CAMPANYA ELECTORAL 21-D ?

Ja ha començat el que en diuen campanya electoral. Val a dir que sota la parcial pressió de la Junta Electoral Central i altres estaments judicials, els quals però, no han vist cap irregularitat en el fet que el candidat del PP, amb tota la fatxenderia de la qual són capaços els membres d’aquesta associació de malfactors, en l’acte inaugural de campanya, uns minuts abans de poder demanar el vot per a la seva candidatura als ciutadans, féu explícitament la demanda de vot, tot remarcant com de ‘xulo’ que era, que s’avançava a la normativa electoral. D’altra banda, no cal parlar de la pressió als mitjans de comunicació públics de Catalunya ni de la repressió de les manifestacions simbòliques i de protesta contra l‘empresonament dels candidats. Així, en aquest estat les coses, ha començat la campanya de les eleccions més il·legítimes i il·legals celebrades a les espanyes.

Abans d’entrar en el cos de l’escrit, sí que vull mostrar la meva sorpresa davant de la mansuetud dels mitjans públics catalans en acceptar les imposicions injustificables de la pressumpta Junta Electoral. No hi ha cap raó perquè al president de la Generalitat no se’l pugui anomenar com a president de la Generalitat, ja que mai no hi ha hagut cap expresident a la Generalitat, perquè protocolàriament conserven sempre el títol de president, fins i tot, més enllà d’aquesta vida (el president Companys o el president Tarradelles, per exemple). Em podia estendre més, amb els casos dels consellers empresonats, excarcerats i els activistes polítics que romanen a presó, tots ells sotmesos a una justícia que, com s’ha palesat amb la retirada de l’euroordre, viola els principis fonamentals d’un estat de dret. Què dir de la prohibició d’informació de la manifestació a Brusel·les, una evident manipulació del dret a la informació i a l’expressió! Els mitjans estan per explicar què passa, i si en una informació hi ha tergiversació, aleshores sí que s’escaurà actuar com estigui estipulat a la normativa legal. La manifestació de Brusel·les no era un acte electoral. Com la presència d’un responsable polític en un acte polític, no és un acte electoral. O no recordem les nombrosíssimes inauguracions abans d’unes eleccions? Hi ha actuacions ‘preventives i primmirades’ que el que demostren és la parcialitat dels òrgans que haurien de vetllar per la netedat i transparència de les eleccions... Però, vaig a l’assumpte que vull tractar en aquest escrit.

«És l’hora de la gent normal», Arrimadas dixit. La desqualificació del votant de candidatures oposades a la teva és de molt baixa qualitat política i democràtica, a més que demostra clarament el sentiment de superioritat de qui l’expressa. Arrimadas ha dit: Fins ara ha estat l’hora dels anormals o dels subnormals, ara és l’hora de la classe superior: els normals. I ‘normal’ deu ser que el cap del seu partit s’hagi comprat una casa d’un milió d’euros... com tota la gent ‘normal’, a la qual demana el vot per apartar de l’acció política els anormals i els subnormals.

«Espanya és un país democràtic i europeu, cosa que no serà mai la república», Levy dixit. Europea ho serà sempre, potser fora de la comunitat, però una cosa no exclou l’altra. Noruega, Suïssa, Islàndia són tan europees com França o Alemanya. Democràtica, la república ho serà, si els seus ciutadans així la volen. Fet del qual no puc dubtar-ne per la idiosincràsia dels catalans. Tanmateix, la idiosincràsia hispana és també tan democràtica? Recordem que el seu partit s’omple la boca de l’imperi de la llei. I li pregunto a la senyora Levy, la dictadura de Primo de Rivera i la del Generalíssimo Franco - del qual el fundador del seu partit fou ministre destacat -, aquestes dictadures que comptaven amb el suport explícit dels Borbons, en aquestes dictadures, no hi havia imperi de la llei? La llei impera sempre; la legitimitat de la llei, gairebé mai. Potser no ho sap.

