EL 21-D ÉS UNA GRAN TRAMPA

(Tant de bo m’equivoqui i tots els moviments del govern segueixin una estratègia que ens condueixi al reconeixement de la república. Crec sincerament que el govern i tots els presos polítics han actuat amb convicció i amb la valentia que molt pocs tenen, és just de reconèixer-ho. Per això, i amb més motius, no hem de defallir a exigir la seva posada en llibertat, tanmateix, molt em temo que juguem en un tauler i en un joc en els quals desconeixem els molts paranys i els més interessos que corroeixen els estats. Cal no oblidar mai que Europa sempre ens ha traït en totes les lluites d’alliberament. Per això goso escriure les línies que tot seguit llegireu, i tant de bo m’equivoqui, hagi de retractar-me de les meves paraules contra Europa i hagi de desfer-me en lloances a la superba capacitat dels nostres dirigents. De cor ho dic, però no em puc estar d’escriure el que sento:)

Europa i Espanya van enganyar els catalans amb la proposta del 21-D com a data electoral. Espanya perquè sap que no seran unes eleccions lliures ni transparents. Més avall us ho raono. I Europa perquè es treia el mort del damunt ara, i deixa en mans de l’estat espanyol concloure la finalització de tot el procés, amb la seva complicitat i aquiescència absolutes. Si no, com entendre la indefensió jurídica i política dels ciutadans catalans, que se suposa que també som europeus?

Després de l’empresonament dels Jordis, de l’empresonament de més de mig govern legítim de Catalunya i de la manca de conhort polític envers el president de Catalunya a l’exili, veiem com les autoritats europees miren cap a un altre costat. No tinc cap dubte que aquests ‘demòcrates de pa sucat amb oli’ deixaran carta blanca al govern espanyol perquè faci totes les trampes que consideri necessàries per restablir l’ordre constitucional que els permeti de cobrar per damunt de les necessitats del poble espanyol. Fa gràcia pensar la hipocresia i la demagògia d’aquests polítics europeus que tenen tant de respecte per la Constitució espanyola, i que no sentiren cap remordiment quan ells obligaren a un canvi en aquesta constitució, tan sagrada i legítima, per tal que la ciutadania assegurés abans de res el pagament del deute. Europa ha demostrat que no en podem esperar res. Aquesta comunitat -segons ells mateixos, cínicament, la defineixen-, és tan enemiga nostra com Espanya. Confiar en Europa és la nostra sentència de mort. Aquesta Europa del capital immoral i antisocial és a qui hem de posar contra les cordes. Fa molt de temps que escric que amb manifestacions, concentracions, cassolades, signatures, etcètera, etcètera, no avancem gens. Els dirigents europeus s’ho miren en els noticiaris i preparen les factures a cobrar. Que ningú pensi que a aquests tecnòcrates els costa d’agafar el son per la situació dels pobres catalans. Quan es posen al llitet pensen en els seus comptes corrents i les liquidacions que en nom dels amos han de cobrar perquè tot funcioni com ha de funcionar.

Espanya això ho sap. Sap que la gran preocupació europea és cobrar el deute monstruós que té contret l’estat, i saben que no mouran un dit per defensar una causa que no els reportarà cap benefici i que pot fer trontollar l’estabilitat que tant estimen. Espanya sap que per això, té les mans lliures per fer allò que vulgui, això sí, sense fer un ús indiscriminat de la violència, que l’ús indiscriminat de la violència és lleig i els espatllaria el fantàstic món de pau i convivència europea que tenen muntat. Espanya ha rebut l’ordre de no fer ús de la violència, més enllà, tot els és permès, i si d’una manera o altra ho poden justificar amb la justícia, Europa apel·larà a la política, però permetrà l’exercici injust del dret, amb l’excusa de l’afer intern i la sagradíssima constitució, que, no ho oblidem, els assegura el pagament del deute per damunt de la ‘vida’ dels ciutadans espanyols.

El 21 de desembre no podrà ser de cap de les maneres una jornada electoral normal. Ja veurem si no hi ha moviments estranys en el cens -Europa els tolerarà sense posar-se vermella-, ja veurem si s’hi podran presentar tots els partits -Europa acceptarà que no s’hi puguin presentar partits anticonstitucionalistes-, ja veurem quanta gent està a la presó, quants mitjans de comunicació tancats, quantes llibertats bàsiques violentades -Europa només tindrà en compte el venciment dels terminis-, i en aquest estat de coses, voleu dir que podem acceptar unes eleccions que perdrem encara que les guanyem amb el seixanta per cent dels vots. Tots sabem que en una dictadura guanya el dictador... i Espanya, em podeu dir què és?

