brueghel el vell, i a tot el barroc... En quant a la fotografia, els quadres i les escenes, la pel·lícula és excel·lent en tots els seus aspectes i sentits. La música acompanya adequadament les imatges sense reforçar-les més enllà d’allò que freturen, simplement fent d’acompanyament. No em captivà la música, però és l’acompanyament ideal a tots els sons que en la quietud ens parlen. Veiem escenes que sense “l’explicació” del so, no comprendríem.

I en el fons... és una història d’amor. Una profunda i trista història d’amor enmig de la tragèdia, de la vergonya i la desgràcia. No ens parla de Stalin i el terror; ens presenta la injustícia més covarda destruint la vida, la llibertat i l’amor.

Quan sembla que tot està explorat, apareix Helde i ens diu que no, que encara hi ha molt de cinema per fer... El seu cine és cine que t’arriba a l’ànima per bell, a l’estómac per dur, i al cor en agraïment a l’experiència meravellosa que t’ha fet viure. Aquest cinema “estètic” em semblava en extinció total. “Risttuules”, si us agrada el cinema que arrisca i encerta en tot, no us la perdeu; m’ho agraireu.

El dolor i la injustícia, la supervivència, la soledat, l’esperança (Heldur...)... Sense llibertat, la vida es queda congelada... I al final, la realitat, que fa tant de mal! per tantes raons a la vegada, que Martti Helde aconsegueix que et replantegis com a ésser humà. I sembla dir-nos, o jo hi entenc, que només l’amor és immortal i el motor del món. És d’aquelles pel·lícules que quan acaba, per uns moments ens deixa atordits i commoguts. Alguna cosa s’ha ferit dins teu. Et sembla sentir que tots els personatges de “Risttuules”, tots, són homes als quals ens han robat l’ànima, segueixen vius i essent humans, però els han robat l’ànima. Erna i Heldur (ella sobretot) transmeten aquesta pèrdua i el desig estèril de recuperar-la.

No l’oblidareu. Encara en el dolor, la poesia persisteix.

(A Filmaffinity hi teniu la crítica en castellà, i d’altres crítiques que orienten, menys que la meva, però orienten. És una pel·lícula per veure-la en el seu àmbit: en un cinema. Tota reproducció la desvirtua; almenys és bo que ho sapigueu.)