EL 21-D ÉS UNA GRAN TRAMPA

(Tant de bo m’equivoqui i tots els moviments del govern segueixin una estratègia que ens condueixi al reconeixement de la república. Crec sincerament que el govern i tots els presos polítics han actuat amb convicció i amb la valentia que molt pocs tenen, és just de reconèixer-ho. Per això, i amb més motius, no hem de defallir a exigir la seva posada en llibertat, tanmateix, molt em temo que juguem en un tauler i en un joc en els quals desconeixem els molts paranys i els més interessos que corroeixen els estats. Cal no oblidar mai que Europa sempre ens ha traït en totes les lluites d’alliberament. Per això goso escriure les línies que tot seguit llegireu, i tant de bo m’equivoqui, hagi de retractar-me de les meves paraules contra Europa i hagi de desfer-me en lloances a la superba capacitat dels nostres dirigents. De cor ho dic, però no em puc estar d’escriure el que sento:)

Europa i Espanya van enganyar els catalans amb la proposta del 21-D com a data electoral. Espanya perquè sap que no seran unes eleccions lliures ni transparents. Més avall us ho raono. I Europa perquè es treia el mort del damunt ara, i deixa en mans de l’estat espanyol concloure la finalització de tot el procés, amb la seva complicitat i aquiescència absolutes. Si no, com entendre la indefensió jurídica i política dels ciutadans catalans, que se suposa que també som europeus?

Després de l’empresonament dels Jordis, de l’empresonament de més de mig govern legítim de Catalunya i de la manca de conhort polític envers el president de Catalunya a l’exili, veiem com les autoritats europees miren cap a un altre costat. No tinc cap dubte que aquests ‘demòcrates de pa sucat amb oli’ deixaran carta blanca al govern espanyol perquè faci totes les trampes que consideri necessàries per restablir l’ordre constitucional que els permeti de cobrar per damunt de les necessitats del poble espanyol. Fa gràcia pensar la hipocresia i la demagògia d’aquests polítics europeus que tenen tant de respecte per la Constitució espanyola, i que no sentiren cap remordiment quan ells obligaren a un canvi en aquesta constitució, tan sagrada i legítima, per tal que la ciutadania assegurés abans de res el pagament del deute. Europa ha demostrat que no en podem esperar res. Aquesta comunitat -segons ells mateixos, cínicament, la defineixen-, és tan enemiga nostra com Espanya. Confiar en Europa és la nostra sentència de mort. Aquesta Europa del capital immoral i antisocial és a qui hem de posar contra les cordes. Fa molt de temps que escric que amb manifestacions, concentracions, cassolades, signatures, etcètera, etcètera, no avancem gens. Els dirigents europeus s’ho miren en els noticiaris i preparen les factures a cobrar. Que ningú pensi que a aquests tecnòcrates els costa d’agafar el son per la situació dels pobres catalans. Quan es posen al llitet pensen en els seus comptes corrents i les liquidacions que en nom dels amos han de cobrar perquè tot funcioni com ha de funcionar.

Espanya això ho sap. Sap que la gran preocupació europea és cobrar el deute monstruós que té contret l’estat, i saben que no mouran un dit per defensar una causa que no els reportarà cap benefici i que pot fer trontollar l’estabilitat que tant estimen. Espanya sap que per això, té les mans lliures per fer allò que vulgui, això sí, sense fer un ús indiscriminat de la violència, que l’ús indiscriminat de la violència és lleig i els espatllaria el fantàstic món de pau i convivència europea que tenen muntat. Espanya ha rebut l’ordre de no fer ús de la violència, més enllà, tot els és permès, i si d’una manera o altra ho poden justificar amb la justícia, Europa apel·larà a la política, però permetrà l’exercici injust del dret, amb l’excusa de l’afer intern i la sagradíssima constitució, que, no ho oblidem, els assegura el pagament del deute per damunt de la ‘vida’ dels ciutadans espanyols.

