EL MIRACLE DE LA GLOBALITZACIÓ

La fal·làcia comença a cobrar-se la factura. Des del primer moment que es va parlar d’aquest avortament dit ‘globalització’, ens hauríem d’haver adonat que era un absurd que només podia contribuir a desestabilitzar el món en tots els seus fonaments essencials. I trenta anys després ho estem veient. La globalització era la benvinguda als Inferns: «Els qui entreu, perdeu tota esperança».

La infantil idea (pròpia dels americans, que són incapaços de desenvolupar la ment més enllà dels 14 anys intel·lectuals) es pensaven que els convertiria en amos del món. Ells tenien tot el poder econòmic del món capitalista (fabriquen els dòlars com el xurrer fa xurros), eren la policia del món, com ja va dir Roosevelt, i amb aquests dos paràmetres, diners i força, pretenien sotmetre el món a la indigestió dels seus menjars ràpids, al control mitjançant els sistemes informàtics, a la conducció ideològica mitjançant les notícies d’interès i l’engany sistemàtic a la ciutadania, a més del control absolut de l’ensenyament i, sobretot, de la fàbrica de fer caps de suro, que ells anomenen Universitats.

Havien comprat l’URSS, gràcies a la ingenuïtat – i suposo que un bon compte bancari - de Mikhaïl Gorbatxov, al qual substituí el primer Juncker de la política occidental, l’inefable Boris Ieltsin. EUA podia desembarcar les seves hamburgueses i el seu infantilisme Peter Pan en una URSS rendida i descomposta. L’expansió comercial-criminal americana s’estenia. Tot el món copiava els sistemes de producció i d’organització americana. Els nens de la Humanitat s’havien convertit en els savis. El poble més poc format de la Història prenia les brides de la civilització. I així ens ha anat!

Si bé la segona guerra mundial havia posat mig món als seus peus, l’altra meitat depenia de l’URSS. Sempre, això no obstant, llevat de la Xina. Els nens no havien pensat en el poder xinès; que podrà ser qualsevol cosa, però és el moll i l’origen de tota la civilització mundial. Els nens, fills de famílies desestructurades, amb només dos-cents anys d’història, pretenien amb el seu tarannà de perdonavides de bar, pistoler i macarró de segona amb ínfules aristocràtiques, de vèncer una ‘cultura’, filla de l’estructura familiar com a base social i amb una existència de més de set mil anys. De fet, és impossible comparar la cultura americana amb la xinesa. La primera no en té, i l’altra és la base i el suport de totes les altres. A més a més, aparegué un exagent del KGB, l’indescriptible Vladímir Putin, que va dir que ja n’hi havia prou, que no havien lluitat contra Hitler per permetre ara que quatre ximplets americans, farcits de calerons, els sotmetessin al tsarisme altra volta.

I així, la policia del món que havien de ser els americans, es tornaren a trobar amb l’altre policia del món, tant poderosa com la d’ells. I en qüestió de la tirania comercial, no comptaren amb el potencial invencible dels xinesos. I per a sort de la llibertat, però per a desgràcia del món, la guerra xineso-americana ha començat.

Pensar que un poble com l’americà, format per l’emigració de delinqüents, buscavides, pistolers, clergues, aventurers i eminències d’aquest nivell, pot construir alguna idea vàlida, només ho pensaran els babaus. Els nord-americans són el poble que ha materialitzat, cosa que no ha pogut fet cap altra poble en tota la història – almenys, la que jo conec -, l’extermini absolut dels indígenes, dels propietaris per dret d’existència del territori. Els enganyaren, els intoxicaren, els tancaren en granges o zoos, els exterminaren – només uns quants, com afirma el cervell comprat del Borrell – i una vegada conquerida la terra promesa, s’han passat tot el temps incendiant els altres pobles del món. Diàriament, els americans han assassinat innocents a diferents parts del planeta. I no en una guerra, com ho feien els nazis de Hitler. No, ells per interessos merament comercials, maten i actuen com a policies dels seus capricis, per damunt de qualsevol altra voluntat i sobretot per damunt de qualsevol principi de justícia. Al capdavall, els americans són els venedors d’eslògans, de la mentida sistemàtica, de l’engany com a mètode de vida. Què podem esperar de la descendència d’aquells delinqüents, buscavides, pistolers, clergues i aventurers? Han destruït tot el que de bo tenia el món. Als americans se’ls pot aplicar perfectament el ‘Das Judentum’ d’Adolf Hitler, sense errar-se: «són el poble que només ha destruït cultures i civilitzacions, sense aportar res en la seva substitució». Bé, potser, el meravellós invent de l’hamburguesa, l’eterna ximpleria adolescent i el futbol i el bàsquet americà (on el superior home blanc observa i s’entreté veient l’espectacle que li ofereixen ‘les mones i els goril·les’ ensinistrats).

