LA UNIVERSITAT

Fa uns dies que en Joan Ramon Resina publicava a Vilaweb un interessant article titulat «El glamur de les universitats», un article que recomano de llegir perquè s’hi exposa clarament el corrupte sistema universitari que – com sempre – copiem dels americans. Les universitats americanes, tan prestigiades, són el cau de la corrupció social que empastifa tot el món occidental. En Joan Ramon Resina explica en l’article diversos casos de ‘compra’ de títols i estudis, una pràctica comuna a totes les universitats del món que, ‘lògicament’, han seguit l’exemple del sistema americà. Només cal recordar ‘Il Padrino’ i la contribució d’un milió de dòlars de forma desinteressada, per comprendre de què estem parlant.

Amèrica, contra l’opinió generalitzada, mai no ha estat capdavantera en cultura, i si ho ha estat, és pel poder econòmic que ha estat capaç de ‘comprar’ voluntats i plomes. El seu model és l’estudiant-esportista, i de les seves Universitats (de les quals lògicament ha sortit gent decent i que han exercit la seva feina amb decència i honestedat) han sortit personatges terriblement tenebrosos, una característica que si la Universitat fos el bressol de l’ètica, que és el seu sentit i raó de ser, no podien haver acabat els seus estudis, a no ser que els interessos ecònomics que s’apleguen en aquestes institucions de privilegi, no hi haguessin posat cullerada. De Yale tenim l’honor d’haver patit les eminències dels Clinton, marit i muller, Dick Cheney, probablement un dels criminals més grans del planeta, els Bush, pare i fill, homes que destacaran per qualsevol defecte, però no pas per la seva intel·ligència, i no obstant això, foren capaços d’obtenir la graduació en aquesta Universitat. I si parlem de Harvard, la totpoderosa Universitat de Harvard, tenim a Gates i Zuckerberg, Vittorio Colao (Vodafone) i un altre dels criminals del segle XX, Henry Kissinger, guardonat amb el Nobel de la Pau (com per no menystenir aquesta fireta de les vanitats).

Amèrica imposà la col·laboració empresarial als estudis universitaris, amb la qual cosa soterraven per sempre més, qualsevol qualitat ètica en l’ensenyament. Al capdavall, la tràgica situació mundial la gesten aquests prohoms que protegits pel paraigua de la titulació en una Universitat de ‘reconegut’ prestigi, poden dir i fer totes les barbaritats del món perquè seran sempre elogiats i recompensats.

La patètica Unió Europea, seguint el model de la corrupció sistèmica americana, va imitar-los, com no!, i defecaren el pla Bologna, incentivaren la intervenció privada i empresarial a les universitats i han convertit aquest temple del saber en altres èpoques (i sempre hi ha hagut problemes a les universitats) en una escola de Formació Professional. Al cap i a la fi, avui, si vols treballar, has de passar per la Universitat; una prova indiscutible del baix nivell de qualitat dels ensenyaments, ja que tothom té un títol universitari, amb la qual cosa, contràriament al que es pot pensar, no significa que la gent avui sigui més intel·ligent i estigui més preparada, sinó que el nivell d’exigència ha baixat a cotes insospitades, ja que si tothom obté una titulació - com passa amb el carnet de conduir -, és que el nivell d’exigència ha de ser baixíssim. Si abans un llicenciat, ja no dic un doctorat, mereixia un reconeixement per haver superat els seus estudis, avui, apart de la compra indiscriminada de títols, s’hi afegeix que el grau o el postgrau (fem-ho tot com els ‘amos’ americans) no signifiquen res en absolut, si hi volem entendre coneixement i capacitat de pensament autònom i, sobretot, en oposició al ‘poder’. I si no, fixeu-vos la greu situació mundial, i no veureu cap rector (tots polítics i la majoria mig analfabets) ni cap catedràtic (panxescontents agraïts al pagament pels serveis prestats) que alci la veu en cap situació política ni social, quan avui més que mai la veu de la gent ‘preparada’ de les Universitats hauria de ser el moll de la revolució política i social. Només hem de veure els pallassos de Podemos, tots ells professors universitaris de Ciències polítiques, i amb menys coneixements que Pocoyó. I val a dir, que, com sempre, tota norma té les seves excepcions, tanmateix, cada volta hi trobem menys intel·ligència i més mesells.

La corrupció educativa és de fer tremolar. Han reduït els anys d’estudi (fet absolutament injustificable, després d’un segle XX farcit de descobriments) i per cursar els estudis de doctorat, avui, abans has de fer un màster. Sobre els màsters, remeto a un escrit d’aquest bloc, perquè no vull repetir-me i poc s’ha de dir d’un sistema més interessat a fer caixa que a donar coneixements.

Per prova d’aquest lamentat escrit, només recomanar-vos que consulteu la ‘propaganda’ de les universitats, que semblen empreses venent el seu producte. I com comprovareu a ‘ElMón’, per exemple, fa goig de veure els anuncis dels estudis, el lema ridícul i publicitari amb què s’anuncien, per no parlar del jovent somrient que hi apareix com si promocionessin un marca de dentrificis. Tot de vergonya d’altri, si pensem que la Universitat era el temple del coneixement i de l’ètica, i avui és el mercat on compres els bons per a la teva projecció professional.

