ÉS MENTIDA, NO ÉS POSTVERITAT

La postveritat és un concepte modern que descriu la situació en la qual els fets objectius són subordinats a les emocions i a les creences de la gent a fi de crear opinió pública. Ras i curt: una mentida. Aquest terme és molt usat en els darrers mesos per periodistes i tertulians. Per què hem de fer servir un eufemisme per descriure la mentida, si ‘mentida’ és un concepte prou clar: la submissió de la recerca o l’exposició de la veritat a la necessitat de defensar els nostres interessos o la nostra voluntat. Una mentida és una falsedat, una manipulació o una tergiversació. Tanmateix, com tractaré de demostrar més avall, cal tenir molt present que l’oposició veritat-mentida no és un tema menor, i fins i tot la llibertat depèn de la distinció entre aquests conceptes oposats.

La veritat només és una una, però té moltes vies de reconeixement i cap d’elles capaç de posar-la en evidència. La mentida només és una, i no admet ni interpretació ni pot ser mai exposada com a evidència. Conèixer la veritat és impossible (llevat de l’abstracció matemàtica) perquè l’objectivitat és impossible, ja que sempre hem de fer front a la realitat des de la nostra subjectivitat. Per això, ser objectiu significa posar en dubte la pròpia subjectivitat i tractar de veure i analitzar la realitat amb aquesta suspensió del criteri subjectiu. Malgrat això, mai no podem ser objectius perquè mai no podem sortir absolutament de la subjectivitat. I aquesta és la causa que tot i que tots vivim en una indiscutible realitat, cap ni un de nosaltres pugui fer-la objectiva. La realitat és una aparença dins de la qual hi ha una veritat que és la seva única existència i, tanmateix, és indiscernible. Estem condemnats a veure les coses d’una manera i a interpretar-les a la nostra manera, i per això estem habituats a viure en la mentida. Val a dir, per bé que és una obvietat, que la nostra percepció de la realitat del món és una interpretació articulada d’acord als nostres instruments perceptius.

La filosofia, al capdavall, no ha tractat altra cosa que desxifrar aquest enigma que és tant misteriós com necessari. Sense dubte, viure en ‘la veritat’ seria una absoluta condemna. Viure en la mentida, en el desconeixement, en l’aparença, ens obre la possibilitat de la llibertat, ja que tot i vivint en una sola realitat -que només pot ser d’una sola manera-, la seva presentació aparent ens obre un ventall d’interpretacions que són els colors de l’essència íntima de la realitat, una essència que mai no podem descobrir.

Més enllà de la concepció filosòfica de la realitat, hi ha una realitat que patim cada dia i en tot moment. Aquesta realitat està conformada per un munt d’aparences: els homes tenen un aspecte però la seva íntima realitat no és el seu aspecte físic, el mateix passa amb els objectes, amb els animals i amb les relacions. I és en aquestes relacions, i sobretot en les relacions humanes, en la comunicació que ens determina el món en què vivim, on hem d’aturar-nos per descobrir la veritable intenció d’això que avui se’n diu postveritat.

Les relacions humanes es fonamenten en la comunicació; que no és gaire més que un exercici de falsejació i mentida. En un cert sentit tots duem una màscara amb la qual ens presentem al món, una màscara que en el fons és la nostra defensa, la manera de no mostrar allò que veritablement som i així evitar de quedar exposats a la voluntat dels altres. L’amistat de veritat, la profunda, no la mera coneixença, és l’exercici arriscat de descobrir la nostra veritat a un altre; o almenys, de deixar de ser constantment mentiders. És un acte en el qual dispositem la confiança en l’altre, en l‘amic. Per això, la traïció, l’engany, l’interès o la indiferència mai no poden ser el motiu d’una relació d’amistat.

Però les relacions humanes són molt complexes i diverses. I la postveritat afecta només les relacions entre ‘el poder’ i els ciutadans. Els poders establerts sempre han fet servir la mentida com a instrument per a dissenyar la realitat. Ho fan els poders polítics, siguin quins siguin, i els segueixen i col·laboren en aquesta creació de la realitat, tots els altres poders socials. Per poder social hem d’entendre aquelles organitzacions que exerceixen la seva influència sobre el conjunt de la societat. Totes elles, sempre i per definició, responen a una interpretació ‘subjectiva’ que tracten de convertir en ‘objectiva’ -Així per exemple, les organitzacions contra l’esclavatge presentaven una interpretació subjectiva que atemptava contra la concepció objectiva del moment-. Els instruments que han de fer servir les organitzacions per obtenir aquest canvi en l’objectivitat, només poden ser raons i la força de la seva exposició, de manera que la nova il·luminació d’un problema i la seva enraonada justificació assoleixin de consolidar el canvi, de transmetre la visió subjectiva de l’organització a la realitat objectiva. Aquest canvi pot ser fruit d’una intenció d’harmonització, entenent-hi la recerca d’unes relacions socials més ajustades a la justícia -que va íntimament lligada a una interpretació correcta de la veritat-, o poden ser fruit d’una voluntat de sotmetiment. I consti que mai no és senzill de diferenciar una intenció de l’altra. La revolució soviètica, per exemple, tenia una intenció d’harmonitzar la societat o era fruit de la voluntat de sotmetiment dels revolucionaris? I com aquest exemple, gairebé en tots els altres canvis i revolucions en una realitat objectiva.

