BADAR, BADAR I BADAR

La detenció del MHP Carles Puigdemont a Alemanya, no puc entendre-la d’una altra manera que la intenció del president de traslladar el problema que Europa no resol a Brussel·les al cor d’Europa, a Alemanya, on es decideix tot el que passa en aquesta lamentable comunitat europea, de la qual només hem de recordar l’escàndol protagonitzat pel delinqüent Jean Claude Juncker, president de la Comissió, i com ha estat emmudit en tots els mitjans de comunicació de tot tipus. El president de la Comissió, un venut al millor postor, el protector dels paradisos fiscals a Luxemburg, el defensor dels diners negres dels grans capitals, sobretot els alemanys, aquest mafiós continua omplint la gorja d’alcohol i fotent-se’n de tots els europeus.

Europa, aquesta lamentable Europa, és el club de les organitzacions mafioses d’arreu del continent, i per això no es pot tenir cap confiança en els delinqüents, amb aquells que exclusivament defensen els seus interessos i no tenen més pàtria que el seu compte corrent. Tot i això, el president Puigdemont ha volgut fer una posta arriscada per resoldre l’atzucac, i s’ha presentat a Alemanya perquè la Kàiser d’Europa s’hagi de pronunciar. Evidentment serà la justícia alemanya qui haurà de prendre la decisió quant a Puigdemont, però el diable d’Europa haurà de pronunciar-se més tard o més d’hora en un assumpte d’aquesta dimensió política, que afecta l’essència democràtica d’Europa.

Mentrestant, però, que fem aquí? La gent ha sortit al carrer a demostrar la seva absoluta oposició al règim franquista-felipista espanyol, però la classe política catalana s’entreté a canviar cromos i intencions i omplir el parlament de discussions buides de contingut i de sentit. ERC ha perdut el nord i sembla que, essent el partit independentista per excel·lència, s’ha convertit en el projecte reformador d’Espanya, com si això no fos un buit joc de paraules: parlar de reformar Espanya, i d’una reforma impulsada per la colònia! Tanmateix, Roger Torrent convoca reunions i xerrades diverses per emprenyar la gata, quan allò que hauria de fer és convocar una sessió d’investidura per al candidat elegit pels ciutadans catalans: Carles Puigdemont.

Espanya continua amb la repressió a tota màquina, un exercici molt sovintejat per la classe política espanyola, i no cessen les amenaces i les inculpacions. El virrei de Catalunya – al qual, en cas d’independència, se li hauran de demanar forces explicacions – tot orgull i fatxenderia, segueix instigant la repressió violenta i les amenaces, fidel gosset al servei del seu monarca. Hem de tolerar-ho, això? No. A la mínima oportunitat hauríem de despullar l’estat espanyol d’avui, d’ahir i d’abans-d’ahir. No he sentit dir a ningú públicament aquí, a Catalunya, que Alemanya s’arrisca a cometre el mateix crim que cometeren els nazis, en lliurar Companys a Franco perquè l’assassinés. Vol la Merkel lliurar Puigdemont a Felipe VI, perquè l’infame violenti la llibertat del nostre president i de tots els catalans?

I ja que parlo de catalans, només una observació. Tots aquells que defensen la repressió i la violència contra la voluntat ‘d’una part dels catalans’ formen part de l’exèrcit de repressió i per tant no són catalans. La fonamental solidaritat del poble rau en la lluita per la llibertat de tots els ciutadans. Els que s’oposen a la lliure decisió del poble de Catalunya, van contra Catalunya, ja que pressuposen un ‘bé’ superior, amb el qual redueixen el problema català a una obstinació contra la submissió deguda. I això és, democràticament parlant, un atemptat contra la llibertat individual i col·lectiva d’un poble. I ho veiem, quan el virrei assenyala els seus enemics, o quan s’assenyalen els mossos d’esquadra que estan protegint el nostre president. O algú dubta encara que la privació de defensa física de Puigdemont és el que vol Espanya? O algú creu que si patís un greu accident, no s’alegraria el rei i el govern i tots els ‘nostres estimats’ compatriotes espanyols?... Mentrestant al Parlament fan passar les hores i no hi ha cap mesura ferma per enfrontar la difícil situació. Veure els republicans somicant el suport dels miserables dels comuns, és per sentir vergonya d’altri. Tant baix hem pogut caure?

Cal investir Puigdemont contra qui calgui! I els polítics catalans haurien de pensar que si deixen la resolució del conflicte en la gent, en els CDR i altres organitzacions, estaran posant la gent als peus dels cavalls. La responsabilitat del que passa a Catalunya, ara, és exclusivament dels polítics, i malauradament sembla que el nivell és molt i molt baixet. Llevat d’honroses excepcions, tot són paraules tant boniques de sentir com inútils. I ho entenguin o no ho entenguin, la política contra les dictadures s’ha de fer amb força i unitat, acceptant tots els riscos i les desgràcies que els criminals de la dictadura no dubtaran a exercir i executar sobre nosaltres.

És l’hora del cop damunt de la taula i de dir a tot l’espanyolisme que infecta el parlament de Catalunya el que són: fills de policies franquistes, fills de militars franquistes (C’s), fills de servidors del règim (PP), o companys de partit de criminals d’estat i pervertidors de la justícia (PSC)... Que algú, avui, tingui respecte envers un miserable, fals i traïdor, com Iceta, és per fer-s’ho mirar. Ell és l’home clau del 155, si ell no s’hagués venut per asseure còmodament les seves natges, el 155 no hauria tingut possibilitats de ser implantat, però el miserable és el gosset faldiller de tota l’elit espanyola PPSOE i, al costat del seu ‘revolucionari’ amo, el desaparegut Sánchez, fa la feina bruta a Catalunya.

L’Arrimadas i la seva colla de neofalangistes no són preocupants, el veritable enemic de Catalunya és el PSC, que per això, tots els que li han vist llautó, s’han separat d’ell, llevat és clar, dels miserables que volen seguir fent el joc al règim etern espanyol.

Mentrestant, nosaltres badem i badem. Pensar que la demanda de dimissió de Roger Torrent sol·licitada per Ciudadanos és, ara per ara, el millor que podria passar a Catalunya! Cal restablir un establishment polític decidit, i amb el vanitós i pusil·lànime Torrent, no anem enlloc, al capdavall està fent el joc de l’enemic. I escric enemic, perquè ja no hem de tenir cap dubte que l’enemic visceral i etern de Catalunya és Espanya. De fet, si no ens en sortim, ens anihilaran. Ara bé, els polítics que continuïn amb els seus jocs de paraules i jugadetes partidistes, les quals no fan altra cosa que demostrar la seva curta visió i la seva nefasta gestió d’uns moments molt compromesos.

Els únics que han demostrat fermesa, decisió i coratge, almenys a parer meu, són el president Puigdemont (tot i la gravíssima errada de la proclamació fallida de la república), i els consellers Puig, Ponsatí i Comín. La seva ferma convicció política no és prou però, si tots els altres actors polítics no se’ls posen al costat. La barricada de la llibertat la construirem posant-nos els uns al costat dels altres. La gent ja hi és, ara cal que els polítics demostrin el valor que se’ls suposa, i que, en cas de no tenir-lo, siguin prou honestos per retirar-se de la primera línia de l’activitat política.

El president de la República és Carles Puigdemont. Així era abans del cop d’estat del feixisme espanyol i ha estat refrendat pel poble de Catalunya en unes eleccions de tot punt de vista parcials i manipulades.

El temps s’acaba, i calen accions decidides per fer possible el somni elaborat en aquesta negra nit que dura ja més de tres-cents anys.