2018 : L’AMENAÇA DE L’OLIGARQUIA MUNDIAL

No són bons temps per a la lírica. Un cop d’ull damunt de la situació mundial és per fer venir por. Tant se val mirar a orient o a occident, al sud o al nord, sembla que arreu les elits financeres i econòmiques han assolit de controlar les brides del poder. Un fenomen estrany s’ha produït, ja que fins i tot els règims ‘comunistes’ - llevat de l’excepció nord-coreana – han assumit el neoliberalisme i l’adoren com a gran Déu pagà. Malauradament, la democràcia està tocada de mort a molts països del món. Ens han volgut fer creure que el fet de posar unes urnes i deixar que la ‘xurma’ voti és la demostració de la democràcia, i res no està més lluny de la democràcia que això. La democràcia no es consolida en un acte, sinó que és un exercici, com espero demostrar uns paràgrafs més avall.

Abans d’entrar en aquesta demostració, vull fer unes observacions, que val a dir que hauran de ser generals en tant que no és possible de fer-les país a país, essent cada país diferent de qualsevol altre per molt diverses raons. La putrefacta democràcia espanyola l’obvio, perquè és la desgraciada referència habitual dels meus escrits, ara que estem immersos en la consolidació del nostre país com a nova república. Però, si mirem els països comunistes, molt d’ells amb economies mixtes, veiem que l’oligarquia sistèmica de tot règim autoritari hi és present a tots els nivells de la vida política; un fet que, d’altra banda, no sorprèn. Si mirem els països en vies de desenvolupament, trobem a tot arreu unes deficients democràcies, tan deficients que recorden més les polítiques de les ‘repúbliques bananeres’ que allò que hauria de ser una democràcia real. I quan mirem els models democràtics moderns, representats pels Estats Units i els països europeus, sobretot i per la seva importància: Alemanya, Anglaterra i França, comprovem que el dèficit democràtic és molt preocupant. Als Estats Units hi governa una poderosa oligarquia econòmica que ha trobat en ‘l’eminència intel·lectual’ dels seus darrers presidents, la clau per convertir el seu exemple de model democràtic en una caricatura. Tot i això, l’essencial separació de poders i el respecte a la llibertat de premsa, encara els converteix en un punt de referència. Això no obstant, el sistema està seriosament amenaçat pel poder de la nova oligarquia, una oligarquia que no té el mínim escrúpol en res. En res de res. D’altra banda, a Europa, són massa els signes que fan evident una tendència progressiva i vertiginosa envers el desmembrament de les essències de la democràcia. Avui, sembla que la grandesa d’aquest sistema polític rau exclusivament de fer eleccions a tort i a dret a tot arreu, i així es demostra la força d’un sistema que ens fa ser respectats per tota la ciutadania del món. Però Macron – aviat començarem a veure què és veritablement aquest Riverita a la francesa -, Merkel – la ‘corporeïtzació ‘ del neoliberalisme demagògic – i Juncker – el representant del ‘cantó fosc’ - són la sagrada trinitat que vol desballestar tot l’engranatge democràtic i social del segle XX en el continent. Per sort, els únics europeus que encara mantenen fidelitat a l’essència de la democràcia són els petits països del nord.

Els grans països han sucumbit a la corrupció de la democràcia, al sotmetiment del sistema als interessos del gran capital neoliberal, a la demagògia més brutal i descarada – la teatralitat política – i a l’afebliment del govern de la majoria a favor del govern de les elits econòmiques, l’oligarquia financera. Al poble se l’ensinistra, se l’enganya amb el suport necessari de la premsa escrita, radiofònica i audiovisual, i se’l convida a participar en el gran acte de la democràcia: les eleccions, on sempre surt vencedora la mateixa oligarquia.

Quan el poder de les corporacions i els lobbys és més gran que l’autonomia estatal, els polítics es converteixen en vividors, ninots al servei de l’oligarquia econòmica. Per això, avui, no hi ha política, només hi ha partits polítics, i no hi ha democràcia sinó un combat demagògic per obtenir el premi del triomf de partit, la qual cosa significa més ingressos, més poder personal per al líder i, amb això, el sotmetiment a les màfies financeres que d’aquesta manera dirigeixen el poder. Banca i premsa, arreu, són els motors del neoliberalisme, els polítics són la gasolina demagògica, i amb aquest combinat, tenim una nociva contaminació del sistema democràtic, i amb això l’ecosistema natural per a un règim tan complicat com aquest es va destruint a poc a poc.

