BADAR, BADAR I BADAR

La detenció del MHP Carles Puigdemont a Alemanya, no puc entendre-la d’una altra manera que la intenció del president de traslladar el problema que Europa no resol a Brussel·les al cor d’Europa, a Alemanya, on es decideix tot el que passa en aquesta lamentable comunitat europea, de la qual només hem de recordar l’escàndol protagonitzat pel delinqüent Jean Claude Juncker, president de la Comissió, i com ha estat emmudit en tots els mitjans de comunicació de tot tipus. El president de la Comissió, un venut al millor postor, el protector dels paradisos fiscals a Luxemburg, el defensor dels diners negres dels grans capitals, sobretot els alemanys, aquest mafiós continua omplint la gorja d’alcohol i fotent-se’n de tots els europeus.

Europa, aquesta lamentable Europa, és el club de les organitzacions mafioses d’arreu del continent, i per això no es pot tenir cap confiança en els delinqüents, amb aquells que exclusivament defensen els seus interessos i no tenen més pàtria que el seu compte corrent. Tot i això, el president Puigdemont ha volgut fer una posta arriscada per resoldre l’atzucac, i s’ha presentat a Alemanya perquè la Kàiser d’Europa s’hagi de pronunciar. Evidentment serà la justícia alemanya qui haurà de prendre la decisió quant a Puigdemont, però el diable d’Europa haurà de pronunciar-se més tard o més d’hora en un assumpte d’aquesta dimensió política, que afecta l’essència democràtica d’Europa.

Mentrestant, però, que fem aquí? La gent ha sortit al carrer a demostrar la seva absoluta oposició al règim franquista-felipista espanyol, però la classe política catalana s’entreté a canviar cromos i intencions i omplir el parlament de discussions buides de contingut i de sentit. ERC ha perdut el nord i sembla que, essent el partit independentista per excel·lència, s’ha convertit en el projecte reformador d’Espanya, com si això no fos un buit joc de paraules: parlar de reformar Espanya, i d’una reforma impulsada per la colònia! Tanmateix, Roger Torrent convoca reunions i xerrades diverses per emprenyar la gata, quan allò que hauria de fer és convocar una sessió d’investidura per al candidat elegit pels ciutadans catalans: Carles Puigdemont.

Espanya continua amb la repressió a tota màquina, un exercici molt sovintejat per la classe política espanyola, i no cessen les amenaces i les inculpacions. El virrei de Catalunya – al qual, en cas d’independència, se li hauran de demanar forces explicacions – tot orgull i fatxenderia, segueix instigant la repressió violenta i les amenaces, fidel gosset al servei del seu monarca. Hem de tolerar-ho, això? No. A la mínima oportunitat hauríem de despullar l’estat espanyol d’avui, d’ahir i d’abans-d’ahir. No he sentit dir a ningú públicament aquí, a Catalunya, que Alemanya s’arrisca a cometre el mateix crim que cometeren els nazis, en lliurar Companys a Franco perquè l’assassinés. Vol la Merkel lliurar Puigdemont a Felipe VI, perquè l’infame violenti la llibertat del nostre president i de tots els catalans?

I ja que parlo de catalans, només una observació. Tots aquells que defensen la repressió i la violència contra la voluntat ‘d’una part dels catalans’ formen part de l’exèrcit de repressió i per tant no són catalans. La fonamental solidaritat del poble rau en la lluita per la llibertat de tots els ciutadans. Els que s’oposen a la lliure decisió del poble de Catalunya, van contra Catalunya, ja que pressuposen un ‘bé’ superior, amb el qual redueixen el problema català a una obstinació contra la submissió deguda. I això és, democràticament parlant, un atemptat contra la llibertat individual i col·lectiva d’un poble. I ho veiem, quan el virrei assenyala els seus enemics, o quan s’assenyalen els mossos d’esquadra que estan protegint el nostre president. O algú dubta encara que la privació de defensa física de Puigdemont és el que vol Espanya? O algú creu que si patís un greu accident, no s’alegraria el rei i el govern i tots els ‘nostres estimats’ compatriotes espanyols?... Mentrestant al Parlament fan passar les hores i no hi ha cap mesura ferma per enfrontar la difícil situació. Veure els republicans somicant el suport dels miserables dels comuns, és per sentir vergonya d’altri. Tant baix hem pogut caure?

Cal investir Puigdemont contra qui calgui! I els polítics catalans haurien de pensar que si deixen la resolució del conflicte en la gent, en els CDR i altres organitzacions, estaran posant la gent als peus dels cavalls. La responsabilitat del que passa a Catalunya, ara, és exclusivament dels polítics, i malauradament sembla que el nivell és molt i molt baixet. Llevat d’honroses excepcions, tot són paraules tant boniques de sentir com inútils. I ho entenguin o no ho entenguin, la política contra les dictadures s’ha de fer amb força i unitat, acceptant tots els riscos i les desgràcies que els criminals de la dictadura no dubtaran a exercir i executar sobre nosaltres.

