NENS I NENES, LA LITERATURA FA POR?

He llegit un interessant article publicat a Vilaweb, signat per Carme Arenas, presidenta del PEN Català, associació dedicada a la defensa de la llibertat d’expressió i dels drets lingüístics, titulat «Qui té por de la literatura?», en el qual qüestiona l’eficàcia i el sentit de les campanyes a favor de la lectura, dels llibres i de la cultura en general que fan les institucions públiques. En el seu escrit defensa que les coses han de fer-se d’una altra manera, ja que totes aquestes campanyes no són més que promocions comercials enconvertes, que beneficien a pocs, netegen la imatge dels organismes oficials i no serveixen de res al lector, ja que al lector de veritat no cal que li diguin què ha de llegir, i al lector ‘inèdit’, la campanya el motivarà només a participar-hi, i com a molt. Així veiem que per sant Jordi tothom compra el seu llibre, que és allò que toca, ara bé, després, ben pocs el llegiran, que és allò que, de tota la campanya de sant Jordi, té menys importància.

Ara ens volen fer creure que estan preocupats pels baixos nivells de lectura i el poc interès per la cultura de la gent. Tanmateix, no esmercen despeses a patrocinar els esports, els magnes esdeveniments -parcs temàtics- i les grans novetats comercials, ara bé, tot i això, ningú no té el mínim interès a exigir a la publicitat rigor en els seus lemes, que n’hi ha que són absoluts atemptats contra la intel·ligència si no són anuncis que atempten contra la integritat i la llibertat dels nens; com un anunci que fa una companyia elèctrica, en el qual una nena amb un allargavista ens explica totes les tarifes de l’empresa de llatrocini. És inútil lluitar contra la imbecil·litat, ja que el imbècil és irreformable. I la televisió, dolgui a qui dolgui i disgusti a qui disgusti, és una perfecta màquina de generar imbècils de mena. Tot el que s’hi emet, llevat d’honradíssimes i ben excepcionals excepcions, és manipulació i allò que avui se’n diu ‘postveritat’, i que no és més que la mentida bruta i hipòcrita que els mesells farceixen per satisfer els seus amos.

L’escola és l’ambit de formació dels nens i del jovent, però avui s’ha convertit en una mena d’ensinistrament social: s’ha de reciclar -i s’hi perden setmanes en l’activitat-, s’ha de reconèixer la diversitat i respectar-la -i s’hi esmercen tots els esforços i dies que calgui-, s’ha de valorar la llibertat -i s’entesten a fer creure que la llibertat és la facultat humana de triar allò que vols comprar-... I així no anem bé. Perquè el nen i el jove quan surten de l’escola, veuen que la societat no té el mínim interès a reciclar ni en l’ecologia -si no, quin sentit tenen els contenidors d’escombraria flotants que són els creuers, o la contaminació dels cotxes, o el canvi climàtic...-, i també veu que la diversitat i el respecte és una construcció hipòcrita, ja que la societat té uns cànons de veritat que són irrebatibles, i així els homosexuals tots són molt macos, les dones totes són molt intel·ligents, i totes les religions i creences han de ser respectades... i veuen dia sí dia també, que hi ha agressions als homosexuals i com aquests atempten contra la llibertat d’expressió dels altres, com les dones són assassinades i com els fidels d’unes i altres religions es treuen els ulls els uns als altres.... I la veritat, la dura veritat, és que tot són interessos econòmics, que ja el Papa de Roma ha acusat els productors i els traficants d’armes de ser els responsables dels conflictes del món, ja que són ells els qui farceixen d’armes els obscurs interessos comercials.

A l’escola s’ha de formar, i fer això significa radicalment fer-los veure que la televisió i tots els grans mitjans informatius i de comunicació són pures falsedats, mentides hipòcrites i la defensa d’interessos particulars. A l’escola se’ls ha de fer veure que si volen viure en llibertat -que no és comprar el que vols- hauran d’enfrontar la mentida i cercar la veritat, i que aquesta recerca, que en si, ja és impossible, és motiu per ella sola de dedicar-hi la vida. Per això els grans científics i els grans artistes han estat els modeladors del món, perquè han estat ells els qui posat el dit a la nafra de la mentida per treure-li la màscara i tractar de descobrir-ne la veritat. Nois i noies, nens i nenes d’aquest món, mai hi ha hagut un veritable descobriment científic ni un veritable encert artístic que hagi necessitat de diners per a ser assolit. Newton, Tesla, Dirac, Caravaggio, van Gogh, Goethe o qui sigui, no han necessitat d’una multinacional que financés els seus avenços.

Quan un té el cul llogat no seu quan vol. I pensar que la postveritat de tots els avenços científics i de l’enorme nivell cultural en què vivim, només és fruit dels interessos de manipulació dels poders econòmics! Un artista i un veritable científic mai no atenen a l’interès de la butxaca, perquè prou que sap que allò que cerca no es pot comprar amb diners. O us penseu que tots els dròpols farcits de milions que desgovernen el món, amb tots els milions que han assolit, han millorat una dècima el seu percentatge intel·lectual. I, nens i nenes, el món no es desenvolupa econòmicament només, sense el progrés intel·lectual en totes les seves ramificacions, no hi ha un veritable avançament social i individual, perquè per ser lliure s’ha de poder elegir, i per poder elegir s’ha de poder pensar.

Les grans indústries culturals creen intel·lectuals rics i considerats perquè serveixen els seus interessos comercials, i perquè aquests ximplets no poden atansar a comprendre què significa allò que fan. Ells miren el comptecorrent i aleshores saben si la novel·la era bona o dolenta. Això és postveritat, que més que una soberga i immensa mentida, és la demostració irrefutable de la inutilitat intel·lectual dels que la practiquen.

