No són bons temps per a la lírica. Un cop d’ull damunt de la
situació mundial és per fer venir por. Tant se val mirar a orient o
a occident, al sud o al nord, sembla que arreu les elits financeres i
econòmiques han assolit de controlar les brides del poder. Un
fenomen estrany s’ha produït, ja que fins i tot els règims
‘comunistes’ - llevat de l’excepció nord-coreana – han
assumit el neoliberalisme i l’adoren com a gran Déu pagà.
Malauradament, la democràcia està tocada de mort a molts països
del món. Ens han volgut fer creure que el fet de posar unes urnes i
deixar que la ‘xurma’ voti és la demostració de la democràcia,
i res no està més lluny de la democràcia que això. La democràcia
no es consolida en un acte, sinó que és un exercici, com espero
demostrar uns paràgrafs més avall.
Abans d’entrar en aquesta demostració, vull fer unes observacions,
que val a dir que hauran de ser generals en tant que no és possible
de fer-les país a país, essent cada país diferent de qualsevol
altre per molt diverses raons. La putrefacta democràcia espanyola
l’obvio, perquè és la desgraciada referència habitual dels meus
escrits, ara que estem immersos en la consolidació del nostre país
com a nova república. Però, si mirem els països comunistes, molt
d’ells amb economies mixtes, veiem que l’oligarquia sistèmica de
tot règim autoritari hi és present a tots els nivells de la vida
política; un fet que, d’altra banda, no sorprèn. Si mirem els
països en vies de desenvolupament, trobem a tot arreu unes
deficients democràcies, tan deficients que recorden més les
polítiques de les ‘repúbliques bananeres’ que allò que hauria
de ser una democràcia real. I quan mirem els models democràtics
moderns, representats pels Estats Units i els països europeus,
sobretot i per la seva importància: Alemanya, Anglaterra i França,
comprovem que el dèficit democràtic és molt preocupant. Als Estats
Units hi governa una poderosa oligarquia econòmica que ha trobat en
‘l’eminència intel·lectual’ dels seus darrers presidents, la
clau per convertir el seu exemple de model democràtic en una
caricatura. Tot i això, l’essencial separació de poders i el
respecte a la llibertat de premsa, encara els converteix en un punt
de referència. Això no obstant, el sistema està seriosament
amenaçat pel poder de la nova oligarquia, una oligarquia que no té
el mínim escrúpol en res. En res de res. D’altra banda, a Europa,
són massa els signes que fan evident una tendència progressiva i
vertiginosa envers el desmembrament de les essències de la
democràcia. Avui, sembla que la grandesa d’aquest sistema polític
rau exclusivament de fer eleccions a tort i a dret a tot arreu, i
així es demostra la força d’un sistema que ens fa ser respectats
per tota la ciutadania del món. Però Macron – aviat començarem a
veure què és veritablement aquest Riverita a la francesa -, Merkel
– la ‘corporeïtzació ‘ del neoliberalisme demagògic – i
Juncker – el representant del ‘cantó fosc’ - són la sagrada
trinitat que vol desballestar tot l’engranatge democràtic i social
del segle XX en el continent. Per sort, els únics europeus que
encara mantenen fidelitat a l’essència de la democràcia són els
petits països del nord.
Els grans països han sucumbit a la corrupció de la democràcia, al
sotmetiment del sistema als interessos del gran capital neoliberal, a
la demagògia més brutal i descarada – la teatralitat política –
i a l’afebliment del govern de la majoria a favor del govern de les
elits econòmiques, l’oligarquia financera. Al poble se
l’ensinistra, se l’enganya amb el suport necessari de la premsa
escrita, radiofònica i audiovisual, i se’l convida a participar en
el gran acte de la democràcia: les eleccions, on sempre surt
vencedora la mateixa oligarquia.
Quan el poder de les corporacions i els lobbys és més gran que
l’autonomia estatal, els polítics es converteixen en vividors,
ninots al servei de l’oligarquia econòmica. Per això, avui, no hi
ha política, només hi ha partits polítics, i no hi ha democràcia
sinó un combat demagògic per obtenir el premi del triomf de partit,
la qual cosa significa més ingressos, més poder personal per al
líder i, amb això, el sotmetiment a les màfies financeres que
d’aquesta manera dirigeixen el poder. Banca i premsa, arreu, són
els motors del neoliberalisme, els polítics són la gasolina
demagògica, i amb aquest combinat, tenim una nociva contaminació
del sistema democràtic, i amb això l’ecosistema natural per a un
règim tan complicat com aquest es va destruint a poc a poc.
Un veritable sistema democràtic és aquell que fonamenta l’èxit
del país en una justícia eficient, un repartiment equitatiu de la
riquesa, una disputa política de diferents estructures econòmiques
i socials per al país, tot plegat en l’exercici de la llibertat
ciutadana recollida en uns drets iguals per a tots... fins a arribar
a l’emissió del vot en les eleccions. Si un poble vota, però cap
dels fonaments del sistema democràtic es compleix, ens trobem en un
parany, en una mena de realitat política virtual. I quan la
democràcia és virtual, ja no és democràcia.
Tots recordem l’estafa als clients de Volkswagen i l’atemptat
contra la salut pública de les pràctiques contaminants de
l’empresa, les quals, l’estafa i l’atemptat, foren admesos per
totes les altres marques sense cap altre acte de contrició que un
‘oh, ho sentim’. I aquí pau i després glòria. Ara estem
descobrint les males pràctiques d’Apple
- s’ha de ser ximple per no haver-ho intuït
- i també la negligència dels seus superdotats enginyers
informàtics... I podríem fer una relació prou llarga amb la resta
de grandíssimes empreses que han pogut créixer per
les irregularitats,
les
il·legalitats i el consentiment – molt ben pagat – dels polítics
de torn. Per tot això, hem de pensar que l’oligarquia és el màxim
enemic de la democràcia. Les elits no cercaran mai gent capaç, sinó
gent obedient, i si pensen poc, molt millor. Ja no dic res si a més
a més són uns pobres diables amb ànsies de notorietat i ganes
boges de grimpar sense cap mirament ètic ni escrúpols
de cap tipus. Gentalla de la classe de Manuel Valls, Alberto Carlos
Rivera, De Guindos, etcètera, etcètera.
La democràcia és pacte i
eficàcia. El món s’ha enxarxat en una guerra econòmica, fruit de
la ‘meravellosa’ globalització, i només hi triomfa la traïció
i la incompetència. Potser el 2018 haurà
de copiar el lema de «Salvem les balenes» i posar-se com a repte
per a la salut política
de tothom: «Salvem la
democràcia».
Ens hem conformat amb el concepte
tradicional de democràcia i potser ens
cal estudiar-la i
reformar-la quant a concepte. Però això, ho deixaré per a un altre
dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada