LA HIPOCRESIA I LA MORT

Fa pocs dies que ens van comunicar la mort a l’Argentina d’un inic fiscal, per causes suposadament naturals. Per quins set sous no ens en podem alegrar? Perquè la mort és ‘lamentable’? Coneixeu d’algú ‘immortal’? Aleshores? Em preteneu dir que en aquell infame al qual hem definit amb totes les males paraules que coneixem per abusar del seu poder, per desgraciar la vida de gent innocent, per fer el mal per tal d’omplir el compte corrent, per enorgullir-se del mal que causava, pel ‘más dura será la caída’...? Em preteneu dir que ara que ha finat, hem de reconstruir el nostre argumentari? Ara hem de dir: oh, pobre! Que Déu el tingui al seu si. Que Déu el perdoni. Que descansi el pau? Ahir era un ser injust, un home que abusava del seu poder, un home que tergiversava la realitat per assolir de tancar a la presó gent innocent, que maldava per treure el més valuós dels nostres desigs: la llibertat, tot vantant-se’n, més milhomes que un pinxo de bar! I avui, que és fred, n’hem de lamentar la seva desaparició?

Sense dubte que és immoral i contrari a tota ètica alegrar-se de la mort d’una persona ‘normal’, amb els seus defectes i les seves virtuts, i ho és perquè ningú pot llençar la primera pedra. Tanmateix, no és ni immoral ni mancat d’ètica sentir felicitat -un sentiment que no es pot reprimir- quan un desaprensiu acaba la seva vida. Aquells que han fet mal sabent que el feien, aquells que emparats en el poder dels seus càrrecs o força han sotmès els altres injustament a condicions indignes, aquells que violenten la legítima voluntat dels altres, tots aquests, no mereixen ni mereixeran mai, en un cor noble, l’emissió d’una llàgrima. Els seus familiars, lògic és que els plorin. Tot queda en família, i al capdavall, l’estatus familiar s’haurà vist afavorit per les activitats del difunt. Això passa fins amb els més perillosos mafiosos. Ara bé, tots aquells que han patit la seva perfídia, com voleu que el plorin? Serien malalts, si ho fessin.

Aquest home, amb un currículum detestable, n’estava d’allò més ufà d’impartir la injustícia en connivència amb els estaments judicials. Hi ha molts graus de maldat i de perversió; però ja només amb la mínima maldat i la mínima perversió, el goig de la mort d’un malvat o un pervers no ens ha de crear remordiments de consciència. No és just i fins i tot lloable celebrar la mort d’un dictador? Els jueus alliberats després de la mort de Hitler, què havien de fer, posar-se a plorar per la desaparició del seu botxí? Aquella persona que ha patit mal d’una altra, quan el seu violentador mor, què ha de fer, posar-se a plorar i lamenta-ho? Sense dubte, que és molt digne del perdó i de la commiseració cristianes actuar de manera tan generosa, tanmateix, és igualment digne i comprensible que la víctima boti d’alegria amb la desaparició del seu botxí.

Pretenen dir-nos que tots els presos polítics, en el moment que van saber la notícia, es van estirar els cabells i ploraren desconsoladament? La seva educació i respecte, de ben segur que els féu adoptar una cara de circumstàncies i amb circumspecció afrontar la notícia, ara bé, sense dubte -perquè tots som humans-, en el seu fur intern sentien unes pessigolles i el cap no deixava de pensar: ja t’està bé. I aquests sentiments i aquestes íntimes expressions són del tot dignes. Recordem que el difunt frisava per veure el president democràticament elegit tancat entre reixes! I ara, què hem de fer? Ai, pobre home, tan bona persona que era... i tan just i equànime. Jo li perdono les faltes... I si vols perdonar-les-hi, i així et sents millor, doncs, fes-ho. Ara, no em digueu que és de mala persona alegrar-se per la mort d’un altre. I escric això, perquè aquell que us ho digui, menteix: prou que tothom s’ha alegrat de la mort d’algú altre. Només els ingenus i els sants són capaços de tanta grandesa d’ànim. Dels primers n’hi ha molts, dels segons molt pocs.

La mala educació, l’insult i la desqualificació injustificada són blasmables, sí, però no es poden castigar amb cap llei. I l’exposició sincera i raonada d’una alegria, mai no pot ser blasmable. Així doncs, aquells que ploren el mort, que el plorin, i aquells que se’n riuen, que riguin. Sempre passa el mateix i sempre serà així, més encara amb les persones públiques, que quant a públiques no sempre seran ídols de tothom, i quan no s’és ídol de tothom, sempre hi ha qui per enveja, per perjudici personal, per raó o per antipatia, sentirà menyspreu envers la persona pública. És el preu que han de pagar.

La mort no fa sant a ningú. Tots ens hem de morir. I si avui jo me’n ric d’un difunt, que els qui pateixen el meu sarcasme, no dubtin que algun dia ells tindran l’oportunitat de resarcir-se’n. Que se sentin ofeses les autoritats i ens demanin respecte, és molt baix, molt insultant i a més a més de ploramiques. Potser els que ens ho demanen, ho fan per curar-se en salut, traslladant la venjança en la manca de respecte envers el mort a la que saben serà la manca de respecte envers la seva pròpia mort.