L’amic i col·laborador de la repetitiva Arrimadas, l’andalusa que orienta els catalans quant a què és ser bon català, el Girauta, dixit: «Ens han volgut colar un cop d’estat i ara volen l’indult». S’ha de saber molt poc de política per confondre un cop d’estat amb un moviment secessionista. Un cop d’estat s’executa per sotmetre la població a un nou règim. Un moviment secessionista, no imposa res, sinó que desgrana una peça d’un antic estat. Si els catalans haguessin pres Madrid i hi haguéssim imposat la nostra llei, i amb la força de les armes, aleshores sí que seria coherent de parlar de cop d’estat. Ara, un moviment secessionista que cerca la legitimitat a les urnes, només pot ser entès com a un afrempta pels qui saben, coneixen i imposen la veritat absoluta. I val a dir, contra aquests nostàlgics de l’imperialisme, que si alguna cosa ens ha demostrat la història, sobretot la història dels darrers segles, és que l’estructura política del món tendeix a la dissolució dels grans estats. Les nacions són les superestructures dels pobles, de la ciutadania, i només és perillós el nacionalisme quan s’imposa per la força i quan es creu superior als altres. Potser jo vaig equivocat, però em sembla que França, Amèrica, Anglaterra, Rússia, Alemanya són exemples de països lliures amb un potentíssim sentiment nacionalista. Potser Girauta desconeix que les tropes que cabdillava Franco es feien dir ‘nacionals’ i la seva ensenya era ‘Espanya per damunt de tot’, poc més o menys, com ara.

I deixant de banda l’exhibició antinacionalista de l’extrema dreta espanyola, una aturada d’un moment en la dreta espanyola, també antinacionalista, tan antinacionalista que són federalistes eterns, d’un federalisme que mai però, no han promogut quan estaven en el poder i, curiosament, sempre està en els seus discursos quan són oposició. Però d’aquests democràtes que fundaren els GAL, que no paren de donar voltes en les portes giratòries per assolir una societat més justa i solidària, a més de molt social, aquesta colla de grimpaires, ara han fitxat a una ballarina de primer nivell. És una ofensa política, una vergonya social i una indecència personal que l’Iceta tingui la pocavergonya de ser tan poc seriós, en la cojuntura política actual, de posar-se a ballar. Polítics amb els quals ha compartit parlament, per causa de les seves idees, són a la presó, i ell no té altra ocurrència que la de posar-se a ballar per fer campanya. S’ha de ser un indigent moral per fer-ho, però, no ens enganyem, Iceta és això. Al capdavall, els seus balls li han de donar a menjar, que a ell la política li interessa tant com a mi els toros. Els seients són còmodes i la política una bona manera de guanyar-se la vida (recordeu l’home de la casa d’un milió d’euros). Ser servicial i dedicar la intel·ligència a aquest servei – i ell n’és, d’intel·ligent, d’astut – és molt ben vist pels amos. Per això, de ben segur, el continuarem veient ballar com una foca en un zoològic.

Finalment, per concloure aquest primer escrit sobre la campanya de les eleccions del 155, només fer-hi una referència, quant a les obres de Sixena. Després de la resolució judicial - d’un jutge que curiosament cessa el dia 11 d’aquest mes -, en la qual, en una absoluta demostració de mesura i proporció adequades a la situació concreta, en la qual resolució dóna l’ordre a la ‘guàrdia civil’ d’endur-se les obres ni que sigui amb l’ús de la força. Mesura exemplar, sense dubte... Doncs, a parer meu, no calen manifestacions de defensa del patrimoni ni calen concentracions populars ni declaracions dels responsables culturals. Només s’ha de tancar el museu i esperar de veure com les forces de la guàrdia civil assalten les instal·lacions, amb una mica de sort podrem obtenir imatges similars a les que ens oferiren les tropes americanes quan devastaren els museus de Bagdad. Amb bones càmeres, només hem d’esperar a veure com l’ús de la força compleix les ordres judicials.

Espanya és així, i que ningú no ho dubti, sempre serà així. Els pobles només canvien quan coneixen la seva història, gaudeixen de cultura i de lliure pensament, que és per això que saben viure en llibertat i respecte.  

L’EXEMPLAR DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Si fem memòria, recordarem que l’Alemanya sotmesa a la dictadura comunista era reconeguda mundialment com a RDA: República Democràtica Alemanya. No cal explicar a ningú que el terme ‘democràcia’, com a descripció política del país, era una malèvola tergiversació semàntica. Espanya això no ho va fer quan morí, en el seu llitet, el criminal que dirigí el país durant gairebé quaranta anys. Podien haver-se denominat: Reino Democràtico de España, però obviaren el terme perquè ‘tothom’ sap que el sentit democràtic és una de les essencies de les classes dirigents i del poble espanyol. Només hem de recordar com tots els feixistes, l’endemà de la mort de l’adorat Caudillo, eren tots demòcrates de tota la vida i com el poble se sentia enormement orgullós de recuperar aquest sentiment polític tan arrelat.