Tanmateix, avui, que els poders tenen una base molt més àmplia sobre la que posar en exercici el seu domini i sotmetiment, freturen d’estris més sofisticats. La mentida, la interpretació disfressada de la realitat, sempre ha estat el sistema bàsic de tots els poders per influir damunt de la societat, siguin els poders polítics, econòmics o la premsa. Fins a no fa gaire, com ‘mentida’ és una paraula que a ningú no agrada de sentir, menys encara si l’enganyat és un mateix, els periodistes, els polítics i els poders econòmics feien servir una estupidesa etimològica com ‘incert’. Això és incert, sentíem dir. La qual cosa volia dir: Això és mentida. Però dir mentida, comportava posar damunt de la taula el problema: que la direcció social depèn de com es construeixen les mentides, i prou saben els qui dirigeixen les societats que la solidesa d’una societat depèn de com és entensa per ‘veritat’ la ‘mentida’. Algú es va adonar que parlar ‘d’incerteses’ era un risc, era deixar a la societat en un mar d’inestabilitat objectiva, i això calia canviar-ho. La gent ja està prou formada per saber que no hi ha una veritat indiscutible -la més gran fou derruïda durant el segle XX: Déu- i no es podia deixar la societat navegant en una reconeguda mentida o en la incertesa, ja que els dos són àmbits de relació sense objectivitat. El poder d’objectivació de la mentida ha perdut força, gràcies a la llibertat d’expressió i a la millor formació de la majoria de la població. La incertesa mai és capaç d’oferir un món objectiu, sinó tot el contrari. Aquestes derives són perilloses per al poder establert, i per això calia una nova paraula que donés solidesa al que en altre temps es resolia amb la mentida més barroera. Avui la gent és molt suspicaç i desconfiada.

La postveritat fou la troballa: indiscutiblement l’efecte psicològic de la paraula ‘veritat’ és ferm i segur. El prefix ‘post’ és molt modern. Recordem que és molt de persona avançada en els nostres temps parlar de postmodernitat, postfranquisme, postgrau, postproducció... sempre el ‘post’ aporta -psicològicament, sense cap raó objectiva- una càrrega de positivitat. D’aquesta manera amb el ‘post’, que és un avenç en qualsevol accepció, i la ‘veritat’, que és un terme agraït, que dóna confiança i en si mateix és positiu; amb aquesta combinació s’assoleix de convertir una ‘flagrant mentida’, una invenció, una perversa inducció intel·lectual, en una mentida que cal acceptar per compartir una realitat objectiva. És a dir, en lloc de dir: la mentida flagrant del poder és aquesta, es transforma la manipulació en ‘la mentida que s’han inventat i que hem de creure perquè genera el món objectiu és aquesta’. Per això hem d’estar molt alerta i desconfiar del tot d’aquells que ens parlen de postveritat. Perquè tots els que ens parlen de postveritat el que fan, de manera subreptícia i malintencionada, és ocultar-nos una immensa mentida i la mala intenció que oculta la seva exposició pública.

Quan ens diuen: «Vivim en el món de la postveritat», ens estan dient: «Vivim en una mentida prefabricada que ens hem de creure per anar tots bé». I creure mentides és deixar de ser lliures. L’anul·lació de la llibertat dels homes s’aconsegueix quan la majoria d’homes deixen de ser lliures i els homes lliures són considerats beneits.

Creure en la postveritat és lligar la intel·ligència amb cadenes, recloure-la en una cel·la fosca i humida, mentre se’ns exposa com en un cinema un món de llum i d’homes feliços protegits pels prohoms de la humanitat. Qui no té el valor de denunciar la mentida, no diu mai la veritat. Desconfieu d’ells: Són com els mercaders que a l’edat mitjana oferien l’elixir d’amor i intoxicaven els babaus amb alcohol.