L’EXEMPLAR DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Si fem memòria, recordarem que l’Alemanya sotmesa a la dictadura comunista era reconeguda mundialment com a RDA: República Democràtica Alemanya. No cal explicar a ningú que el terme ‘democràcia’, com a descripció política del país, era una malèvola tergiversació semàntica. Espanya això no ho va fer quan morí, en el seu llitet, el criminal que dirigí el país durant gairebé quaranta anys. Podien haver-se denominat: Reino Democràtico de España, però obviaren el terme perquè ‘tothom’ sap que el sentit democràtic és una de les essencies de les classes dirigents i del poble espanyol. Només hem de recordar com tots els feixistes, l’endemà de la mort de l’adorat Caudillo, eren tots demòcrates de tota la vida i com el poble se sentia enormement orgullós de recuperar aquest sentiment polític tan arrelat.

Una anàlisi històrica responsable demostra que Espanya ha estat capdavantera sempre en la defensa de la democràcia, a la península i arreu del món. Des dels gots, si no abans, ja eren demòcrates, què dir quan feren el descobriment d’Amèrica i exportaren la seva innovadora concepció política arreu del nou continent, o la liberal reforma política de Felipe V, amb els decrets de nova planta que escampaven la llibertat i la democràcia arreu del territori! Fins i tot Fernando VII, un eximi Borbó, que arribà tan lluny en la democràcia que posà el país en mans de Napoleó, l’home del republicanisme. Només els cops d’estat comunistes a Espanya han fet trontollar l’essència democràtica dels poders i del poble. Tanmateix, a cada cop d’estat sempre ha sortit l’exèrcit, capdavanter en la defensa de les llibertats, per fer retornar a l’ordre, l’ordre quebrat pels criminals comunistes. I així han donat exemples paradigmàtics a la cultura democràtica europea i mundial arreu, gent com Primo de Rivera i els falangistes -aquells que avui representa la quintaessència de Ciudadanos-, o el Caudillo de la democràcia espanyola, el que pactava amb Hitler i Mussolini, per ensarronar-los. Finalment, després de la mort d’aquest Caudillo de les llibertats pàtries, hem fet una transició envers l’excel·lència democràtica, un pas més enllà encara, representada pels Borbons.

El gran problema de la democràcia espanyola té un nom: Catalunya. Catalunya és una regió del nord-est d’aquest país exemple de respecte i de llibertat, habitada per una tribu sanguinària i perversa, que des de sempre, i sobretot després de Felipe V ha treballat amb afany i sense descans per sotmetre la democràcia espanyola a la teoria política inventada per aquest poble cruel, una teoria que fou la base per al desenvolupament de les tiranies més diabòliques de la història: el nazisme. Ara Espanya, la democràcia de les democràcies, es troba altra volta amenaçada per aquests dictadors sense pietat.

Per això els il·lustríssims magistrats de l’excel·lentíssim Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com també els impacialíssims membres de l’extraordinàriament democràtica Junta Electoral Central, els uns i els altres estan vetllant per la netedat d’unes eleccions veritablement democràtiques: per això prohibeixen els llaços grocs i la il·luminació groga – i potser estan meditant si prohibir teixits d’aquest color i fins i tot els canaris – perquè fonamenten la tirania i l’amenaça feixista que vol destruir violentament la convivència pacífica dels ciutadans. I per això permeten una concentració dels demòcrates de ‘Por España me atrevo’, gent pacífica allà on hi ha gent pacifista, gent que fa petit Gandhi, i els permeten de concentrar-se davant dels terroristes de la CUP, gent que en totes les manifestacions agredeixen gent gran i nens petits. Per això el Tribunal Superior de Justícia no actua ni actuarà contra els policies i guàrdies civils que educadament i primmirada acompanyaren la gent gran i els nens petits i els salvaren de les perillossíssimes influències que els exaltats, davant de les urnes, els incovaven amb violència desfermada i amb pilotes de goma i proclames encara més nocives per a la salut mental d’un poble desenvolupat en la democràcia com el poble espanyol.

Els catalans són gent perversa. Fixeu-vos que hi ha qui diu que els ninotets que han aparegut penjats en un pont de l’autopista amb samarretes del PP, Ciudadanos i PSC, són una performance dels demòcrates de Societat Civil Catalana, aquesta gent de bona fe, finançats tothom desconeix per qui, però gent honrada, honesta i molt ben intencionada, que casualment foren els primers a fotografiar aquest escarn. La mateixa gent que va promoure la meravellosa expressió democràtica de la gran manifestació per España, on el lema més pacífic que es va pronunciar fou «Puigdemont, a prisión!», tot en un català perfecte, entre milers de catalans nascuts arreu d’Espanya -que el català neix allà on vol- i que venien d’arreu d’Espanya -que Catalunya es defensa pertot el país-.