Una anàlisi històrica responsable demostra que Espanya ha estat capdavantera sempre en la defensa de la democràcia, a la península i arreu del món. Des dels gots, si no abans, ja eren demòcrates, què dir quan feren el descobriment d’Amèrica i exportaren la seva innovadora concepció política arreu del nou continent, o la liberal reforma política de Felipe V, amb els decrets de nova planta que escampaven la llibertat i la democràcia arreu del territori! Fins i tot Fernando VII, un eximi Borbó, que arribà tan lluny en la democràcia que posà el país en mans de Napoleó, l’home del republicanisme. Només els cops d’estat comunistes a Espanya han fet trontollar l’essència democràtica dels poders i del poble. Tanmateix, a cada cop d’estat sempre ha sortit l’exèrcit, capdavanter en la defensa de les llibertats, per fer retornar a l’ordre, l’ordre quebrat pels criminals comunistes. I així han donat exemples paradigmàtics a la cultura democràtica europea i mundial arreu, gent com Primo de Rivera i els falangistes -aquells que avui representa la quintaessència de Ciudadanos-, o el Caudillo de la democràcia espanyola, el que pactava amb Hitler i Mussolini, per ensarronar-los. Finalment, després de la mort d’aquest Caudillo de les llibertats pàtries, hem fet una transició envers l’excel·lència democràtica, un pas més enllà encara, representada pels Borbons.

El gran problema de la democràcia espanyola té un nom: Catalunya. Catalunya és una regió del nord-est d’aquest país exemple de respecte i de llibertat, habitada per una tribu sanguinària i perversa, que des de sempre, i sobretot després de Felipe V ha treballat amb afany i sense descans per sotmetre la democràcia espanyola a la teoria política inventada per aquest poble cruel, una teoria que fou la base per al desenvolupament de les tiranies més diabòliques de la història: el nazisme. Ara Espanya, la democràcia de les democràcies, es troba altra volta amenaçada per aquests dictadors sense pietat.

Per això els il·lustríssims magistrats de l’excel·lentíssim Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com també els impacialíssims membres de l’extraordinàriament democràtica Junta Electoral Central, els uns i els altres estan vetllant per la netedat d’unes eleccions veritablement democràtiques: per això prohibeixen els llaços grocs i la il·luminació groga – i potser estan meditant si prohibir teixits d’aquest color i fins i tot els canaris – perquè fonamenten la tirania i l’amenaça feixista que vol destruir violentament la convivència pacífica dels ciutadans. I per això permeten una concentració dels demòcrates de ‘Por España me atrevo’, gent pacífica allà on hi ha gent pacifista, gent que fa petit Gandhi, i els permeten de concentrar-se davant dels terroristes de la CUP, gent que en totes les manifestacions agredeixen gent gran i nens petits. Per això el Tribunal Superior de Justícia no actua ni actuarà contra els policies i guàrdies civils que educadament i primmirada acompanyaren la gent gran i els nens petits i els salvaren de les perillossíssimes influències que els exaltats, davant de les urnes, els incovaven amb violència desfermada i amb pilotes de goma i proclames encara més nocives per a la salut mental d’un poble desenvolupat en la democràcia com el poble espanyol.

Els catalans són gent perversa. Fixeu-vos que hi ha qui diu que els ninotets que han aparegut penjats en un pont de l’autopista amb samarretes del PP, Ciudadanos i PSC, són una performance dels demòcrates de Societat Civil Catalana, aquesta gent de bona fe, finançats tothom desconeix per qui, però gent honrada, honesta i molt ben intencionada, que casualment foren els primers a fotografiar aquest escarn. La mateixa gent que va promoure la meravellosa expressió democràtica de la gran manifestació per España, on el lema més pacífic que es va pronunciar fou «Puigdemont, a prisión!», tot en un català perfecte, entre milers de catalans nascuts arreu d’Espanya -que el català neix allà on vol- i que venien d’arreu d’Espanya -que Catalunya es defensa pertot el país-.

La meravellosa tradició democràtica espanyola, que aprofitant el 155, un article (basat en el 48 de la Constitució de Weimar, 1919) que fou utilitzat pel demòcrata Hitler com a president d’Alemanya, ha aturat la indigna llei de memòria històrica i ha deixat en pau els morts de les cunetes. Què dir quan exerciren la persecució del terrorisme amb l’eina democràtica dels GAL, per no parlar dels atemptats del 11M i el de les Rambles, en els quals només la mala fe pot veure involucrats els serveis secrets de l’Estat. S’ha de ser malpensat i tenir molt mala idea per a creure que els serveis estatals tenen clavegueres i fan guerra bruta, permeten i fomenten atemptats i enterren gent en calç viva. S’ha de ser molt pervers per embrutar la trajectòria i el convenciment democràtics de gent tan exímia com els dos reis, l’Aznar - l’home de la guerra de pacificació del mitjà orient -, el Felipe – acusat de ser el senyor X dels crims dels GAL -, i què dir de tota la plana major del Gobierno del PP, gent impol·luta en la gestió econòmica, respectuosa amb l’estament judicial, amb el qual col·laboren a no dir més, si cal destruint ordinadors; o què dir de la llotja del Bernabéu on s’apleguen la flor i nata del país, gent treballadora i eficaç...

