CARTA OBERTA AL

MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT,

SENYOR CARLES PUIGDEMONT.

Molt Honorable Senyor,

Us reconec que em serà molt difícil de dirigir-me a vós amb el corresponent protocol, i em serà difícil perquè comptem la mateixa edat i, sobretot, perquè sou un president tan pròxim -per paradoxal que això pot semblar- que inciteu a tractar-vos de tu. Si hi ha una qualitat que excel·leix per damunt de totes les altres en una autoritat política, acadèmica o de qualsevol àmbit, aquesta qualitat és el reconeixement sincer i indiscutible d’aquesta autoritat per part d’aquells que li estan ‘sotmesos’. El reconeixement de la capacitat, l’abnegació i el lliurament a les responsabilitats acceptades per l’autoritat és l’essència del respecte que l’autoritat s’ha de guanyar. I quan, a més a més, aquesta autoritat és afable, lliure de vanitats i orgull, i alhora pròxima i respectuosa amb els seus representats, ens trobem amb un model que ens agradaria poder exportar a moltes altres facetes de la nostra vida col·lectiva. I val a dir, que aquest tracte directe i exempt de pedanteria fa que més que sortir-nos un ‘vós’, ens brolli de manera molt natural: I tu, president, què en penses d’això? I tanmateix, no hi trobarem més respecte amb un ‘vós’ o un ‘vostè’ o una il·lustríssima persona, que amb aquest tu directe i sincer.

Dit això quant a persona que representa la màxima autoritat del nostre petit país, vull reconèixer-vos públicament l’exemple de polític coherent, involucrat amb les necessitats dels seus ciutadans, intel·ligent i respectuós amb tots aquells que no són de la mateixa corda. Se us ha acusat de totes les barbaritats polítiques -intransigent, dictador, sectari, immobilista...-, totes elles, acusacions que s’escauen a aquells que us les llencen, que són tot just aquelles autoritats polítiques, acadèmiques o de qualsevol àmbit, que sostenen la seva autoritat mercès a l’autoritat i el protocol, i estan mancats de la capacitat, de l’abnegació i del lliurament sincer, respectuós i intel·ligent que permeten de resoldre les qüestions polítiques que l’autoritat ha de ser capaç d’afrontar per donar-les-hi una contestació sòlida, congruent i adequada a la situació de cada moment. Per això, la meva modesta recomanació és: no els feu cas. No cal que us ho recomani, ho sé, que prou heu demostrat que no entreu en les seves picabaralles i que sou prou sòlid en els vostres convenciments per a defensar-los de manera més argumentada i concloent.

Estimat president, el nostre poble us té com a màxim representant, i allò que és més important, tots ens sentim ben representats en la vostra persona, fins i tot aquells que us desautoritzen. Perquè, digueu-me, hi pot haver un acte que corrobori més el lideratge d’un representant polític que l’emissió lliure del vot per part dels seus ciutadans? Fins aquells que no són com vós, que no desitgen la independència del nostre país, fins i tot aquests, com poden dir que no els representeu? Tot just el camí de la vostra política desemboca en l’expressió de la voluntat d’aquesta gent que no us vol! No els negueu pas el vot. No els obligueu a abaixar el cap. No els sotmeteu a la vostra lícita i enraonada opinió. Potser, i dic potser, no s’adonen que la llibertat té un mètode d’expressió, el vot, que és la garantia que l’autoritat és l’autoritat triada per tothom -els que hi estan a favor i els que hi estan en contra-.

Heu demostrat sobradament les vostres conviccions democràtiques, el vostre compromís i el vostre coratge. Compteu que el vostre poble té plena confiança en vós i en aquells en qui delegueu les difícils funcions de govern en un moment tan delicat com aquest. Aquells que us neguen autoritat menystenen els procediments democràtics que us han convertit en president, ja que si bé fóreu nomenat a dit, no és menys cert que el parlament i els diputats us donaren la confiança, una confiança que us ha fet guanyar el poble amb el vostre tarannà; aquells que us neguen autoritat, pretenen potser negar la fidelitat al vostre compromís?, aquells que us neguen autoritat, ens pretenen fer veure que sou un venut i un covard? President, compteu amb el gruix del vostre poble. Entre el poble, sense dubte que hi ha covards, gent que a l’hora de la veritat es desdirà d’allò que deia ahir, tanmateix, no dubteu que el gruix encara és una bona màrfega per al nostre salt mortal. No abandoneu el comandament de la nau, els vostres ciutadans us ho agrairan, tant aquells que ara us segueixen amb els ulls clucs, com aquells que amb els ulls espantats us exorcisen i demanen l’ajut del nacionalcatolicisme per treure-us el mal, i al mateix temps, lliurar els catalans d’aquesta dèria -que els sembla eterna-, de no voler deixar de ser catalans.

Per tot plegat i per concloure, felicitats, president, per la vostra gestió. No us recomano coratge ni decisió; prou que ens heu demostrat que no us calen. Rebeu la més sincera i entranyable salutació d’un dels vostres ciutadans, i sumeu a la vostra il·lusió i esperança d’un nou país la meva il·lusió i esperança, ja que amb polítics com els que avui gaudim en el govern de Catalunya, el somni d’un país millor és gairebé un fet. Tots plegats farem el pas que ens falta!

