CAMPANYA ELECTORAL 21-D ?

Ja ha començat el que en diuen campanya electoral. Val a dir que sota la parcial pressió de la Junta Electoral Central i altres estaments judicials, els quals però, no han vist cap irregularitat en el fet que el candidat del PP, amb tota la fatxenderia de la qual són capaços els membres d’aquesta associació de malfactors, en l’acte inaugural de campanya, uns minuts abans de poder demanar el vot per a la seva candidatura als ciutadans, féu explícitament la demanda de vot, tot remarcant com de ‘xulo’ que era, que s’avançava a la normativa electoral. D’altra banda, no cal parlar de la pressió als mitjans de comunicació públics de Catalunya ni de la repressió de les manifestacions simbòliques i de protesta contra l‘empresonament dels candidats. Així, en aquest estat les coses, ha començat la campanya de les eleccions més il·legítimes i il·legals celebrades a les espanyes.

Abans d’entrar en el cos de l’escrit, sí que vull mostrar la meva sorpresa davant de la mansuetud dels mitjans públics catalans en acceptar les imposicions injustificables de la pressumpta Junta Electoral. No hi ha cap raó perquè al president de la Generalitat no se’l pugui anomenar com a president de la Generalitat, ja que mai no hi ha hagut cap expresident a la Generalitat, perquè protocolàriament conserven sempre el títol de president, fins i tot, més enllà d’aquesta vida (el president Companys o el president Tarradelles, per exemple). Em podia estendre més, amb els casos dels consellers empresonats, excarcerats i els activistes polítics que romanen a presó, tots ells sotmesos a una justícia que, com s’ha palesat amb la retirada de l’euroordre, viola els principis fonamentals d’un estat de dret. Què dir de la prohibició d’informació de la manifestació a Brusel·les, una evident manipulació del dret a la informació i a l’expressió! Els mitjans estan per explicar què passa, i si en una informació hi ha tergiversació, aleshores sí que s’escaurà actuar com estigui estipulat a la normativa legal. La manifestació de Brusel·les no era un acte electoral. Com la presència d’un responsable polític en un acte polític, no és un acte electoral. O no recordem les nombrosíssimes inauguracions abans d’unes eleccions? Hi ha actuacions ‘preventives i primmirades’ que el que demostren és la parcialitat dels òrgans que haurien de vetllar per la netedat i transparència de les eleccions... Però, vaig a l’assumpte que vull tractar en aquest escrit.

«És l’hora de la gent normal», Arrimadas dixit. La desqualificació del votant de candidatures oposades a la teva és de molt baixa qualitat política i democràtica, a més que demostra clarament el sentiment de superioritat de qui l’expressa. Arrimadas ha dit: Fins ara ha estat l’hora dels anormals o dels subnormals, ara és l’hora de la classe superior: els normals. I ‘normal’ deu ser que el cap del seu partit s’hagi comprat una casa d’un milió d’euros... com tota la gent ‘normal’, a la qual demana el vot per apartar de l’acció política els anormals i els subnormals.

«Espanya és un país democràtic i europeu, cosa que no serà mai la república», Levy dixit. Europea ho serà sempre, potser fora de la comunitat, però una cosa no exclou l’altra. Noruega, Suïssa, Islàndia són tan europees com França o Alemanya. Democràtica, la república ho serà, si els seus ciutadans així la volen. Fet del qual no puc dubtar-ne per la idiosincràsia dels catalans. Tanmateix, la idiosincràsia hispana és també tan democràtica? Recordem que el seu partit s’omple la boca de l’imperi de la llei. I li pregunto a la senyora Levy, la dictadura de Primo de Rivera i la del Generalíssimo Franco - del qual el fundador del seu partit fou ministre destacat -, aquestes dictadures que comptaven amb el suport explícit dels Borbons, en aquestes dictadures, no hi havia imperi de la llei? La llei impera sempre; la legitimitat de la llei, gairebé mai. Potser no ho sap.