Molt més greu és la inoperància d’aquests alts càrrecs amb la mort dels emigrants al mar, envers els quals ni tan sols hi ha empatia. Molt més greu és deixar morir, que riure’s d’un que s’ha mort; i més encara quan és de mort natural. Que molt diferent seria la consideració si la mort hagués estat provocada, amb la qual cosa entraríem en un altre escenari, que val a dir, tampoc no hauria de ser molt diferent d’aquest, per bé que sí que l’assassinat hi introduïria unes consideracions molt més delicades. En el cas que ens ocupa, d’haver mort assassinat, l’escarni i la burla serien èticament recriminables, ja que el càstig sofert excediria els seus delictes... És una mica com ‘el cas que ens ocupa’ actuà amb les seves víctimes.

Així doncs, acomiadem-nos com ho fan els castellans: «El muerto al hoyo, y el vivo al bollo».

P.S. I si algú considera que no hi ha respecte pel difunt per la meva part, consti que no me’n mereixia cap. I aquí rau la meva llibertat.

ÉS MENTIDA, NO ÉS POSTVERITAT

La postveritat és un concepte modern que descriu la situació en la qual els fets objectius són subordinats a les emocions i a les creences de la gent a fi de crear opinió pública. Ras i curt: una mentida. Aquest terme és molt usat en els darrers mesos per periodistes i tertulians. Per què hem de fer servir un eufemisme per descriure la mentida, si ‘mentida’ és un concepte prou clar: la submissió de la recerca o l’exposició de la veritat a la necessitat de defensar els nostres interessos o la nostra voluntat. Una mentida és una falsedat, una manipulació o una tergiversació. Tanmateix, com tractaré de demostrar més avall, cal tenir molt present que l’oposició veritat-mentida no és un tema menor, i fins i tot la llibertat depèn de la distinció entre aquests conceptes oposats.

La veritat només és una una, però té moltes vies de reconeixement i cap d’elles capaç de posar-la en evidència. La mentida només és una, i no admet ni interpretació ni pot ser mai exposada com a evidència. Conèixer la veritat és impossible (llevat de l’abstracció matemàtica) perquè l’objectivitat és impossible, ja que sempre hem de fer front a la realitat des de la nostra subjectivitat. Per això, ser objectiu significa posar en dubte la pròpia subjectivitat i tractar de veure i analitzar la realitat amb aquesta suspensió del criteri subjectiu. Malgrat això, mai no podem ser objectius perquè mai no podem sortir absolutament de la subjectivitat. I aquesta és la causa que tot i que tots vivim en una indiscutible realitat, cap ni un de nosaltres pugui fer-la objectiva. La realitat és una aparença dins de la qual hi ha una veritat que és la seva única existència i, tanmateix, és indiscernible. Estem condemnats a veure les coses d’una manera i a interpretar-les a la nostra manera, i per això estem habituats a viure en la mentida. Val a dir, per bé que és una obvietat, que la nostra percepció de la realitat del món és una interpretació articulada d’acord als nostres instruments perceptius.

La filosofia, al capdavall, no ha tractat altra cosa que desxifrar aquest enigma que és tant misteriós com necessari. Sense dubte, viure en ‘la veritat’ seria una absoluta condemna. Viure en la mentida, en el desconeixement, en l’aparença, ens obre la possibilitat de la llibertat, ja que tot i vivint en una sola realitat -que només pot ser d’una sola manera-, la seva presentació aparent ens obre un ventall d’interpretacions que són els colors de l’essència íntima de la realitat, una essència que mai no podem descobrir.

Més enllà de la concepció filosòfica de la realitat, hi ha una realitat que patim cada dia i en tot moment. Aquesta realitat està conformada per un munt d’aparences: els homes tenen un aspecte però la seva íntima realitat no és el seu aspecte físic, el mateix passa amb els objectes, amb els animals i amb les relacions. I és en aquestes relacions, i sobretot en les relacions humanes, en la comunicació que ens determina el món en què vivim, on hem d’aturar-nos per descobrir la veritable intenció d’això que avui se’n diu postveritat.

Les relacions humanes es fonamenten en la comunicació; que no és gaire més que un exercici de falsejació i mentida. En un cert sentit tots duem una màscara amb la qual ens presentem al món, una màscara que en el fons és la nostra defensa, la manera de no mostrar allò que veritablement som i així evitar de quedar exposats a la voluntat dels altres. L’amistat de veritat, la profunda, no la mera coneixença, és l’exercici arriscat de descobrir la nostra veritat a un altre; o almenys, de deixar de ser constantment mentiders. És un acte en el qual dispositem la confiança en l’altre, en l‘amic. Per això, la traïció, l’engany, l’interès o la indiferència mai no poden ser el motiu d’una relació d’amistat.