Un veritable sistema democràtic és aquell que fonamenta l’èxit del país en una justícia eficient, un repartiment equitatiu de la riquesa, una disputa política de diferents estructures econòmiques i socials per al país, tot plegat en l’exercici de la llibertat ciutadana recollida en uns drets iguals per a tots... fins a arribar a l’emissió del vot en les eleccions. Si un poble vota, però cap dels fonaments del sistema democràtic es compleix, ens trobem en un parany, en una mena de realitat política virtual. I quan la democràcia és virtual, ja no és democràcia.

Tots recordem l’estafa als clients de Volkswagen i l’atemptat contra la salut pública de les pràctiques contaminants de l’empresa, les quals, l’estafa i l’atemptat, foren admesos per totes les altres marques sense cap altre acte de contrició que un ‘oh, ho sentim’. I aquí pau i després glòria. Ara estem descobrint les males pràctiques d’Apple - s’ha de ser ximple per no haver-ho intuït - i també la negligència dels seus superdotats enginyers informàtics... I podríem fer una relació prou llarga amb la resta de grandíssimes empreses que han pogut créixer per les irregularitats, les il·legalitats i el consentiment – molt ben pagat – dels polítics de torn. Per tot això, hem de pensar que l’oligarquia és el màxim enemic de la democràcia. Les elits no cercaran mai gent capaç, sinó gent obedient, i si pensen poc, molt millor. Ja no dic res si a més a més són uns pobres diables amb ànsies de notorietat i ganes boges de grimpar sense cap mirament ètic ni escrúpols de cap tipus. Gentalla de la classe de Manuel Valls, Alberto Carlos Rivera, De Guindos, etcètera, etcètera.

La democràcia és pacte i eficàcia. El món s’ha enxarxat en una guerra econòmica, fruit de la ‘meravellosa’ globalització, i només hi triomfa la traïció i la incompetència. Potser el 2018 haurà de copiar el lema de «Salvem les balenes» i posar-se com a repte per a la salut política de tothom: «Salvem la democràcia».

Ens hem conformat amb el concepte tradicional de democràcia i potser ens cal estudiar-la i reformar-la quant a concepte. Però això, ho deixaré per a un altre dia.

2 0 1 8

Any nou, vida nova. Després de les eleccions il·legítimes guanyades per l’independentisme amb majoria parlamentària, es ratifica el resultat del referèndum de l’1 d’octubre que, sota la pluja de porres, consolidà la voluntat del poble de Catalunya de desprendre’s del llast econòmic, polític, social i cultural que significa la pertinença – la submissió – a Espanya.

D’aleshores de les eleccions ençà no hi ha hagut cap canvi substancial en el posicionament de les parts. Aquesta manca de canvi s’ha demostrat en el silenci. Cadascuna de les parts actua independentment de l’altra i amb la determinació d’assolir el seu objectiu: l’Espanya francomonàrquica ignorant els resultats electorals, que tant els desagraden, i mantenint la repressió a tots els nivells, mentre que els catalans fem mans i mànigues per tractar de fer possible la governabilitat del país i treure les brides de les mans de l’opressor, que no s’està d’asfixiar-nos econòmicament ni de cedir ni una mica en la seva obsessió en la destrucció de la nostra identitat com a poble. Els atacs constants a l’escola, a la llengua, a la cultura, a la nostra producció industrial i econòmica no cessen, és més, s’incrementen. A més a més, això s’esdevé amb tota la insolència del poderós tirànic que sotmet sense haver de donar raons ni complir la llei que així viola com exigeix.

Les declaracions – aquestes sí que dignes de ser qualificades de delictes d’odi , l’ofensiva repressiva - vestida de judicial -, com l’execrable espoliació del FLA són proves més que suficients per comprovar la malvolença i les males pràctiques d’un estat que no és el nostre en tant que només imposa i no escolta. Davant d’això no hem de tendir més la mà, és l’hora de demostrar que volem ser un país nou i tenim capacitat diplomàtica per ser-ho. Ara doncs, no és hora de proposar taules de negociació ni res que s’hi assembli, ara és l’hora d’escampar a l’Europa sorda, podrida i nefasta, i també al món, tota la putrefacció del règim espanyol, que ‘tan dignament’ representa el preparao, fidel en tot a l’essència de la seva nissaga.