El 21 de desembre no podrà ser de cap de les maneres una jornada electoral normal. Ja veurem si no hi ha moviments estranys en el cens -Europa els tolerarà sense posar-se vermella-, ja veurem si s’hi podran presentar tots els partits -Europa acceptarà que no s’hi puguin presentar partits anticonstitucionalistes-, ja veurem quanta gent està a la presó, quants mitjans de comunicació tancats, quantes llibertats bàsiques violentades -Europa només tindrà en compte el venciment dels terminis-, i en aquest estat de coses, voleu dir que podem acceptar unes eleccions que perdrem encara que les guanyem amb el seixanta per cent dels vots. Tots sabem que en una dictadura guanya el dictador... i Espanya, em podeu dir què és?

Davant d’aquesta indefensió només ens tenim a nosaltres. No som gent violenta ni agressiva, som gent de pau i, de vegades, massa càndids i tendres. Per això cal que ens deixem de punyetes: tenim presos polítics, les nostres institucions democràtiques ocupades per la dictadura, vivim en un règim judicial en el qual el fiscal general és un ésser reprovat i reprovable, tanmateix un mesell a les ordres de la suprema autoritat; la jutgessa del Tribunal de Orden Público, què dir-ne, ha estat guardonada per la Guàrdia Civil, i una ministra de defensa que rep el suport incondicional del cap de l’exèrcit per a la defensa de la unitat d’Espanya, que, com tots sabem, és el primer manament de la llei de Déu.

Què podem fer, aleshores? Només tenim un argument, una arma, una possibilitat d’acció efectiva. Sí, és arriscada i ens pot costar molt a tots, tanmateix, la llibertat es compra a preu de moneda, malauradament. Així passava amb els esclaus, que compraven la seva llibertat. Així doncs, l’únic que podem fer és aturar-nos totalment i indefinida. Ja triguem a fer-ne la convocatòria. Deixeu-vos estar de manifestacions multitudinàries, que són molt folklòriques però no serveixen de res -si no ja m’explicareu, fa set anys que ens manifestem per a què?-. Totes les organitzacions socials, polítiques, sindicats, la societat civil, agrupacions, colles, tots a una. Convoquem una veritable mostra de força. Aturem sine die escoles, universitats, llocs de treball, tallem les carreteres, la xarxa ferroviària, impedim el tràfic de mercaderies amb Europa i vers Espanya, boicotem aeroports, premsa i mitjans de comunicació, rebentem el país. Només així els inversors, els especuladors i els creditors tremolaran, només així forçaran els ninotets polítics a actuar, i potser veurem a la colla d’impresentables que dirigeixen les institucions corruptes europees, començar de moure’s per tractar de resoldre amb un mínim de democràcia aquesta situació. Cada dia que passa, menys confiança els tinc. Depenem de nosaltres, només de nosaltres i d’allò que estiguem disposats a sacrificar.

Les paraules mai no canvien el món. No ens enganyem. El món el canvien les accions. Les paraules ens fan sentir la llibertat i ens fan canviar els pensaments, però el món, la realitat només canvia amb accions, amb gestos i compromisos. Cap revolució s’ha fet amb paraules; cap ni una. Són l’argument que mou la gent, sí, però la gent ha de sortir a apoderar-se d’allò que li volen treure, si no, les paraules ens van convertint en esclaus alhora que ens omplen de raó. La raó la tenim, la llibertat i la voluntat de ser lliures ens mouen els pensaments i els desigs, ara ja hem de passar del convenciment ideològic a l’acció. El món es canvia amb gestos i actuacions. El mur de Berlín no s’enderrocà amb paraules, amb desigs ni amb cançons, fou enderrocat amb martells, amb pics i amb malls.

Nosaltres, agafem la destral per destruir l’economia. Tallem tots els nexes, tallem tota obediència, tallem tota repressió i així, potser, començarem a caminar lliures d’una vegada i per sempre. I si volem ser lliures, tingueu-ho molt present, cal fugir d’Europa a més aviat possible. Que es confitin aquest mercat de miserables!

En el fons Espanya i Europa viuen la mateixa corrupció: Espanya el feixisme ideològic, Europa el feixisme financer (neoliberalisme).