Però les relacions humanes són molt complexes i diverses. I la postveritat afecta només les relacions entre ‘el poder’ i els ciutadans. Els poders establerts sempre han fet servir la mentida com a instrument per a dissenyar la realitat. Ho fan els poders polítics, siguin quins siguin, i els segueixen i col·laboren en aquesta creació de la realitat, tots els altres poders socials. Per poder social hem d’entendre aquelles organitzacions que exerceixen la seva influència sobre el conjunt de la societat. Totes elles, sempre i per definició, responen a una interpretació ‘subjectiva’ que tracten de convertir en ‘objectiva’ -Així per exemple, les organitzacions contra l’esclavatge presentaven una interpretació subjectiva que atemptava contra la concepció objectiva del moment-. Els instruments que han de fer servir les organitzacions per obtenir aquest canvi en l’objectivitat, només poden ser raons i la força de la seva exposició, de manera que la nova il·luminació d’un problema i la seva enraonada justificació assoleixin de consolidar el canvi, de transmetre la visió subjectiva de l’organització a la realitat objectiva. Aquest canvi pot ser fruit d’una intenció d’harmonització, entenent-hi la recerca d’unes relacions socials més ajustades a la justícia -que va íntimament lligada a una interpretació correcta de la veritat-, o poden ser fruit d’una voluntat de sotmetiment. I consti que mai no és senzill de diferenciar una intenció de l’altra. La revolució soviètica, per exemple, tenia una intenció d’harmonitzar la societat o era fruit de la voluntat de sotmetiment dels revolucionaris? I com aquest exemple, gairebé en tots els altres canvis i revolucions en una realitat objectiva.

Tanmateix, avui, que els poders tenen una base molt més àmplia sobre la que posar en exercici el seu domini i sotmetiment, freturen d’estris més sofisticats. La mentida, la interpretació disfressada de la realitat, sempre ha estat el sistema bàsic de tots els poders per influir damunt de la societat, siguin els poders polítics, econòmics o la premsa. Fins a no fa gaire, com ‘mentida’ és una paraula que a ningú no agrada de sentir, menys encara si l’enganyat és un mateix, els periodistes, els polítics i els poders econòmics feien servir una estupidesa etimològica com ‘incert’. Això és incert, sentíem dir. La qual cosa volia dir: Això és mentida. Però dir mentida, comportava posar damunt de la taula el problema: que la direcció social depèn de com es construeixen les mentides, i prou saben els qui dirigeixen les societats que la solidesa d’una societat depèn de com és entensa per ‘veritat’ la ‘mentida’. Algú es va adonar que parlar ‘d’incerteses’ era un risc, era deixar a la societat en un mar d’inestabilitat objectiva, i això calia canviar-ho. La gent ja està prou formada per saber que no hi ha una veritat indiscutible -la més gran fou derruïda durant el segle XX: Déu- i no es podia deixar la societat navegant en una reconeguda mentida o en la incertesa, ja que els dos són àmbits de relació sense objectivitat. El poder d’objectivació de la mentida ha perdut força, gràcies a la llibertat d’expressió i a la millor formació de la majoria de la població. La incertesa mai és capaç d’oferir un món objectiu, sinó tot el contrari. Aquestes derives són perilloses per al poder establert, i per això calia una nova paraula que donés solidesa al que en altre temps es resolia amb la mentida més barroera. Avui la gent és molt suspicaç i desconfiada.

La postveritat fou la troballa: indiscutiblement l’efecte psicològic de la paraula ‘veritat’ és ferm i segur. El prefix ‘post’ és molt modern. Recordem que és molt de persona avançada en els nostres temps parlar de postmodernitat, postfranquisme, postgrau, postproducció... sempre el ‘post’ aporta -psicològicament, sense cap raó objectiva- una càrrega de positivitat. D’aquesta manera amb el ‘post’, que és un avenç en qualsevol accepció, i la ‘veritat’, que és un terme agraït, que dóna confiança i en si mateix és positiu; amb aquesta combinació s’assoleix de convertir una ‘flagrant mentida’, una invenció, una perversa inducció intel·lectual, en una mentida que cal acceptar per compartir una realitat objectiva. És a dir, en lloc de dir: la mentida flagrant del poder és aquesta, es transforma la manipulació en ‘la mentida que s’han inventat i que hem de creure perquè genera el món objectiu és aquesta’. Per això hem d’estar molt alerta i desconfiar del tot d’aquells que ens parlen de postveritat. Perquè tots els que ens parlen de postveritat el que fan, de manera subreptícia i malintencionada, és ocultar-nos una immensa mentida i la mala intenció que oculta la seva exposició pública.

Quan ens diuen: «Vivim en el món de la postveritat», ens estan dient: «Vivim en una mentida prefabricada que ens hem de creure per anar tots bé». I creure mentides és deixar de ser lliures. L’anul·lació de la llibertat dels homes s’aconsegueix quan la majoria d’homes deixen de ser lliures i els homes lliures són considerats beneits.

Creure en la postveritat és lligar la intel·ligència amb cadenes, recloure-la en una cel·la fosca i humida, mentre se’ns exposa com en un cinema un món de llum i d’homes feliços protegits pels prohoms de la humanitat. Qui no té el valor de denunciar la mentida, no diu mai la veritat. Desconfieu d’ells: Són com els mercaders que a l’edat mitjana oferien l’elixir d’amor i intoxicaven els babaus amb alcohol.