Només eradicant els analfabets funcionals en la ciència i els analfabets comercials en les arts, potser -i avui ja només es pot dir potser-, assolirem de canviar una mica les coses, que tal com van, prometen un món d’esclaus, ja que l’esclavatge és la manca de llibertat, i com digué Oscar Wilde: «Un home que no pensa per si mateix, no pensa en absolut».

Ara, nens i nenes, decidiu: voleu ser homes o us estimeu ser animalons ensinistrats. Si voleu ser homes haureu d’aprendre a pensar, i això només s’aprèn en els llibres, siguin de la temàtica que siguin, sempre que siguin seriosos. I si voleu ser animalons ensinistrats només haureu d’asseure-us al saló de casa i engegar el televisor, connectar el mòbil i l’ordinador i quan us en canseu sortir a comprar de tot el que no necessiteu i a gaudir de la immensa llibertat que us ofereix aquest món ple de possibilitats per a triar quin tipus d’estable t’agrada més.

Si, nois i noies, encara sou capaços de pensar, decidiu. Si no, dutxeu-vos, vestiu-vos, i sortiu a comprar la vostra llibertat, els amos us esperen amb les botigues obertes*.

* I no interpreteu malament què vol dir ‘botigues obertes’. El comerciant és molt respectable, però el qui et ven la felicitat és un estafador, que per això farceixen les ciutats dels seus establiments, que prou que saben que per ‘la repetició la matèria es converteix en propietat de qui aprèn’. Una gran botiga sempre és un cova de lladres, com una multinacional sempre és un reducte de malfactors.

LA MORT DE LA POLÍTICA

Des de la caiguda del mur de Berlin, que molts celebraren com el primer pas envers un nou món, des d’aleshores fins ara hem pogut comprovar que aquest esdeveniment ha significat la desaparició progressiva de la política com a regulador de les relacions internacionals i nacionals. Només cal fer un breu recorregut per l’escena política mundial per adonar-nos que sembla que el món s’hagi begut l’enteniment.

Per comprovar-ho només hem de fer un breu repàs als mandataris mundials i als seus règims «polítics» per sortir de dubtes: A Rússia mana un assassí exKGB, acusat per la justícia anglesa d’un dels tants assassinats comesos contra els seus rivals en els interessos polítics i econòmics; a la Xina mana un nou concepte d’establishment fonamentat en un avortament tant malformat com és el comunisme capitalista, i també executen els seus crims amb total immunitat, als EUA hi mana un mafiós sense escrúpols, educació ni vergonya, un perfecte fatxenda buscaraons de bar de barriada. I podríem continuar amb els polítics europeus, des del luxemburguès borratxo, al neocon francès, al ximple espanyol passant per la despòta May, que recorda tant a la Margareth Tatcher, que vénen ganes de gitar. Potser l’única que manté el tipus és la cancellera alemanya, i suposo que per la càrrega moral que pesa els alemanys després de la segona guerra mundial.

Per resoldre la situació només hi ha una possibilitat: el retorn a la política. El problema és d’on traurem els polítics, si totes les estructures de partit d’arreu del món són organigrames de corrupció, interessos personals i negligència, a part de demostrada ineptitud. Tanmateix, una desglobalització política és l’única sortida a la globalització econòmica si volem preservar per a les futures generacions el concepte de llibertat.

I escric això perquè el pallasso dels EUA, en la gira que ha fet darrerament, ha demostrat que la seva insolència no té precendents, la seva vanitat és tant còmica com perillosa i la seva estupidesa l’eleva a la difícil primera posició en el rànquing d’estupidesa dels presidents americans, i això que en tenen un bé de Déu.

Què hem de fer contra aquesta agressivitat despòtica i plena de sentiment de supremacia, tot plegat més digne d’un líder del NSDAP que de qualsevol altra facció política que hagi existit a la història?

Europa ha de plantejar-se la ruptura de relacions econòmiques amb els EUA, així de clar. Tanquem-los l’accés al cinema i a la música que infecta la creativitat europea, infinitament més rica que la mera comercialitat infantil dels pseudocreadors americans. Carreguem amb impostos totes les indústries d’enverinament massiu que tenen instal·lades arreu d’Europa, sí, allò que ells en diuen restaurants i són fàbriques de fer malalts, que més endavant seran els clients de la seva poderosíssima indústria farmacèutica. Tanquem-los l’aixeta dels diners. Som el seu mercat més important, allí on fan el que volen i ens imposen la seva concepció política i econòmica. Ja és hora de dir prou, cal aixecar la veu, i dir-los ben clar que ja n’hi ha prou.

Amèrica per als americans, i que se la confitin; Europa per als europeus, que si bé mai no ha estat un paradís, sempre ha estat l’indret on més lliurement s’ha viscut i on sempre hi ha hagut una seriosa preocupació intel·lectual per la política i una veritable devoció pel fet cultural. Que ells es mengin les seves indústries contaminants i les seves guerres sense escrúpols, sempre exercides des de la més absoluta superioritat (que fins en això són covards, els americans) i nosaltres tractem de menjar de polítiques reals i del somni etern de la llibertat.

En un món en plena guerra comercial, res millor que cloure’s com un musclo, sí. Tornem a viure en la proximitat en tots els sentits, i ara que els «enemics» són més enllà d’Europa, tots junts fem-los front. En el moment que Europa renunciï als seus principis «naturals», Europa començarà a morir. I avui els símptomes de la malaltia són massa evidents. Hem de ser els primers a cridar: Amèrica per als americans!