És l’hora del cop damunt de la taula i de dir a tot l’espanyolisme que infecta el parlament de Catalunya el que són: fills de policies franquistes, fills de militars franquistes (C’s), fills de servidors del règim (PP), o companys de partit de criminals d’estat i pervertidors de la justícia (PSC)... Que algú, avui, tingui respecte envers un miserable, fals i traïdor, com Iceta, és per fer-s’ho mirar. Ell és l’home clau del 155, si ell no s’hagués venut per asseure còmodament les seves natges, el 155 no hauria tingut possibilitats de ser implantat, però el miserable és el gosset faldiller de tota l’elit espanyola PPSOE i, al costat del seu ‘revolucionari’ amo, el desaparegut Sánchez, fa la feina bruta a Catalunya.

L’Arrimadas i la seva colla de neofalangistes no són preocupants, el veritable enemic de Catalunya és el PSC, que per això, tots els que li han vist llautó, s’han separat d’ell, llevat és clar, dels miserables que volen seguir fent el joc al règim etern espanyol.

Mentrestant, nosaltres badem i badem. Pensar que la demanda de dimissió de Roger Torrent sol·licitada per Ciudadanos és, ara per ara, el millor que podria passar a Catalunya! Cal restablir un establishment polític decidit, i amb el vanitós i pusil·lànime Torrent, no anem enlloc, al capdavall està fent el joc de l’enemic. I escric enemic, perquè ja no hem de tenir cap dubte que l’enemic visceral i etern de Catalunya és Espanya. De fet, si no ens en sortim, ens anihilaran. Ara bé, els polítics que continuïn amb els seus jocs de paraules i jugadetes partidistes, les quals no fan altra cosa que demostrar la seva curta visió i la seva nefasta gestió d’uns moments molt compromesos.

Els únics que han demostrat fermesa, decisió i coratge, almenys a parer meu, són el president Puigdemont (tot i la gravíssima errada de la proclamació fallida de la república), i els consellers Puig, Ponsatí i Comín. La seva ferma convicció política no és prou però, si tots els altres actors polítics no se’ls posen al costat. La barricada de la llibertat la construirem posant-nos els uns al costat dels altres. La gent ja hi és, ara cal que els polítics demostrin el valor que se’ls suposa, i que, en cas de no tenir-lo, siguin prou honestos per retirar-se de la primera línia de l’activitat política.

El president de la República és Carles Puigdemont. Així era abans del cop d’estat del feixisme espanyol i ha estat refrendat pel poble de Catalunya en unes eleccions de tot punt de vista parcials i manipulades.

El temps s’acaba, i calen accions decidides per fer possible el somni elaborat en aquesta negra nit que dura ja més de tres-cents anys.

L’ÚLTIMA OPORTUNITAT

Ahir vam comprovar com funciona la dictadura en una democràcia consolidada: El jutge prevaricador obeeix les ordres del cabdill; avui un cabdill molt ben encarnat en l’Escòria VI de la saga borbònica. Aquests francesos, que a casa parlen anglès i fa tres-cents anys que tenen Espanya per ‘cortijo’, volen mantenir els seus privilegis medievals, i emparats en la falsa paraula, tan habitual en els pactes amb els castellans, s’omplen la boca de paraules que els fan tant de fàstic que si tinguessin la capacitat de pensar, i hi pensessin, gitarien com endimoniats. Avui l’Escòria VI vol viure com un rei i sap que els calerons dels catalans li són necessaris. Sense els catalans, o dura poc o viurà considerablement pitjor. Aquest digne hereu del franquisme té com a cort i súbdits a una colla dels fills dels panxacontents del règim anterior, que només estan amatents de retre ‘el degut homenatge i respecte’ a una família de miserables (no és opinió, feu una miqueta d’història, i hi trobareu motius més que suficients per saber la baixesa ètica de tota la saga; des de sempre fervents amants de dictadors militars i de repressions cruels i indecents. O no és d’una baixesa moral absoluta actuar amb la crueltat i fredor amb què actua el prevaricador suprem seguint les ordres del monarca que lloava la repressió dels seus sequaços a la població pacífica i desarmada? O recloure en una presó a gent de vida política que tenen una família i un més enllà real i sentimental a part de la seva dedicació política a una ideologia? O destruir els fonaments de l’estabilitat econòmica d’uns ciutadans que exerceixen de polítics, que sempre és la garantia de la llibertat? O senzillament fer por, amenaçar-te, citar-te, regirar-te, sancionar-te? Això és el tarannà castellà: O allò que jo dic, o res!)