Gràcies per posar-nos a tocar del nostre somni, Honorable Senyor.

Amb tot el respecte per la vostra guanyada autoritat,

Un quasianarquista.

L’HORA DE LA VERITAT

A uns dies de la manifestació anual de l’11 de setembre, els catalans ens trobem en el moment de la veritat. Aquesta setmana, aquests darrers dies, hem viscut unes lamentables sessions parlamentàries, sobretot pel filibusterisme de manual que han exhibit sense vergonya els partits de l’oposició. Val a dir que tenen tota la legitimitat democràtica a expressar el seu rebuig a la voluntat del govern de Catalunya i als partits que li donen suport quant al referèndum del dia 1 d’octubre; tota la legitimitat. Ara bé, cal ser curós, cal ser demòcrata, i el que és més important, cal creure allò que es diu. Si l’única objecció a una proposta com la d’un referèndum d’autodeterminació és el reglament i el procediment habitual (en un evident estat de coses que palesen l’excepcionalitat del moment), sense dubte, manquen arguments.

La desqualificació sistemàtica i de vegades amb ofenses indignes de la decència política feta pels unionistes d’aquí i els nacionalistes d’allà no és prou motiu per desacreditar la legitimitat del projecte engegat pel Govern. En una situació de crisi institucional que arrosseguem des de fa més de cinc anys, cal trobar una solució al problema. Sense dubte la consulta és la solució més adient, i ho és perquè una vegada consultada la ciutadania de Catalunya, sense dubte els unionistes podran desemmascarar els independentistes amb l’exposició pública dels resultats de la consulta que, segons ells diuen, demostraran fefaentment la voluntat majoritària del poble de Catalunya a seguir essent espanyols amb tots els ‘avantatges’ que això ens comporta. De què poden tenir por? Aleshores estaran del tot legitimats a acusar els membres del Govern d’homes sense escrúpols i defensors dels seus interessos polítics per damunt de l’interès de la ciutadania! O és potser aquest resultat allò que els fa no por, sinó pànic?

En un conflicte de la gravetat d’aquest, només la veu clara i lliure dels ciutadans n’és la resposta. Si l’unionisme volia preservar la integritat territorial del seu país, fa molt de temps que hauria d’haver mogut fitxa per resoldre la greu situació, haver forçat al govern nacional a encarar el problema i oferir una proposta integradora que resolgués l’enquistada malaltia que per al seu país significa Catalunya. Tanmateix, no han fet altra cosa que negar les evidències. I han oblidat que el moment de fer front a una revolució és en el seu començament, ja que quan està a la fase final és molt difícil d’aturar-la. A més a més, que aleshores les mesures per evitar-la són sempre extremes i generalment violentes. En això volen arribar?

L’11 de setembre el poble de Catalunya sortirà com cada any a expressar la seva eterna reivindicació nacional, enguany ja amb un horitzó molt clar: el referèndum que ha de consolidar la seva independència, si és el cas que hi guanya el ‘sí’. Mentrestant hi ha una tasca molt important a fer. L’autoritat judicial espanyola es llença contra qualsevol col·laboració en la consulta popular. Ho estan fent de manera general i contra tot i tothom. Per això hem de tenir molt clara una cosa: Aquí ens juguem el futur. Si la pressió judicial espanyola no rep el respecte que hauria de merèixer com a autoritat, aleshores serà la prova irrefutable que l’han perdut en el territori, i val a dir, que la indiscutible certesa de la independència es demostra quan les autoritats no tenen cap poder en un territori, i aquest segueix per voluntat les directrius d’una nova autoritat política. Cal doncs, que els ajuntaments del país facin pinya amb el Govern, que la gent demostri, ara sí adés també, el compromís amb el seu Govern i que el Govern alhora sigui fidel al mandat del seu poble i protegeixi les institucions que li donen suport. Tots a una demostrarem que la justícia de la Cort castellana, aquella que ens fou imposada per les armes dels exèrcits de Felipe V, han perdut avui la seva autoritat i que altra vegada Catalunya és lliure i viu d’acord als seus principis, als seus somnis i als seus anhels.

Així doncs, avui més que mai, hem d’estar units contra ‘l’enemic’, aquell que no ens sent i que vol imposar-nos la seva autoritat sense escoltar la nostra veu. Si no assoleixen de trencar la cadena de la nostra unitat, l’1 d’octubre tindrem l’oportunitat més gran de la nostra recent història per demostrar-nos i demostrar al món quina és la voluntat d’un poble que ha viscut més de tres-cents anys sotmès a la tirania ideològica dels castellans, el poble que governa Espanya i ha convertit el seu somni imperial en un malson nacional.

L’11 demostrem la capacitat de mobilització de la nostra gent, l’1 corroborem la voluntat de llibertat i independència del nostre país. Aquests són els passos que hem de fer ara, després començarà un nou país i no ens pensem que tot seran flors i violes, sinó que començarà la gran empresa de fer un país respectuós, lliure i social. Sí. I aquest repte no és un repte gens fàcil.

Emparats en allò que ens significa la senyera, agafem-la amb una mà, donem l’altra a qui tenim al costat i, amb el cap ben alt, defensem la nostra llibertat i la independència de la nostra terra!