L’ÚLTIMA OPORTUNITAT

Ahir vam comprovar com funciona la dictadura en una democràcia consolidada: El jutge prevaricador obeeix les ordres del cabdill; avui un cabdill molt ben encarnat en l’Escòria VI de la saga borbònica. Aquests francesos, que a casa parlen anglès i fa tres-cents anys que tenen Espanya per ‘cortijo’, volen mantenir els seus privilegis medievals, i emparats en la falsa paraula, tan habitual en els pactes amb els castellans, s’omplen la boca de paraules que els fan tant de fàstic que si tinguessin la capacitat de pensar, i hi pensessin, gitarien com endimoniats. Avui l’Escòria VI vol viure com un rei i sap que els calerons dels catalans li són necessaris. Sense els catalans, o dura poc o viurà considerablement pitjor. Aquest digne hereu del franquisme té com a cort i súbdits a una colla dels fills dels panxacontents del règim anterior, que només estan amatents de retre ‘el degut homenatge i respecte’ a una família de miserables (no és opinió, feu una miqueta d’història, i hi trobareu motius més que suficients per saber la baixesa ètica de tota la saga; des de sempre fervents amants de dictadors militars i de repressions cruels i indecents. O no és d’una baixesa moral absoluta actuar amb la crueltat i fredor amb què actua el prevaricador suprem seguint les ordres del monarca que lloava la repressió dels seus sequaços a la població pacífica i desarmada? O recloure en una presó a gent de vida política que tenen una família i un més enllà real i sentimental a part de la seva dedicació política a una ideologia? O destruir els fonaments de l’estabilitat econòmica d’uns ciutadans que exerceixen de polítics, que sempre és la garantia de la llibertat? O senzillament fer por, amenaçar-te, citar-te, regirar-te, sancionar-te? Això és el tarannà castellà: O allò que jo dic, o res!)

Jo opino que és l’hora del res, del prou! És l’última oportunitat, i cal que la direcció política dels partits i de les entitats cíviques s’adonin d’una vegada que hem de treure’ns del damunt la victòria franquista de 1939. Res no ha canviat mai. Fins i tot els socialistes són falangistes de pro. Només heu de veure la ballaruca o sentir les declaracions de la senyora Granados: pur falangisme disfressat. O no els heu vist en manifestacions convocades per SCC, PP i Ciudadanos? Ahir, tot just, llegia les declaracions d’un d’aquests falangistes de referència, un home que segrestava gent innocent, els torturava, els assassinava i els feia desaparèixer en calç viva, ras i curt allò que en llenguatge criminal es descriu com a terrorista d’estat. Doncs aquesta eminència del règim – naturalment en llibertat i sense càrrecs -, ha declarat: «La fugida de Rovira és un acte de profunda insolidaritat». No es pot ser més repugnant! Dient una mentida es taca l’honorabilitat d’una altra persona, i això, recordem-ho, ho fa un terrorista d’estat. Ningú pot considerar insolidaritat no entrar a la presó! O és que el ‘criminal’ potser ens vol dir que ell s’hauria lliurat als escarcellers pel bé de la gran justícia espanyola i de les JONS, tot i que tots sabem que la seva mà dreta passà menys temps a presó que els polítics catalans que hi són avui?... De tot el que passa, el que més avergonyeix és pensar que aquest tarannà ofensiu, menyspreador, mentider i fatxenda, aquests miserables, el donen per compartit amb nosaltres, amb els membres de la colònia.

Ara és l’hora de dir prou. La ingovernabilitat de Catalunya ha de ser total. La desobediència sistemàtica. La desconsideració a la nostra espanyolitat ha de ser manifesta i constant. El menysteniment per totes les autoritats medievals del règim ha de ser continu, alhora que justificat – la qual cosa és fàcil de veritat. Cal trencar la relació amb Espanya. Hem de deixar de fer el ridícul amb els espanyols i de confondre les coses: el govern d’Espanya i el seu tirà, representen perfectament el fet espanyol. Els espanyols són així. Recordeu l’’aporellos’, les signatures contra el català i l’estatut, recordeu la catalanofòbia, feu memòria d’alguna manifestació dels ‘tan bona gent espanyola’ que han sortit a defensar els drets i el respecte per les reclamacions dels seus ‘compatriotes’ catalans. Els espanyols són Espanya, i cal deixar-se d’eufemismes i d’eixamplar la base. Vés, com si el Montilla s’hagués sentit català un sol moment a la seva vida! I ja que m’esplaio contra la cultura invasora, vull concloure aquest escrit ple de ràbia i cansament, amb l’observació que els catalans hem de plantejar-nos molt seriosament d’excloure el castellà com a llengua oficial. És més, hauria de ser una activitat extraescolar. No hi ha cap raó que justifiqui el manteniment d’ús i de protecció d’una cultura anihiladora.

A Portugal l’espanyol és obligatori?

Hem de dir prou, cridar-ho i donar un cop damunt de la taula si cal. Primer dèiem que no era la independència, que era la democràcia, després que no era la democràcia, que era la llibertat bàsica, i ara ja no és la llibertat bàsica, si no sobreviuré com a poble. Els castellans són venjatius com poques ètnies, fins Schopenhauer en fa referència, i només tenen ganes d’obtenir la rendició per aniquilar-nos. I això els mena a desitjar d’aniquilar-nos com sigui, encara que no hi hagi rendició.

Fins a no fa pas tant, m’he sentit català, i per això mateix, simplement distant dels espanyols en general i una mica més dels castellans. Pensava que eren maneres diferents de veure les coses i que s’havien de respectar. Ara ja no. Ara puc dir clarament que odio Espanya. No me’n sentia formar part, després no hi simpatitzava, i ara que els podem veure la cara, sento profunda vergonya que algú pugui qualificar-me d’espanyol. I aquest és el defecte hispànic. Mai no hi ha defecte en l’espanyolitat per a un espanyol, la seva lamentable història és considerada un súmmum de proeses i victòries de la nació més antiga del món, i del més enllà. Tots els altres països han avançat, en tots els àmbits, i els espanyols, que encara no han sortit mai de la dictadura, es creuen – que és per posar-se a plorar – que són exemple de democràcia, llibertat i tolerància. Els altres països europeus ens portaven al 75, els que menys, trenta-cinc anys d’avantatge democràtic, industrial, social, educatiu, etcètera, però quan Espanya va fer el primer pas vers la llibertat, mai no hi ha hagut cap altre país del món més democràtic, això sí, essent tots fills de franquistes... o, vejam si serà allò que com el règim de l’avi putatiu de l’Escòria VI, ja es definia com a règim de democràcia orgànica, consideren que han estat demòcrates des d’abans de la Grècia clàssica.

No hi haurà altra oportunitat. Si ara ens colpegen de veritat, no hi tindrem res a fer. Força al braç i llum als ulls.

Tots estem convidats a la lluita per ser. I ésser per a un català - avui ja és inqüestionable - és no ser espanyol.

No hem de tenir por, tenim un món per guanyar i la ignomínia a perdre.