El tan lloat cinema americà fou realitzat per europeus emigrats. La prostitució de totes les arts neix a Amèrica, on els esnobs venuts i incapaços de pensar ells mateixos, bavegen i lloen, com hauria de ser d’una altra manera!, les deficiències mentals d’uns adolescents sense formació ni coneixement. Però, compte, el MOMA és un santuari. I allò que té èxit en el poble més ignorant del món, és una justificació per a la veneració incondicional. No tenim literatura, ni pintura, ni profunditat en les expressions artístiques perquè els nens americans, ens han ensenyat que el mercat és la fira de les vanitats i de l’èxit. Digues-li a un analfabet que cal promoure la profunditat i el sentit en les arts i en el coneixement, perquè això és un bé comú! Els nens són egoistes i s’estimen més que ningú no tingui el que ells desitgen, si ells no poden tenir-ho. I un americà té un límit cerebral i intel·lectual de catorze-quinze anys, plena pubertat, de la qual no podrà desempallegar-se ni fent-ne cent cinquanta.

Mentrestant, els ximplets europeus, han estat aniquilats intel·lectualment després de les dues guerres mundials, patrocinades i empeses pels nens americans. Amb la globalització, calia una europeïtzació, els digueren. Calia fer una Europa com Amèrica. I els ximplets europeus, desorientats, acollonits amb el terror comunista i sense poder moral, ni poder econòmic, ni polític, ni cultural, posaren en safata de plata el domini americà del continent. Un domini que només pretenia, com veiem ara prou bé, la destrucció de l’únic focus cultural d’occident i la reserva de la concepció política com a organització social. Ara, Europa ja és la mateixa mentida ‘democràtica’ americana. I el més greu de tot, és que encara hi ha eminències intel·lectuals que s’abraonarien ferotgement contra qui els digués que els americans són la desgràcia del planeta.

Potser llegeixes això i penses que no tinc raó. Tanmateix, pensa en els pobles sud-americans que han sofert durant tot el segle XX i continuen sofrint l’arrogància i la corrupció dels púbers americans. O els països orientals, com Japó, Corea, Vietnam... que han hagut de topar-se amb els americans, i què n’ha sortit del contacte amb els macarrons i perdonavides de bar. I avui, també hi podem incloure la vergonyosa Europa, per a la qual us demanen el vot d’aquí uns dies.

Per concloure, sense dubte, hi ha més esperança en Xina i Rússia que en els púbers (psicològicament, una edat indistingible de la deficiència intel·lectual) americans. Al capdavall, els EUA són els que tothora posen el nas arreu i intenten corrompre i dominar tot allò que oloren amb els seus nassos asquenazites. Fixeu-vos on vulgueu del món i allí on hi ha un conflicte, hi ha americans. Veneçuela, Iemen, Ucraïna (via Europa), Síria, Líbia, Afganistan... I ja han destruït Iraq, mentre sostenen la tirania medieval Saudita, que són els que, aliats amb els Bush, protagonitzaren ‘l’incendi del Bundestag’ al cor de New York. Considerem les activitats de les empreses criminals americanes, per no parlar de les bancàries, i com exerceixen la seva pressió arreu del món. L’organització mafiosa americana reunida al voltant del FMI, n’és una prova concloent.

Els macarrons de bar volen imposar el seu ritme a tot el món.

Penseu per un moment, què seria el món amb EUA absolutament aniquilada políticament i econòmica, i comprovareu que, sense dubte, el món seria un món molt millor. Ara ja és tard per a tot.

Benvinguts a l’Infern!

LA UNIVERSITAT

Fa uns dies que en Joan Ramon Resina publicava a Vilaweb un interessant article titulat «El glamur de les universitats», un article que recomano de llegir perquè s’hi exposa clarament el corrupte sistema universitari que – com sempre – copiem dels americans. Les universitats americanes, tan prestigiades, són el cau de la corrupció social que empastifa tot el món occidental. En Joan Ramon Resina explica en l’article diversos casos de ‘compra’ de títols i estudis, una pràctica comuna a totes les universitats del món que, ‘lògicament’, han seguit l’exemple del sistema americà. Només cal recordar ‘Il Padrino’ i la contribució d’un milió de dòlars de forma desinteressada, per comprendre de què estem parlant.