L’amic i col·laborador de la repetitiva Arrimadas, l’andalusa que orienta els catalans quant a què és ser bon català, el Girauta, dixit: «Ens han volgut colar un cop d’estat i ara volen l’indult». S’ha de saber molt poc de política per confondre un cop d’estat amb un moviment secessionista. Un cop d’estat s’executa per sotmetre la població a un nou règim. Un moviment secessionista, no imposa res, sinó que desgrana una peça d’un antic estat. Si els catalans haguessin pres Madrid i hi haguéssim imposat la nostra llei, i amb la força de les armes, aleshores sí que seria coherent de parlar de cop d’estat. Ara, un moviment secessionista que cerca la legitimitat a les urnes, només pot ser entès com a un afrempta pels qui saben, coneixen i imposen la veritat absoluta. I val a dir, contra aquests nostàlgics de l’imperialisme, que si alguna cosa ens ha demostrat la història, sobretot la història dels darrers segles, és que l’estructura política del món tendeix a la dissolució dels grans estats. Les nacions són les superestructures dels pobles, de la ciutadania, i només és perillós el nacionalisme quan s’imposa per la força i quan es creu superior als altres. Potser jo vaig equivocat, però em sembla que França, Amèrica, Anglaterra, Rússia, Alemanya són exemples de països lliures amb un potentíssim sentiment nacionalista. Potser Girauta desconeix que les tropes que cabdillava Franco es feien dir ‘nacionals’ i la seva ensenya era ‘Espanya per damunt de tot’, poc més o menys, com ara.

I deixant de banda l’exhibició antinacionalista de l’extrema dreta espanyola, una aturada d’un moment en la dreta espanyola, també antinacionalista, tan antinacionalista que són federalistes eterns, d’un federalisme que mai però, no han promogut quan estaven en el poder i, curiosament, sempre està en els seus discursos quan són oposició. Però d’aquests democràtes que fundaren els GAL, que no paren de donar voltes en les portes giratòries per assolir una societat més justa i solidària, a més de molt social, aquesta colla de grimpaires, ara han fitxat a una ballarina de primer nivell. És una ofensa política, una vergonya social i una indecència personal que l’Iceta tingui la pocavergonya de ser tan poc seriós, en la cojuntura política actual, de posar-se a ballar. Polítics amb els quals ha compartit parlament, per causa de les seves idees, són a la presó, i ell no té altra ocurrència que la de posar-se a ballar per fer campanya. S’ha de ser un indigent moral per fer-ho, però, no ens enganyem, Iceta és això. Al capdavall, els seus balls li han de donar a menjar, que a ell la política li interessa tant com a mi els toros. Els seients són còmodes i la política una bona manera de guanyar-se la vida (recordeu l’home de la casa d’un milió d’euros). Ser servicial i dedicar la intel·ligència a aquest servei – i ell n’és, d’intel·ligent, d’astut – és molt ben vist pels amos. Per això, de ben segur, el continuarem veient ballar com una foca en un zoològic.

Finalment, per concloure aquest primer escrit sobre la campanya de les eleccions del 155, només fer-hi una referència, quant a les obres de Sixena. Després de la resolució judicial - d’un jutge que curiosament cessa el dia 11 d’aquest mes -, en la qual, en una absoluta demostració de mesura i proporció adequades a la situació concreta, en la qual resolució dóna l’ordre a la ‘guàrdia civil’ d’endur-se les obres ni que sigui amb l’ús de la força. Mesura exemplar, sense dubte... Doncs, a parer meu, no calen manifestacions de defensa del patrimoni ni calen concentracions populars ni declaracions dels responsables culturals. Només s’ha de tancar el museu i esperar de veure com les forces de la guàrdia civil assalten les instal·lacions, amb una mica de sort podrem obtenir imatges similars a les que ens oferiren les tropes americanes quan devastaren els museus de Bagdad. Amb bones càmeres, només hem d’esperar a veure com l’ús de la força compleix les ordres judicials.

Espanya és així, i que ningú no ho dubti, sempre serà així. Els pobles només canvien quan coneixen la seva història, gaudeixen de cultura i de lliure pensament, que és per això que saben viure en llibertat i respecte.