Davant d’aquesta indefensió només ens tenim a nosaltres. No som gent violenta ni agressiva, som gent de pau i, de vegades, massa càndids i tendres. Per això cal que ens deixem de punyetes: tenim presos polítics, les nostres institucions democràtiques ocupades per la dictadura, vivim en un règim judicial en el qual el fiscal general és un ésser reprovat i reprovable, tanmateix un mesell a les ordres de la suprema autoritat; la jutgessa del Tribunal de Orden Público, què dir-ne, ha estat guardonada per la Guàrdia Civil, i una ministra de defensa que rep el suport incondicional del cap de l’exèrcit per a la defensa de la unitat d’Espanya, que, com tots sabem, és el primer manament de la llei de Déu.

Què podem fer, aleshores? Només tenim un argument, una arma, una possibilitat d’acció efectiva. Sí, és arriscada i ens pot costar molt a tots, tanmateix, la llibertat es compra a preu de moneda, malauradament. Així passava amb els esclaus, que compraven la seva llibertat. Així doncs, l’únic que podem fer és aturar-nos totalment i indefinida. Ja triguem a fer-ne la convocatòria. Deixeu-vos estar de manifestacions multitudinàries, que són molt folklòriques però no serveixen de res -si no ja m’explicareu, fa set anys que ens manifestem per a què?-. Totes les organitzacions socials, polítiques, sindicats, la societat civil, agrupacions, colles, tots a una. Convoquem una veritable mostra de força. Aturem sine die escoles, universitats, llocs de treball, tallem les carreteres, la xarxa ferroviària, impedim el tràfic de mercaderies amb Europa i vers Espanya, boicotem aeroports, premsa i mitjans de comunicació, rebentem el país. Només així els inversors, els especuladors i els creditors tremolaran, només així forçaran els ninotets polítics a actuar, i potser veurem a la colla d’impresentables que dirigeixen les institucions corruptes europees, començar de moure’s per tractar de resoldre amb un mínim de democràcia aquesta situació. Cada dia que passa, menys confiança els tinc. Depenem de nosaltres, només de nosaltres i d’allò que estiguem disposats a sacrificar.

Les paraules mai no canvien el món. No ens enganyem. El món el canvien les accions. Les paraules ens fan sentir la llibertat i ens fan canviar els pensaments, però el món, la realitat només canvia amb accions, amb gestos i compromisos. Cap revolució s’ha fet amb paraules; cap ni una. Són l’argument que mou la gent, sí, però la gent ha de sortir a apoderar-se d’allò que li volen treure, si no, les paraules ens van convertint en esclaus alhora que ens omplen de raó. La raó la tenim, la llibertat i la voluntat de ser lliures ens mouen els pensaments i els desigs, ara ja hem de passar del convenciment ideològic a l’acció. El món es canvia amb gestos i actuacions. El mur de Berlín no s’enderrocà amb paraules, amb desigs ni amb cançons, fou enderrocat amb martells, amb pics i amb malls.

Nosaltres, agafem la destral per destruir l’economia. Tallem tots els nexes, tallem tota obediència, tallem tota repressió i així, potser, començarem a caminar lliures d’una vegada i per sempre. I si volem ser lliures, tingueu-ho molt present, cal fugir d’Europa a més aviat possible. Que es confitin aquest mercat de miserables!

En el fons Espanya i Europa viuen la mateixa corrupció: Espanya el feixisme ideològic, Europa el feixisme financer (neoliberalisme).  

FORA EL FEIXISME DE CATALUNYA

Són quarts d’onze de la nit del dimarts i el ‘Gobierno de España’, mitjançant la injusta jutgessa Carmen Lamela, que ha seguit els requeriments del reprovat fiscal general de l’Estat, ha citat a declarar els càrrecs del govern de la República el dia 2, dijous, a les 9 del matí. I recordem que dimecres, 1 de novembre, és festiu... I després d’això, encara s’ompliran la boca parlant d’estat de dret! Això és senzillament l’opressió, la generació judicial i política d’un règim feixista que, emparat en la força i la indefensió dels seus ciutadans, reprimeix com no s’havia vist a Europa en els darrers vuitanta anys.

Això no ho podem permetre. Hem guanyat tantes eleccions com han calgut, i tot i això ens hem ofert a negociar políticament el problema. Els feixistes només han respost amb violència, mentida política i manipulació dels mitjans, aquests, tots a una, i amb un tuf a ‘Arriba’ que espanta. Fa quatre dies el preparao, l’execrable Borbó, el feixista vestit de civil (avui el feixisme espanyol no va vestit de militar perquè aleshores tothom s’adonaria què són) elogiava els animals que havien pegat els seus suposats ciutadans, per a ell, uns súbdits insubmisos i contestataris. Això no ho podem permetre! El Borbó és un feixista de cap a peus, un rei il·legítim, nét de Franco i fill d’un altre fill de feixista, l’emèrit, el caça-elefants, l’amic dels tirans saudís, el lladre de les espanyes, el capo mafiós de tot l’Íbex-35... Ja n’hi ha prou!