Amèrica, contra l’opinió generalitzada, mai no ha estat capdavantera en cultura, i si ho ha estat, és pel poder econòmic que ha estat capaç de ‘comprar’ voluntats i plomes. El seu model és l’estudiant-esportista, i de les seves Universitats (de les quals lògicament ha sortit gent decent i que han exercit la seva feina amb decència i honestedat) han sortit personatges terriblement tenebrosos, una característica que si la Universitat fos el bressol de l’ètica, que és el seu sentit i raó de ser, no podien haver acabat els seus estudis, a no ser que els interessos ecònomics que s’apleguen en aquestes institucions de privilegi, no hi haguessin posat cullerada. De Yale tenim l’honor d’haver patit les eminències dels Clinton, marit i muller, Dick Cheney, probablement un dels criminals més grans del planeta, els Bush, pare i fill, homes que destacaran per qualsevol defecte, però no pas per la seva intel·ligència, i no obstant això, foren capaços d’obtenir la graduació en aquesta Universitat. I si parlem de Harvard, la totpoderosa Universitat de Harvard, tenim a Gates i Zuckerberg, Vittorio Colao (Vodafone) i un altre dels criminals del segle XX, Henry Kissinger, guardonat amb el Nobel de la Pau (com per no menystenir aquesta fireta de les vanitats).

Amèrica imposà la col·laboració empresarial als estudis universitaris, amb la qual cosa soterraven per sempre més, qualsevol qualitat ètica en l’ensenyament. Al capdavall, la tràgica situació mundial la gesten aquests prohoms que protegits pel paraigua de la titulació en una Universitat de ‘reconegut’ prestigi, poden dir i fer totes les barbaritats del món perquè seran sempre elogiats i recompensats.

La patètica Unió Europea, seguint el model de la corrupció sistèmica americana, va imitar-los, com no!, i defecaren el pla Bologna, incentivaren la intervenció privada i empresarial a les universitats i han convertit aquest temple del saber en altres èpoques (i sempre hi ha hagut problemes a les universitats) en una escola de Formació Professional. Al cap i a la fi, avui, si vols treballar, has de passar per la Universitat; una prova indiscutible del baix nivell de qualitat dels ensenyaments, ja que tothom té un títol universitari, amb la qual cosa, contràriament al que es pot pensar, no significa que la gent avui sigui més intel·ligent i estigui més preparada, sinó que el nivell d’exigència ha baixat a cotes insospitades, ja que si tothom obté una titulació - com passa amb el carnet de conduir -, és que el nivell d’exigència ha de ser baixíssim. Si abans un llicenciat, ja no dic un doctorat, mereixia un reconeixement per haver superat els seus estudis, avui, apart de la compra indiscriminada de títols, s’hi afegeix que el grau o el postgrau (fem-ho tot com els ‘amos’ americans) no signifiquen res en absolut, si hi volem entendre coneixement i capacitat de pensament autònom i, sobretot, en oposició al ‘poder’. I si no, fixeu-vos la greu situació mundial, i no veureu cap rector (tots polítics i la majoria mig analfabets) ni cap catedràtic (panxescontents agraïts al pagament pels serveis prestats) que alci la veu en cap situació política ni social, quan avui més que mai la veu de la gent ‘preparada’ de les Universitats hauria de ser el moll de la revolució política i social. Només hem de veure els pallassos de Podemos, tots ells professors universitaris de Ciències polítiques, i amb menys coneixements que Pocoyó. I val a dir, que, com sempre, tota norma té les seves excepcions, tanmateix, cada volta hi trobem menys intel·ligència i més mesells.

La corrupció educativa és de fer tremolar. Han reduït els anys d’estudi (fet absolutament injustificable, després d’un segle XX farcit de descobriments) i per cursar els estudis de doctorat, avui, abans has de fer un màster. Sobre els màsters, remeto a un escrit d’aquest bloc, perquè no vull repetir-me i poc s’ha de dir d’un sistema més interessat a fer caixa que a donar coneixements.

Per prova d’aquest lamentat escrit, només recomanar-vos que consulteu la ‘propaganda’ de les universitats, que semblen empreses venent el seu producte. I com comprovareu a ‘ElMón’, per exemple, fa goig de veure els anuncis dels estudis, el lema ridícul i publicitari amb què s’anuncien, per no parlar del jovent somrient que hi apareix com si promocionessin un marca de dentrificis. Tot de vergonya d’altri, si pensem que la Universitat era el temple del coneixement i de l’ètica, i avui és el mercat on compres els bons per a la teva projecció professional.

I no us enganyeu, un títol és un tros de paper. La intel·ligència i la capacitat, evidentment, freturen de formació, però mai es justifiquen amb un paperot, sinó amb la demostració d’aquestes virtuts en l’exercici de teva especialitat.