Jo opino que és l’hora del res, del prou! És l’última oportunitat, i cal que la direcció política dels partits i de les entitats cíviques s’adonin d’una vegada que hem de treure’ns del damunt la victòria franquista de 1939. Res no ha canviat mai. Fins i tot els socialistes són falangistes de pro. Només heu de veure la ballaruca o sentir les declaracions de la senyora Granados: pur falangisme disfressat. O no els heu vist en manifestacions convocades per SCC, PP i Ciudadanos? Ahir, tot just, llegia les declaracions d’un d’aquests falangistes de referència, un home que segrestava gent innocent, els torturava, els assassinava i els feia desaparèixer en calç viva, ras i curt allò que en llenguatge criminal es descriu com a terrorista d’estat. Doncs aquesta eminència del règim – naturalment en llibertat i sense càrrecs -, ha declarat: «La fugida de Rovira és un acte de profunda insolidaritat». No es pot ser més repugnant! Dient una mentida es taca l’honorabilitat d’una altra persona, i això, recordem-ho, ho fa un terrorista d’estat. Ningú pot considerar insolidaritat no entrar a la presó! O és que el ‘criminal’ potser ens vol dir que ell s’hauria lliurat als escarcellers pel bé de la gran justícia espanyola i de les JONS, tot i que tots sabem que la seva mà dreta passà menys temps a presó que els polítics catalans que hi són avui?... De tot el que passa, el que més avergonyeix és pensar que aquest tarannà ofensiu, menyspreador, mentider i fatxenda, aquests miserables, el donen per compartit amb nosaltres, amb els membres de la colònia.

Ara és l’hora de dir prou. La ingovernabilitat de Catalunya ha de ser total. La desobediència sistemàtica. La desconsideració a la nostra espanyolitat ha de ser manifesta i constant. El menysteniment per totes les autoritats medievals del règim ha de ser continu, alhora que justificat – la qual cosa és fàcil de veritat. Cal trencar la relació amb Espanya. Hem de deixar de fer el ridícul amb els espanyols i de confondre les coses: el govern d’Espanya i el seu tirà, representen perfectament el fet espanyol. Els espanyols són així. Recordeu l’’aporellos’, les signatures contra el català i l’estatut, recordeu la catalanofòbia, feu memòria d’alguna manifestació dels ‘tan bona gent espanyola’ que han sortit a defensar els drets i el respecte per les reclamacions dels seus ‘compatriotes’ catalans. Els espanyols són Espanya, i cal deixar-se d’eufemismes i d’eixamplar la base. Vés, com si el Montilla s’hagués sentit català un sol moment a la seva vida! I ja que m’esplaio contra la cultura invasora, vull concloure aquest escrit ple de ràbia i cansament, amb l’observació que els catalans hem de plantejar-nos molt seriosament d’excloure el castellà com a llengua oficial. És més, hauria de ser una activitat extraescolar. No hi ha cap raó que justifiqui el manteniment d’ús i de protecció d’una cultura anihiladora.

A Portugal l’espanyol és obligatori?

Hem de dir prou, cridar-ho i donar un cop damunt de la taula si cal. Primer dèiem que no era la independència, que era la democràcia, després que no era la democràcia, que era la llibertat bàsica, i ara ja no és la llibertat bàsica, si no sobreviuré com a poble. Els castellans són venjatius com poques ètnies, fins Schopenhauer en fa referència, i només tenen ganes d’obtenir la rendició per aniquilar-nos. I això els mena a desitjar d’aniquilar-nos com sigui, encara que no hi hagi rendició.

Fins a no fa pas tant, m’he sentit català, i per això mateix, simplement distant dels espanyols en general i una mica més dels castellans. Pensava que eren maneres diferents de veure les coses i que s’havien de respectar. Ara ja no. Ara puc dir clarament que odio Espanya. No me’n sentia formar part, després no hi simpatitzava, i ara que els podem veure la cara, sento profunda vergonya que algú pugui qualificar-me d’espanyol. I aquest és el defecte hispànic. Mai no hi ha defecte en l’espanyolitat per a un espanyol, la seva lamentable història és considerada un súmmum de proeses i victòries de la nació més antiga del món, i del més enllà. Tots els altres països han avançat, en tots els àmbits, i els espanyols, que encara no han sortit mai de la dictadura, es creuen – que és per posar-se a plorar – que són exemple de democràcia, llibertat i tolerància. Els altres països europeus ens portaven al 75, els que menys, trenta-cinc anys d’avantatge democràtic, industrial, social, educatiu, etcètera, però quan Espanya va fer el primer pas vers la llibertat, mai no hi ha hagut cap altre país del món més democràtic, això sí, essent tots fills de franquistes... o, vejam si serà allò que com el règim de l’avi putatiu de l’Escòria VI, ja es definia com a règim de democràcia orgànica, consideren que han estat demòcrates des d’abans de la Grècia clàssica.

No hi haurà altra oportunitat. Si ara ens colpegen de veritat, no hi tindrem res a fer. Força al braç i llum als ulls.

Tots estem convidats a la lluita per ser. I ésser per a un català - avui ja és inqüestionable - és no ser espanyol.

No hem de tenir por, tenim un món per guanyar i la ignomínia a perdre.