Hem intentat fer evolucionar Espanya, sabent que aquesta escòria hi regnava i que tota una gentalla llepaculs els reia les gràcies i els obeïa. Vam descobrir com el Pujol formava part d’aquesta corrupció ancestral de les espanyes. Hem descobert tantes coses que ja sabíem, que ara és el moment de dir prou.

No podem permetre ni tolerar el que està passant: dues persones innocents engarjolades per reial voluntat del govern feixista del PP, la Generalitat violada per un cop d’estat comparable amb el d’Erdogan, tot el govern amenaçat de multes i presó per càrrecs inventats i sense cap garantia judicial -multes i presó decretades per deixalles humanes dedicades a la judicatura, fet, d’altra banda, endèmic en el règim espanyol des de temps immemorials-, ciutadans amenaçats de presó per llençar una cadira a un animal armat amb porra o per imprimir paperetes de votació, i els membres més destacats de la nostra policia apartats dels seus càrrecs, després de l’excel·lent gestió de l’1-O, almenys en el sentit de protegir la seguretat, la ciutadania i la pau, com elogiats arreu del món per l’operació antijihadista del mes d’agost.

Tenim tot el dia u per activar la resistència. La Generalitat, el govern de la República ha de marxar, ha d’exiliar-se en un país amb garanties i governar en allò que sigui possible des d’allí, i aquí, a més de mobilitzacions massives i constants, cal aturar el país d’una vegada i per totes. Són les organitzacions polítiques, socials i de treballadors i estudiants les que s’han d’unir per fer front comú a la increïble repressió feixista que està sofrint el poble de Catalunya. No tracten de fer justícia, es tracta de venjança, d’una venjança cruel i despietada, el tipus d’accions a les quals els espanyols estan acostumats i els fan sentir tan orgullosos: A por ellos, oé!

No podem restar quiets. La revolució ara ha d’activar-se. Hem proclamat la República. El poble de Catalunya ha dit clarament que ja no se sent ni es podrà sentir mai més espanyol. Només els emigrats amb arrels espanyoles i els panxacontents que han viscut del servilisme a la monarquia infame que regeix Espanya des de 1714, encara defensaran aquest retard polític, econòmic, social i cultural que és Espanya. Només hem de pensar en l’esquerra progressista, que són uns intel·lectualoides més monàrquics que el Rei i més espanyolistes que Franco o Primo de Rivera. Les seves lamentables accions i declaracions els delaten.

No, ara ha arribat el moment de dir prou. Cal fer conèixer arreu la infàmia del règim, que Espanya segueix estant regida pels hereus del franquisme i que la ideologia segueix essent feixista. Només cal mostrar-los les imatges de les manifestacions unionistes, només cal ensenyar-los els autes judicials, només cal fer-los sentir les declaracions insultants envers els representants legítims del poble català.

Si ens volen destruir, poden fer-ho. Recordem que ja saben que Barcelona hauria de ser bombardejada cada cinquanta anys, per anar bé. Aquests són els espanyols que tant estimen Catalunya, que són catalans i espanyols. I si ens volen destruir, ho faran. Almenys tractem de defensar-nos, i si la nostra desaparició comporta la destrucció del seu mític país, almenys, haurem acabat en taules. Nosaltres volíem marxar i acordar una convivència possible. Ells ens volen sotmesos, sempre sotmesos. Ara volen la nostra destrucció política, econòmica, social i cultural. Si no ens posem en peu de guerra, ens destruiran; alçant-nos en la resistència activa encara podem guanyar. I vull deixar molt clar que no faig un cant a la violència ni a l’agressió dels nostres -avui ja- enemics, només demano la resistència primer passiva, però la resposta activa davant de l’agressió. La defensa pròpia està reconeguda per tots els manuals de justícia.

Catalunya està en un moment en què o es defensa o és morta. Sols no ens en sortirem, els botxins que ens assetgen tenen les armes i gens d’escrúpols (no fa gaire se’n vantaven encara d’haver assassinat el president Companys), però cal confiar que algun país del món haurà de sentir-se al·ludit en el seu sentit democràtic i la seva concepció de llibertat, que tots els països del món han sofert agressions intolerables i indiscriminades com les que nosaltres estem patint.

Visca Catalunya! I si no pot viure, Mori Espanya!, i tant de bo es pogués escriure: Mori el feixisme espanyol!