Són tants els pros d’aquesta extraordinària i mai vista democràcia espanyola, que als catalans només ens queda, si volem ser lliures, perseverar en la nostra tirania nazionalsocialista, aquesta tirania que per l’imperi de la llei, la força de les armes, la manca de respecte per la voluntat popular expressada a les urnes i per una política tumultuària i amenaçadora de la pau amb disturbis i agressions, violència i desqualificacions, manca de respecte i supremacia, vol enderrocar la florent democràcia espanyola, llum de totes les democràcies del món, esperança de tots els que volen ser lliures i no suporten la manipulació dels mitjans públics i privats, homes d’esperit lliure que volen la pluralitat democràtica de les televisions espanyoles, en mans de gent honradíssima, siguin privades o públiques.

No us deixeu enganyar, catalans: la democràcia espanyola és avançada i està consolidada des dels reis gots, com bé ensenyava el súmmum dels demòcrates, el Caudillo, l’home de la pau i la llibertat. No us deixeu enganyar, catalans: La Generalitat ha imposat la llengua, la seva voluntat i una tergiversació històrica per l’ús de la força a tots els espanyols, a tots aquests pobles lliures que s’han vist dominats i insultats per la supèrbia catalana. Per què voleu que els espanyols parlin català, per què voleu que sigui ignorada la trajectòria democràtica del país més demòcrata del món, per què no deixeu d’insultar i amenaçar els polítics espanyols, per què els priveu de la llibertat d’expressió i els coarteu totes les manifestacions de la seva identitat, per què lluiteu contra tota cultura que no sigui la catalana, per què sou tan intolerants, per què defenseu els grans bancs catalans, que marxen a les Espanyes per conquistar-los, per què heu de fer una premsa que ofèn la llibertat reial i la voluntat del cap de tots els exèrcits, per què...

Sí, catalans, perquè sou més lliures que ells, perquè teniu criteri i viviu en una societat respectuosa i amant de la controvèrsia política, perquè sabeu que tot el que precedeix aquest darrer paràgraf són mentides i mentides, perquè coneixeu millor que jo qui són, què han estat, d’on vénen, què volen i, a més a més, que no us volen si no és sotmesos i agraïts al terror que us apliquen per dominar-vos, sí, per tot això, fent ús de la vostra consciència i amb tot el seny que sigueu capaços, reflexioneu, i el dia que els ‘alliberadors’ ens han convocat a la seva ‘tupinada’, sigueu assenyats i defenseu la lluita contra la democràcia espanyola, que quan democràcia va acompanyat de l’adjectiu ‘espanyola’, sabeu prou que bé que es tracta de la tirania que el poble espanyol, format en la incultura, el respecte a l’amo i al rei, als mossens i als militars, la cultura de la pandereta, els toros i la fúria espanyola, ‘las guerreras’ d'handbol o altres epitets tan espanyolitzants, sempre violents i agressius...

Sí, per tot això, voteu en conseqüència. La democràcia espanyola tanca la gent a la presó per les seves idees, exilia governants, com abans féu amb governants i intel·lectuals, sí, aquesta és la democràcia espanyola, que fora de les fronteres hispanes tothom sap definir com cal: Tirania.

Penseu si us tira més l’esplèndida democràcia feixista de SCC, PP, PSC, Ciutadans, Por España me atrevo, España 2000, FAES... tots agrupats en la consigna: A por ellos, o si us atrau més una societat diversa PdeCat, ERC, CUP, Òmnium, ANC... Vostra és la decisió, ara bé, així com és vostra la decisió, desconfieu però, d’aquells que no en tenen, ja que quan un hom no planta cara, s’agenolla; per més que ho disfressin amb paraules que semblen convertir en democràcia la demagògia dels tirans. Sí, parlo dels Comuns que es reuneixen amb SCC, parlo de Podemos, que accepten la repressió i fan reverències republicanes al Rei, de comunistes com el Coscubiela que aixequen del seu seient a tots els representants de la tirania.

Sí, l’exemplar democràcia espanyola és la negra història d’un país que només sap viure sota la bota militar, el terrorisme econòmic i la dominació de les elits de sempre, tot plegat, la definició de manual polític d’allò que és: Dictadura.