La meravellosa tradició democràtica espanyola, que aprofitant el 155, un article (basat en el 48 de la Constitució de Weimar, 1919) que fou utilitzat pel demòcrata Hitler com a president d’Alemanya, ha aturat la indigna llei de memòria històrica i ha deixat en pau els morts de les cunetes. Què dir quan exerciren la persecució del terrorisme amb l’eina democràtica dels GAL, per no parlar dels atemptats del 11M i el de les Rambles, en els quals només la mala fe pot veure involucrats els serveis secrets de l’Estat. S’ha de ser malpensat i tenir molt mala idea per a creure que els serveis estatals tenen clavegueres i fan guerra bruta, permeten i fomenten atemptats i enterren gent en calç viva. S’ha de ser molt pervers per embrutar la trajectòria i el convenciment democràtics de gent tan exímia com els dos reis, l’Aznar - l’home de la guerra de pacificació del mitjà orient -, el Felipe – acusat de ser el senyor X dels crims dels GAL -, i què dir de tota la plana major del Gobierno del PP, gent impol·luta en la gestió econòmica, respectuosa amb l’estament judicial, amb el qual col·laboren a no dir més, si cal destruint ordinadors; o què dir de la llotja del Bernabéu on s’apleguen la flor i nata del país, gent treballadora i eficaç...

Són tants els pros d’aquesta extraordinària i mai vista democràcia espanyola, que als catalans només ens queda, si volem ser lliures, perseverar en la nostra tirania nazionalsocialista, aquesta tirania que per l’imperi de la llei, la força de les armes, la manca de respecte per la voluntat popular expressada a les urnes i per una política tumultuària i amenaçadora de la pau amb disturbis i agressions, violència i desqualificacions, manca de respecte i supremacia, vol enderrocar la florent democràcia espanyola, llum de totes les democràcies del món, esperança de tots els que volen ser lliures i no suporten la manipulació dels mitjans públics i privats, homes d’esperit lliure que volen la pluralitat democràtica de les televisions espanyoles, en mans de gent honradíssima, siguin privades o públiques.

No us deixeu enganyar, catalans: la democràcia espanyola és avançada i està consolidada des dels reis gots, com bé ensenyava el súmmum dels demòcrates, el Caudillo, l’home de la pau i la llibertat. No us deixeu enganyar, catalans: La Generalitat ha imposat la llengua, la seva voluntat i una tergiversació històrica per l’ús de la força a tots els espanyols, a tots aquests pobles lliures que s’han vist dominats i insultats per la supèrbia catalana. Per què voleu que els espanyols parlin català, per què voleu que sigui ignorada la trajectòria democràtica del país més demòcrata del món, per què no deixeu d’insultar i amenaçar els polítics espanyols, per què els priveu de la llibertat d’expressió i els coarteu totes les manifestacions de la seva identitat, per què lluiteu contra tota cultura que no sigui la catalana, per què sou tan intolerants, per què defenseu els grans bancs catalans, que marxen a les Espanyes per conquistar-los, per què heu de fer una premsa que ofèn la llibertat reial i la voluntat del cap de tots els exèrcits, per què...

Sí, catalans, perquè sou més lliures que ells, perquè teniu criteri i viviu en una societat respectuosa i amant de la controvèrsia política, perquè sabeu que tot el que precedeix aquest darrer paràgraf són mentides i mentides, perquè coneixeu millor que jo qui són, què han estat, d’on vénen, què volen i, a més a més, que no us volen si no és sotmesos i agraïts al terror que us apliquen per dominar-vos, sí, per tot això, fent ús de la vostra consciència i amb tot el seny que sigueu capaços, reflexioneu, i el dia que els ‘alliberadors’ ens han convocat a la seva ‘tupinada’, sigueu assenyats i defenseu la lluita contra la democràcia espanyola, que quan democràcia va acompanyat de l’adjectiu ‘espanyola’, sabeu prou que bé que es tracta de la tirania que el poble espanyol, format en la incultura, el respecte a l’amo i al rei, als mossens i als militars, la cultura de la pandereta, els toros i la fúria espanyola, ‘las guerreras’ d'handbol o altres epitets tan espanyolitzants, sempre violents i agressius...

Sí, per tot això, voteu en conseqüència. La democràcia espanyola tanca la gent a la presó per les seves idees, exilia governants, com abans féu amb governants i intel·lectuals, sí, aquesta és la democràcia espanyola, que fora de les fronteres hispanes tothom sap definir com cal: Tirania.

Penseu si us tira més l’esplèndida democràcia feixista de SCC, PP, PSC, Ciutadans, Por España me atrevo, España 2000, FAES... tots agrupats en la consigna: A por ellos, o si us atrau més una societat diversa PdeCat, ERC, CUP, Òmnium, ANC... Vostra és la decisió, ara bé, així com és vostra la decisió, desconfieu però, d’aquells que no en tenen, ja que quan un hom no planta cara, s’agenolla; per més que ho disfressin amb paraules que semblen convertir en democràcia la demagògia dels tirans. Sí, parlo dels Comuns que es reuneixen amb SCC, parlo de Podemos, que accepten la repressió i fan reverències republicanes al Rei, de comunistes com el Coscubiela que aixequen del seu seient a tots els representants de la tirania.

Sí, l’exemplar democràcia espanyola és la negra història d’un país que només sap viure sota la bota militar, el terrorisme econòmic i la dominació de les elits de sempre, tot plegat, la definició de manual polític d’allò que és: Dictadura.