L’HORA DE LA VERITAT

A uns dies de la manifestació anual de l’11 de setembre, els catalans ens trobem en el moment de la veritat. Aquesta setmana, aquests darrers dies, hem viscut unes lamentables sessions parlamentàries, sobretot pel filibusterisme de manual que han exhibit sense vergonya els partits de l’oposició. Val a dir que tenen tota la legitimitat democràtica a expressar el seu rebuig a la voluntat del govern de Catalunya i als partits que li donen suport quant al referèndum del dia 1 d’octubre; tota la legitimitat. Ara bé, cal ser curós, cal ser demòcrata, i el que és més important, cal creure allò que es diu. Si l’única objecció a una proposta com la d’un referèndum d’autodeterminació és el reglament i el procediment habitual (en un evident estat de coses que palesen l’excepcionalitat del moment), sense dubte, manquen arguments.

La desqualificació sistemàtica i de vegades amb ofenses indignes de la decència política feta pels unionistes d’aquí i els nacionalistes d’allà no és prou motiu per desacreditar la legitimitat del projecte engegat pel Govern. En una situació de crisi institucional que arrosseguem des de fa més de cinc anys, cal trobar una solució al problema. Sense dubte la consulta és la solució més adient, i ho és perquè una vegada consultada la ciutadania de Catalunya, sense dubte els unionistes podran desemmascarar els independentistes amb l’exposició pública dels resultats de la consulta que, segons ells diuen, demostraran fefaentment la voluntat majoritària del poble de Catalunya a seguir essent espanyols amb tots els ‘avantatges’ que això ens comporta. De què poden tenir por? Aleshores estaran del tot legitimats a acusar els membres del Govern d’homes sense escrúpols i defensors dels seus interessos polítics per damunt de l’interès de la ciutadania! O és potser aquest resultat allò que els fa no por, sinó pànic?

En un conflicte de la gravetat d’aquest, només la veu clara i lliure dels ciutadans n’és la resposta. Si l’unionisme volia preservar la integritat territorial del seu país, fa molt de temps que hauria d’haver mogut fitxa per resoldre la greu situació, haver forçat al govern nacional a encarar el problema i oferir una proposta integradora que resolgués l’enquistada malaltia que per al seu país significa Catalunya. Tanmateix, no han fet altra cosa que negar les evidències. I han oblidat que el moment de fer front a una revolució és en el seu començament, ja que quan està a la fase final és molt difícil d’aturar-la. A més a més, que aleshores les mesures per evitar-la són sempre extremes i generalment violentes. En això volen arribar?

L’11 de setembre el poble de Catalunya sortirà com cada any a expressar la seva eterna reivindicació nacional, enguany ja amb un horitzó molt clar: el referèndum que ha de consolidar la seva independència, si és el cas que hi guanya el ‘sí’. Mentrestant hi ha una tasca molt important a fer. L’autoritat judicial espanyola es llença contra qualsevol col·laboració en la consulta popular. Ho estan fent de manera general i contra tot i tothom. Per això hem de tenir molt clara una cosa: Aquí ens juguem el futur. Si la pressió judicial espanyola no rep el respecte que hauria de merèixer com a autoritat, aleshores serà la prova irrefutable que l’han perdut en el territori, i val a dir, que la indiscutible certesa de la independència es demostra quan les autoritats no tenen cap poder en un territori, i aquest segueix per voluntat les directrius d’una nova autoritat política. Cal doncs, que els ajuntaments del país facin pinya amb el Govern, que la gent demostri, ara sí adés també, el compromís amb el seu Govern i que el Govern alhora sigui fidel al mandat del seu poble i protegeixi les institucions que li donen suport. Tots a una demostrarem que la justícia de la Cort castellana, aquella que ens fou imposada per les armes dels exèrcits de Felipe V, han perdut avui la seva autoritat i que altra vegada Catalunya és lliure i viu d’acord als seus principis, als seus somnis i als seus anhels.

Així doncs, avui més que mai, hem d’estar units contra ‘l’enemic’, aquell que no ens sent i que vol imposar-nos la seva autoritat sense escoltar la nostra veu. Si no assoleixen de trencar la cadena de la nostra unitat, l’1 d’octubre tindrem l’oportunitat més gran de la nostra recent història per demostrar-nos i demostrar al món quina és la voluntat d’un poble que ha viscut més de tres-cents anys sotmès a la tirania ideològica dels castellans, el poble que governa Espanya i ha convertit el seu somni imperial en un malson nacional.

L’11 demostrem la capacitat de mobilització de la nostra gent, l’1 corroborem la voluntat de llibertat i independència del nostre país. Aquests són els passos que hem de fer ara, després començarà un nou país i no ens pensem que tot seran flors i violes, sinó que començarà la gran empresa de fer un país respectuós, lliure i social. Sí. I aquest repte no és un repte gens fàcil.

Emparats en allò que ens significa la senyera, agafem-la amb una mà, donem l’altra a qui tenim al costat i, amb el cap ben alt, defensem la nostra llibertat i la independència de la nostra terra!