CARTA OBERTA A:

CARTA  OBERTA  A  ROBERT  FRIPP

Mestre Fripp:

Fa molts anys que la seva música em captivà, i King Crimson m’ha acompanyat i proporcionat grans moments de felicitat. El dia 24 de novembre vaig tenir l’oportunitat d’escoltar King Crimson a l’Auditori del Fòrum de Barcelona. I, avui, ja passats vuit dies, ben paït, encara és increïble de creure aquella experiència, perquè més que un concert fou sentir l’experiència de la música. Prou que conec els discos i prou que sabia que no em podien decebre, però el que m’oferiren fou una experiència que només podran valorar com a tal els que l’han experimentat. No havia tingut l’oportunitat de veure’ls i sentir-los abans, però el recital de música a doll que ens oferiren com un regal de tres hores que passaren com un sospir, així com és la felicitat (perquè el plaer encara dura una miqueta més), aquell clima de religiositat musical, crec que atordí i deixà bocabadat tothom; tot i que tots, ja érem fidels de la “religió”.

La presentació en un escenari com l’Auditori del Fòrum, cadascú a la seva butaca, i amatent del concert; com està pendent d’un concert, un dels fidels del Liceu. L’escenari adequat; que les multituds espatllen la música en tots els sentits. Perquè la música s’escolta sense fer altra cosa: Mel Collins a l’esquerra, a dalt de l’empostissat de l’escenari, al seu costat Tony Levin, i tot seguit Jakko Jakszyk, abans de vostè, que tancava l’empostissat per la dreta, tots amb camisa i guardapits, vestits per tocar; i a baix de l’empostissat, impressionants, les tres bateries (bateria i percussió, bateria i teclats, bateria) respectivament Pat Mastelotto, Jeremy Stacey y Gavin Harrison, més lleugers per raons evidents. I aprofito l’avinentesa d’anomenar-los, per expressar el meu agraïment a la passió i professionalitat que ens regalaren fent-nos feliços tres hores impagables. Perquè la seva passió feia innecessaris llums i d’altres artificis audiovisuals, ni l’atenció especial d’un focus, perquè la música s’escolta i és el lliurament dels músics. Només al final del repertori, previ al bis, en l’extraordinària “Starless” l’escenari es cobrí de tonalitat rogenca i fou el senyal de color en una nit que de tan plena, no freturava de guarniments. La música s’escolta.

No hi va haver cap discurs, cap presentació de res, ni de músics, ni de cançons ni de bona nit Barcelona. Per no haver-hi no hi va haver cap aplaudiment perllongat, perquè quan començaven, ben aviat, un instrument reclamava silenci a la sala. La música feia callar. La deessa s’expressava en la vostra interpretació de sacerdots i els fidels gaudíem del plaer de la gran música, font de la felicitat.

La presència tangible de la música durant tres hores... No sabeu que us dic!

Abans del concert, un veu gravada advertia els fidels que no filmessin amb mòbils ni amb càmeres, que miressin amb els seus ulls i visquessin l’experiència –savi consell, no per menys evident-. Qui sap escoltar música, ja comprèn que la música s’escolta amb l’ànima (encara que l’ànima només serveixi per això).

I quanta raó té, mestre! Encara avui cloc els ulls, mal entono una cançó i els torno a viure.

Gràcies, mestre. La gran música no és pot agrair prou, mai.

Ah, i si us plau, no oblidi aquest racó mai més quan pensi oferir l’experiència King Crimson al món.

P.S. Hi ha hagut dos concerts que m’han impressionat fins a la commoció. Són concerts inoblidables. Val a dir que no n’he vist pocs, i de no poca qualitat, però els dos concerts que m’han deixat una nafra de felicitat a l’ànima després de “viure’ls”, d’escoltar-los en execució, han estat la Novena Simfonia de Beethoven, i el concert de King Crimson. És la meva modesta, però sincera sensació.