I no us enganyeu, un títol és un tros de paper. La intel·ligència i la capacitat, evidentment, freturen de formació, però mai es justifiquen amb un paperot, sinó amb la demostració d’aquestes virtuts en l’exercici de teva especialitat.

Penseu en els polítics actuals de tot el món i comprovareu que nivell, poquet. I si us preneu la molèstia de continuar cercant en els diferents coneixements humans, potser us posareu a plorar. Perquè només de pensar què s’ensenya a belles arts (l’artista que no necessita obra) i a psicologia (els més de vint gèneres sexuals que ha descobert una deficient intel·lectual, catedràtica americana), amb això tindreu prou per preguntar-vos on volem anar amb un sistema fracassat, dirigit per fracassats, per interessos polítics i econòmics, i amb l’única intenció de preservar el triomf de l’estultícia i el manteniment de l’statu quo. La relació entre poder adquisitiu dels pares i carrera universitària dels fills, està lligada. Tanmateix, confieu en la meravellosa Europa, que això ho resoldrà. En quatre dies, ja veig donant classes de màsters als actuals membres de la Comissió Europea, els lacais dels amos. Doneu-los temps.

* * *

Dedicat al prevaricador Marchena.

Ja que parlem d’Universitats, és de suposar que el jutge del suprem (tot en minúscula) ha fet els estudis corresponents, encara que és evident que de dret en sap més aviat poc. No entraré a considerar la seva carrera personal en la judicatura, però sí que val la pena que considerem la qualitat moral d’aquest individu després del fulgurant i anòmal ascens de la seva filleta de l’ànima. Potser a la facultat de dret s’hi ensenya que l’amo és l’amo i que el dret sempre el té l’amo. No descarto aquesta possibilitat veient la justícia (en minúscula) d’aquest país. No és casualitat que Josep Pla, que fou matriculat pel seu pare a la facultat de dret i que era molt més intel·ligent que tots els que aleshores ensenyaven dret a la Universitat, decidís d’abandonar tan farregosos, inútils i estèrils estudis després de preguntar-se assenyadament: Què hi feia a una facultat de dret, si després de dos anys, ningú no havia fet cap referència ni reflexió quant a què significa la paraula Justícia. I aquesta és la clau de la jugada. Saber dret no garanteix en absolut que la persona sigui justa; i un jutge ha de ser just. Quant a aquest tema, també us remeto a un altre escrit del blog on parlo de la justícia i demostro com confondre dret amb justícia és el que permet el dret de totes les injustícies; ja no diguem res si, a més a més, els jutges són còmplices de la iniquitat.

Que envers els jutges no tinc cap respecte ni consideració és obvi. I no els els tinc perquè respecte i consideració són deferències que un hom s’ha de guanyar amb la seva tasca professional. I malauradament per a tots, aquest no és el cas, i no només de la justícia espanyola, que, això, es pot estendre a moltes altres nacions. És evident que no es pot tenir respecte, consideració ni deferència i educació amb un Tribunal integrat per impresentables, fills intel·lectuals de la dictadura, alguns dels quals seuen en el tribunal per a jutjar gent innocent dels càrrecs imputats (això ho sap un estudiant de batxiller) i que han estat còmplices de tortura per omissió de les seves funcions. Però, què direm, si l’impresentable ministre d’Interior i jutge (ja no sé que és més denigrant) està sentenciat en ferm de tres complicitats amb la tortura. A Espanya no hi ha jutges, hi ha botxins.

Però tot això bé al cas, perquè l’altre dia el prevaricador (obvio les delinqüències continuades de Llarena i Lamela, els quals haurien, com a mínim, d’estar en presó tant de temps com la gent innocent – no s’han provat els delictes – que ells hi han tingut retinguts sense altre argument que la seva impunitat per al delicte en nom de l’estat), doncs, com deia, el prevaricador Marchena, el de la nena col·locada i no perquè esnifi cola, va tenir un comportament absolutament improcedent, recriminable i detestable amb la filòsofa Marina Garcès, que intel·lectualment no té ni per començar amb allò que empastifa el tribunal i es passa els drets dels ciutadans per l’engonal amb el vis-i-plau del seu amo i senyor, el rei d’Espanya. El tracte rebut per la filòsofa és intolerable, i qui l’hi inflingí fou el jutge en cap. Sense dubte, Marina sap molt més d’ètica i què és Justícia que el delinqüent comú que presideix la sala d’un tribunal que només per decència democràtica, hauria de meréixer tot el reconeixement de la ciutadania, i que l’únic que desperta a una persona enraonada, és la por de tenir un botxí davant, un ésser miserable, petulant i orgullós, que se sap amb la força i la impunitat absoluta per destrossar-te la vida.

Això és la justícia espanyola. La judicatura n’hi diu justícia; la intel·ligència n’hi diu prevaricació sistèmica.