LA MORT DE LA POLÍTICA

Des de la caiguda del mur de Berlin, que molts celebraren com el primer pas envers un nou món, des d’aleshores fins ara hem pogut comprovar que aquest esdeveniment ha significat la desaparició progressiva de la política com a regulador de les relacions internacionals i nacionals. Només cal fer un breu recorregut per l’escena política mundial per adonar-nos que sembla que el món s’hagi begut l’enteniment.

Per comprovar-ho només hem de fer un breu repàs als mandataris mundials i als seus règims «polítics» per sortir de dubtes: A Rússia mana un assassí exKGB, acusat per la justícia anglesa d’un dels tants assassinats comesos contra els seus rivals en els interessos polítics i econòmics; a la Xina mana un nou concepte d’establishment fonamentat en un avortament tant malformat com és el comunisme capitalista, i també executen els seus crims amb total immunitat, als EUA hi mana un mafiós sense escrúpols, educació ni vergonya, un perfecte fatxenda buscaraons de bar de barriada. I podríem continuar amb els polítics europeus, des del luxemburguès borratxo, al neocon francès, al ximple espanyol passant per la despòta May, que recorda tant a la Margareth Tatcher, que vénen ganes de gitar. Potser l’única que manté el tipus és la cancellera alemanya, i suposo que per la càrrega moral que pesa els alemanys després de la segona guerra mundial.

Per resoldre la situació només hi ha una possibilitat: el retorn a la política. El problema és d’on traurem els polítics, si totes les estructures de partit d’arreu del món són organigrames de corrupció, interessos personals i negligència, a part de demostrada ineptitud. Tanmateix, una desglobalització política és l’única sortida a la globalització econòmica si volem preservar per a les futures generacions el concepte de llibertat.

I escric això perquè el pallasso dels EUA, en la gira que ha fet darrerament, ha demostrat que la seva insolència no té precendents, la seva vanitat és tant còmica com perillosa i la seva estupidesa l’eleva a la difícil primera posició en el rànquing d’estupidesa dels presidents americans, i això que en tenen un bé de Déu.

Què hem de fer contra aquesta agressivitat despòtica i plena de sentiment de supremacia, tot plegat més digne d’un líder del NSDAP que de qualsevol altra facció política que hagi existit a la història?

Europa ha de plantejar-se la ruptura de relacions econòmiques amb els EUA, així de clar. Tanquem-los l’accés al cinema i a la música que infecta la creativitat europea, infinitament més rica que la mera comercialitat infantil dels pseudocreadors americans. Carreguem amb impostos totes les indústries d’enverinament massiu que tenen instal·lades arreu d’Europa, sí, allò que ells en diuen restaurants i són fàbriques de fer malalts, que més endavant seran els clients de la seva poderosíssima indústria farmacèutica. Tanquem-los l’aixeta dels diners. Som el seu mercat més important, allí on fan el que volen i ens imposen la seva concepció política i econòmica. Ja és hora de dir prou, cal aixecar la veu, i dir-los ben clar que ja n’hi ha prou.

Amèrica per als americans, i que se la confitin; Europa per als europeus, que si bé mai no ha estat un paradís, sempre ha estat l’indret on més lliurement s’ha viscut i on sempre hi ha hagut una seriosa preocupació intel·lectual per la política i una veritable devoció pel fet cultural. Que ells es mengin les seves indústries contaminants i les seves guerres sense escrúpols, sempre exercides des de la més absoluta superioritat (que fins en això són covards, els americans) i nosaltres tractem de menjar de polítiques reals i del somni etern de la llibertat.

En un món en plena guerra comercial, res millor que cloure’s com un musclo, sí. Tornem a viure en la proximitat en tots els sentits, i ara que els «enemics» són més enllà d’Europa, tots junts fem-los front. En el moment que Europa renunciï als seus principis «naturals», Europa començarà a morir. I avui els símptomes de la malaltia són massa evidents. Hem de ser els primers a cridar: Amèrica per als americans!