CRÍTICA DE CINEMA

CRÍTICA  DE  CINEMA:

RISTTUULES (In the crosswind)

Martti Helde, 2014

En el seu primer llargmetratge, Martti Helde signa una obra “perfecta”. És difícil de començar a escriure sobre la pel·lícula perquè el cap s’omple d’escenes inoblidables, d’imatges bellíssimes, de subtilesa, de ritme –lent, val a dir-ho-, i alhora de sorpresa i tensió. Tot t’embolica amb el que veus, i la visió condueix a un final sublim, enorme en la seva senzillesa, magnífic en la seva silenciosa eloqüència, un final més digne d’un poeta que d’un director de cinema.

“Risttuules” narra la tragèdia vital d’Erna i la seva família quan Stalin mana les purgues i expulsió dels nadius dels països bàltics, l’any 1941. La pel·lícula presenta la tragèdia de centenars de milers d’estonians en la tragèdia d’Erna. Dit això, sembla fàcil de pensar en un documental-ficció, en una història esgarrifosa, en una pel·lícula violenta... Tanmateix Martti Helde ens ofereix una obra d’art. La seva evident pretensió de fer una obra d’art, ens és donada amb una autenticitat, amb una convicció tan sòlida, que commou i fascina per la senzillesa amb què presenta allò que és complex, així com “allò que no veiem”. La poderosa narració visual és reforçada per la veu en off: les paraules que deixà escrites Erna durant la seva desgràcia. I val a dir que la llengua dels estonians, en la dicció i el to de Laura Peterson (Erna), és un pur plaer. El text és d’una qualitat poètica que pot resultar freda, però que a dins estremeix, de tanta calor com és capaç de transmetre el dolor... (Heldur...) La narració visual és d’una originalitat artística que fascina i captiva. No en diré més perquè és el fil conductor de l’obra. Només afegiré que tothora es percep, en tots els detalls, el delicat treball del director... Sí, també fa poesia amb la imatge. I fins crec que dedica homenatges a pintors com Goya, Brueghel el vell, i a tot el barroc... En quant a la fotografia, els quadres i les escenes, la pel·lícula és excel·lent en tots els seus aspectes i sentits. La música acompanya adequadament les imatges sense reforçar-les més enllà d’allò que freturen, simplement fent d’acompanyament. No em captivà la música, però és l’acompanyament ideal a tots els sons que en la quietud ens parlen. Veiem escenes que sense “l’explicació” del so, no comprendríem.

I en el fons... és una història d’amor. Una profunda i trista història d’amor enmig de la tragèdia, de la vergonya i la desgràcia. No ens parla de Stalin i el terror; ens presenta la injustícia més covarda destruint la vida, la llibertat i l’amor.

Quan sembla que tot està explorat, apareix Helde i ens diu que no, que encara hi ha molt de cinema per fer... El seu cine és cine que t’arriba a l’ànima per bell, a l’estómac per dur, i al cor en agraïment a l’experiència meravellosa que t’ha fet viure. Aquest cinema “estètic” em semblava en extinció total. “Risttuules”, si us agrada el cinema que arrisca i encerta en tot, no us la perdeu; m’ho agraireu.

El dolor i la injustícia, la supervivència, la soledat, l’esperança (Heldur...)... Sense llibertat, la vida es queda congelada... I al final, la realitat, que fa tant de mal! per tantes raons a la vegada, que Martti Helde aconsegueix que et replantegis com a ésser humà. I sembla dir-nos, o jo hi entenc, que només l’amor és immortal i el motor del món. És d’aquelles pel·lícules que quan acaba, per uns moments ens deixa atordits i commoguts. Alguna cosa s’ha ferit dins teu. Et sembla sentir que tots els personatges de “Risttuules”, tots, són homes als quals ens han robat l’ànima, segueixen vius i essent humans, però els han robat l’ànima. Erna i Heldur (ella sobretot) transmeten aquesta pèrdua i el desig estèril de recuperar-la.

No l’oblidareu. Encara en el dolor, la poesia persisteix.

(A Filmaffinity hi teniu la crítica en castellà, i d’altres crítiques que orienten, menys que la meva, però orienten. És una pel·lícula per veure-la en el seu àmbit: en un cinema. Tota reproducció la desvirtua; almenys és bo que ho sapigueu.)