Penseu en els polítics actuals de tot el món i comprovareu que nivell, poquet. I si us preneu la molèstia de continuar cercant en els diferents coneixements humans, potser us posareu a plorar. Perquè només de pensar què s’ensenya a belles arts (l’artista que no necessita obra) i a psicologia (els més de vint gèneres sexuals que ha descobert una deficient intel·lectual, catedràtica americana), amb això tindreu prou per preguntar-vos on volem anar amb un sistema fracassat, dirigit per fracassats, per interessos polítics i econòmics, i amb l’única intenció de preservar el triomf de l’estultícia i el manteniment de l’statu quo. La relació entre poder adquisitiu dels pares i carrera universitària dels fills, està lligada. Tanmateix, confieu en la meravellosa Europa, que això ho resoldrà. En quatre dies, ja veig donant classes de màsters als actuals membres de la Comissió Europea, els lacais dels amos. Doneu-los temps.

* * *

Dedicat al prevaricador Marchena.

Ja que parlem d’Universitats, és de suposar que el jutge del suprem (tot en minúscula) ha fet els estudis corresponents, encara que és evident que de dret en sap més aviat poc. No entraré a considerar la seva carrera personal en la judicatura, però sí que val la pena que considerem la qualitat moral d’aquest individu després del fulgurant i anòmal ascens de la seva filleta de l’ànima. Potser a la facultat de dret s’hi ensenya que l’amo és l’amo i que el dret sempre el té l’amo. No descarto aquesta possibilitat veient la justícia (en minúscula) d’aquest país. No és casualitat que Josep Pla, que fou matriculat pel seu pare a la facultat de dret i que era molt més intel·ligent que tots els que aleshores ensenyaven dret a la Universitat, decidís d’abandonar tan farregosos, inútils i estèrils estudis després de preguntar-se assenyadament: Què hi feia a una facultat de dret, si després de dos anys, ningú no havia fet cap referència ni reflexió quant a què significa la paraula Justícia. I aquesta és la clau de la jugada. Saber dret no garanteix en absolut que la persona sigui justa; i un jutge ha de ser just. Quant a aquest tema, també us remeto a un altre escrit del blog on parlo de la justícia i demostro com confondre dret amb justícia és el que permet el dret de totes les injustícies; ja no diguem res si, a més a més, els jutges són còmplices de la iniquitat.

Que envers els jutges no tinc cap respecte ni consideració és obvi. I no els els tinc perquè respecte i consideració són deferències que un hom s’ha de guanyar amb la seva tasca professional. I malauradament per a tots, aquest no és el cas, i no només de la justícia espanyola, que, això, es pot estendre a moltes altres nacions. És evident que no es pot tenir respecte, consideració ni deferència i educació amb un Tribunal integrat per impresentables, fills intel·lectuals de la dictadura, alguns dels quals seuen en el tribunal per a jutjar gent innocent dels càrrecs imputats (això ho sap un estudiant de batxiller) i que han estat còmplices de tortura per omissió de les seves funcions. Però, què direm, si l’impresentable ministre d’Interior i jutge (ja no sé que és més denigrant) està sentenciat en ferm de tres complicitats amb la tortura. A Espanya no hi ha jutges, hi ha botxins.

Però tot això bé al cas, perquè l’altre dia el prevaricador (obvio les delinqüències continuades de Llarena i Lamela, els quals haurien, com a mínim, d’estar en presó tant de temps com la gent innocent – no s’han provat els delictes – que ells hi han tingut retinguts sense altre argument que la seva impunitat per al delicte en nom de l’estat), doncs, com deia, el prevaricador Marchena, el de la nena col·locada i no perquè esnifi cola, va tenir un comportament absolutament improcedent, recriminable i detestable amb la filòsofa Marina Garcès, que intel·lectualment no té ni per començar amb allò que empastifa el tribunal i es passa els drets dels ciutadans per l’engonal amb el vis-i-plau del seu amo i senyor, el rei d’Espanya. El tracte rebut per la filòsofa és intolerable, i qui l’hi inflingí fou el jutge en cap. Sense dubte, Marina sap molt més d’ètica i què és Justícia que el delinqüent comú que presideix la sala d’un tribunal que només per decència democràtica, hauria de meréixer tot el reconeixement de la ciutadania, i que l’únic que desperta a una persona enraonada, és la por de tenir un botxí davant, un ésser miserable, petulant i orgullós, que se sap amb la força i la impunitat absoluta per destrossar-te la vida.

Això és la justícia espanyola. La judicatura n’hi diu justícia; la intel·ligència n’hi diu prevaricació sistèmica.