2 0 1 8

Any nou, vida nova. Després de les eleccions il·legítimes guanyades per l’independentisme amb majoria parlamentària, es ratifica el resultat del referèndum de l’1 d’octubre que, sota la pluja de porres, consolidà la voluntat del poble de Catalunya de desprendre’s del llast econòmic, polític, social i cultural que significa la pertinença – la submissió – a Espanya.

D’aleshores de les eleccions ençà no hi ha hagut cap canvi substancial en el posicionament de les parts. Aquesta manca de canvi s’ha demostrat en el silenci. Cadascuna de les parts actua independentment de l’altra i amb la determinació d’assolir el seu objectiu: l’Espanya francomonàrquica ignorant els resultats electorals, que tant els desagraden, i mantenint la repressió a tots els nivells, mentre que els catalans fem mans i mànigues per tractar de fer possible la governabilitat del país i treure les brides de les mans de l’opressor, que no s’està d’asfixiar-nos econòmicament ni de cedir ni una mica en la seva obsessió en la destrucció de la nostra identitat com a poble. Els atacs constants a l’escola, a la llengua, a la cultura, a la nostra producció industrial i econòmica no cessen, és més, s’incrementen. A més a més, això s’esdevé amb tota la insolència del poderós tirànic que sotmet sense haver de donar raons ni complir la llei que així viola com exigeix.

Les declaracions – aquestes sí que dignes de ser qualificades de delictes d’odi , l’ofensiva repressiva - vestida de judicial -, com l’execrable espoliació del FLA són proves més que suficients per comprovar la malvolença i les males pràctiques d’un estat que no és el nostre en tant que només imposa i no escolta. Davant d’això no hem de tendir més la mà, és l’hora de demostrar que volem ser un país nou i tenim capacitat diplomàtica per ser-ho. Ara doncs, no és hora de proposar taules de negociació ni res que s’hi assembli, ara és l’hora d’escampar a l’Europa sorda, podrida i nefasta, i també al món, tota la putrefacció del règim espanyol, que ‘tan dignament’ representa el preparao, fidel en tot a l’essència de la seva nissaga.

No ens hem de cansar ni de defallir de fer públic tot allò que demostra la pervivència del franquisme en tots els estadis de la governabilitat espanyola, des de la màxima institució al ciutadà de l’a por ellos’. La premsa ha de traslladar les seves informacions al món sencer, tots els catalans a l’estranger han de dinamitar la falsa creença que d’Espanya es té arreu, tots els intel·lectuals no han d’ajornar la denúncia de la persecució que sofreixen, han sofert i sofriran si no assolim un estat independent, des dels investigadors als escriptors, passant pels juristes i economistes. Potser la millor arma contra Espanya és despullar-la i deixar-la exposada al món amb totes les seves misèries, que inclouen la corrupció i l’incompliment dels compromisos contrets com a senya d’identitat:

El consell d’Europa alerta que Espanya no fa cas de les recomanacions del 2013 !!! per a la lluita contra la corrupció. El govern d’Aragó insulta els catalans amb el que se suposa que és un regal. Un excàrrec europeu, Vidal-Quadras, demostra la seva indigència ètica en recomanar l’exili perpetu del president elegit democràticament pels catalans. Els observadors internacionals desplaçats per a les eleccions corroboren la manca d’equitat i neutralitat de la premsa espanyola... I tot i això, val a dir que els indesitjables que dirigeixen els organismes europeus encara no es pronuncien sobre Catalunya i tenen la pocavergonya de considerar el problema com una qüestió regional.

Per tot plegat, cal eixamplar l’horitzó. El món no acaba a la vella i decrèpita Europa, una trista Europa que està a punt de perdre l’únic valor que la fa diferent i que constitueix l’ànima del respecte de la resta del món envers ella. Cal que els catalans ens pensem molt bé si volem formar part d’un continent ‘economitzat’ que ha començat una agonia ideològica que el mena de cap al feixisme – ja té membres descaradament ultradretans, per no parlar d’’il capo’ Juncker -.

Enmig d’una guerra mundial econòmica, cal prendre-hi part, més encara quan els que se suposa que són els teus socis són tan indecents com per negar-te els privilegis democràtics i de llibertat que gaudeixen tots els altres dels seus membres. Els catalans no és que siguem ciutadans de segona a l’Espanya borbònica, és que som ciutadans de segona a Europa. Per tant, cal engegar-los. Prou de pidolar i regalar flors i toca la viola. Prou. Cal tractar d’obrir nous canals, siguin russos, xinesos o jueus. Què penseu que faria Europa si això s’esdevingués? Ja veig a algú anunciant a la ‘cancellera d’Europa’ que el senyor Puigdemont té una citació amb Vladimir, i a la senyora en qüestió li faltaria temps per trucar al M. Rajoy... No s’hi val a badar. El món és molt gran. I tampoc no hem d’oblidar els britànics que, acabats de sortir d’Europa, tenen prou interessos per afeblir-la. No vull pensar que seria una sintonia britànico-catalana per al Borbó. Gibraltar i Catalunya mossegant el somni peninsular castellà, ja espatllat per sempre per la ‘secessió’ de Portugal al segle XVII.

Amb tot això comencem l’any clau. Tot allò que no quedi embastat ara, serà ensorrat pel retorn al passat espanyol. Així doncs, 2018 ha de ser la consolidació de la República, i això depèn d’actuar com a país lliure, la qual cosa vol dir ser independents i aconseguir el reconeixement d’altres països. Si ens hi posem, si nosaltres creiem que som un poble lliure, no tinc cap dubte que, tot i les negociacions que caldran amb els nostres ‘reconeixedors’, som capaços d’arribar a Ítaca. Cal tenir present sempre que ningú no ens pot reconèixer si no ens reconeixem nosaltres. Cal identificar-se, aleshores és probable que els altres ens respectin com allò que som: un poble sobirà. Fórem un poble sobirà fins que els exèrcits del Borbó ens aniquilaren. Ara és l’hora de retrobar la nostra identitat i la nostra llibertat. Els cristians de la península, l’alliberaren després de vuit-cents anys; nosaltres podem – hem – de fer-ho en només tres-cents.

Potser haurem de ser un país amb un govern a l’estranger; siguem-ho.

Potser haurem de fer amistats poc recomanables; fem-les.

Potser haurem de fer cessions poc agradables; negociem-les.

Potser...

Tot val per sortir d’Espanya: Ésser-hi és deixar de ser.