No ens hem de cansar ni de defallir de fer públic tot allò que demostra la pervivència del franquisme en tots els estadis de la governabilitat espanyola, des de la màxima institució al ciutadà de l’a por ellos’. La premsa ha de traslladar les seves informacions al món sencer, tots els catalans a l’estranger han de dinamitar la falsa creença que d’Espanya es té arreu, tots els intel·lectuals no han d’ajornar la denúncia de la persecució que sofreixen, han sofert i sofriran si no assolim un estat independent, des dels investigadors als escriptors, passant pels juristes i economistes. Potser la millor arma contra Espanya és despullar-la i deixar-la exposada al món amb totes les seves misèries, que inclouen la corrupció i l’incompliment dels compromisos contrets com a senya d’identitat:

El consell d’Europa alerta que Espanya no fa cas de les recomanacions del 2013 !!! per a la lluita contra la corrupció. El govern d’Aragó insulta els catalans amb el que se suposa que és un regal. Un excàrrec europeu, Vidal-Quadras, demostra la seva indigència ètica en recomanar l’exili perpetu del president elegit democràticament pels catalans. Els observadors internacionals desplaçats per a les eleccions corroboren la manca d’equitat i neutralitat de la premsa espanyola... I tot i això, val a dir que els indesitjables que dirigeixen els organismes europeus encara no es pronuncien sobre Catalunya i tenen la pocavergonya de considerar el problema com una qüestió regional.

Per tot plegat, cal eixamplar l’horitzó. El món no acaba a la vella i decrèpita Europa, una trista Europa que està a punt de perdre l’únic valor que la fa diferent i que constitueix l’ànima del respecte de la resta del món envers ella. Cal que els catalans ens pensem molt bé si volem formar part d’un continent ‘economitzat’ que ha començat una agonia ideològica que el mena de cap al feixisme – ja té membres descaradament ultradretans, per no parlar d’’il capo’ Juncker -.

Enmig d’una guerra mundial econòmica, cal prendre-hi part, més encara quan els que se suposa que són els teus socis són tan indecents com per negar-te els privilegis democràtics i de llibertat que gaudeixen tots els altres dels seus membres. Els catalans no és que siguem ciutadans de segona a l’Espanya borbònica, és que som ciutadans de segona a Europa. Per tant, cal engegar-los. Prou de pidolar i regalar flors i toca la viola. Prou. Cal tractar d’obrir nous canals, siguin russos, xinesos o jueus. Què penseu que faria Europa si això s’esdevingués? Ja veig a algú anunciant a la ‘cancellera d’Europa’ que el senyor Puigdemont té una citació amb Vladimir, i a la senyora en qüestió li faltaria temps per trucar al M. Rajoy... No s’hi val a badar. El món és molt gran. I tampoc no hem d’oblidar els britànics que, acabats de sortir d’Europa, tenen prou interessos per afeblir-la. No vull pensar que seria una sintonia britànico-catalana per al Borbó. Gibraltar i Catalunya mossegant el somni peninsular castellà, ja espatllat per sempre per la ‘secessió’ de Portugal al segle XVII.

Amb tot això comencem l’any clau. Tot allò que no quedi embastat ara, serà ensorrat pel retorn al passat espanyol. Així doncs, 2018 ha de ser la consolidació de la República, i això depèn d’actuar com a país lliure, la qual cosa vol dir ser independents i aconseguir el reconeixement d’altres països. Si ens hi posem, si nosaltres creiem que som un poble lliure, no tinc cap dubte que, tot i les negociacions que caldran amb els nostres ‘reconeixedors’, som capaços d’arribar a Ítaca. Cal tenir present sempre que ningú no ens pot reconèixer si no ens reconeixem nosaltres. Cal identificar-se, aleshores és probable que els altres ens respectin com allò que som: un poble sobirà. Fórem un poble sobirà fins que els exèrcits del Borbó ens aniquilaren. Ara és l’hora de retrobar la nostra identitat i la nostra llibertat. Els cristians de la península, l’alliberaren després de vuit-cents anys; nosaltres podem – hem – de fer-ho en només tres-cents.

Potser haurem de ser un país amb un govern a l’estranger; siguem-ho.

Potser haurem de fer amistats poc recomanables; fem-les.

Potser haurem de fer cessions poc agradables; negociem-les.

Potser...

Tot val per sortir d’Espanya: Ésser-hi és deixar de ser.